Aquests dies he assistit fastiguejat a l’operació de linxament mediàtic del diputat Francesc de Dalmases, a qui no conec personalment, com a part de l’operació mare, que és el linxament de la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs. Els linxaments són un esport nacional a Catalunya. És un tret del meu país que m’avergonyeix i que em repugna. El linxament, sigui de la naturalesa que sigui, és un comportament hipòcrita, covard, roí, mesquí, propi d’individus i col·lectius que necessiten escarnir i satanitzar algú, fins a convertir-lo en l’enemic públic número 1, per tal de sentir-se part integrant de la gent com cal, de la gent de seny. L’any 2004 vaig escriure el llibre El cas Carod, en defensa de Josep Lluís Carod-Rovira, quan aquest polític estava patint un linxament ferotge per haver tingut la gosadia de demanar a ETA que deixés de cometre atemptats a Catalunya.
Com gosava un polític català conversar amb ningú sense demanar permís a Espanya?! En el cas Carod, a més a més, com en el cas Borràs, els més abrandats linxadors no eren espanyols, eren catalans. Fins i tot la cúpula d’Esquerra Republicana, de portes endins, estava en contra de l’acció d’en Carod. Carod tenia l’escalf de molta gent, això sí, però de la de més amunt res de res. Després va arribar la presidència de Montilla per gentilesa d’Esquerra, jo vaig dir que Esquerra no prostituiria mai més el meu vot, i ara s’està covant una operació semblant de cara a les properes eleccions catalanes.
Aquests dies també es fa insuportable escoltar els comentaris radiofònics i televisius de les emissores públiques contra Laura Borràs. Sembla mentida la quantitat de persones que porten un dictador al cos i que es dediquen a injuriar i a sentenciar amb l’esperança que els seus dards enverinats creïn un estat d’opinió que esclafi per sempre més Laura Borràs. Vist que no poden eliminar-la de manera noble, és a dir, per mitjà dels vots, se sumen a la fabricació d’infàmies i, covards com són, fan pinya amb els tribunals franquistes espanyols tot esperant que aquests els facin la feina bruta. Doncs bé, quan als linxadors se’ls acabava la munició i ja no trobaven excuses per continuar ennegrint Laura Borràs als telenotícies i a les columnes i tertúlies, va aparèixer al rescat la fiscalia amb nova pólvora: petició de 6 anys de presó, 21 anys d’inhabilitació i 144.000 euros de multa per a Laura Borràs. “Oh, que bé!”, van cridar alguns. Sobretot aquells que no aspiren a ser una nació real i que en tenen prou de ser una nació digital. El problema és que Laura Borràs té una personalitat molt més forta que tots els seus linxadors units i no es deixa abatre, i això els va obligar a ‘cuinar’ el cas Dalmases.
Dic cuinar, perquè el cas Dalmases és un bluf, una mentida, una insídia, una maniobra periodística de fabricació casolana tan fal·laç com totes les que surten de l’afinadora de la fiscalia; l’única diferència és que aquesta està fabricada pels socis ‘independentistes’ dels afinadors espanyols. El procediment és senzill: s’eleven a la categoria de “pressió” i “agressió” unes simples diferències de criteri periodístic entre dues persones i ja tenim la notícia. I, és clar, a partir d’aquí tot l’espanyolisme i tot l’autonomisme en bloc, s’apunten al linxament.
Pere Aragonès, demostrant fins a quin punt dóna suport a l’orquestració de falsedats, va qualificar el capteniment de Dalmases d’“inacceptable”; Crónica-El Español, definia Dalmases com “el gran masturbador”; el diari El País atribuïa a Dalmases el càrrec de “cuidador de Laura Borràs” i, revestint-t’ho d’informació, connotava negativament aquest diputat dient que habita “a la planta noble de l’edifici de la Dreta de l’Eixample on la seva família viu de des de fa un segle”. “Hay abolengo”, reblava. Periodisme de nivell, ja ho veiem. D’insults a Dalmases, per part de totes aquestes ànimes pures que passegen la seva superioritat moral com aquell qui passeja la seva manca d’escrúpols, n’hi ha hagut a balquena: des de “testosterònic” fins a “gàngster”.
Realment repugnant. Tan repugnant i fals com dir que Dalmases va agafar la subdirectora del programa FAQS, de TV3, i “la va tancar entre quatre parets”. Fins i tot és fals que, en la discussió, l’agafés pel canell. Però tot s’hi val per destruir un adversari polític. Els ha faltat poc per dir que la va segrestar.
Les coses, però, van anar d’una altra manera. Després de l’entrevista que el FAQS va fer a Laura Borràs, Francesc de Dalmases, el diputat que l’acompanyava, que és periodista –remarco aquest detall, és periodista– va expressar la seva disconformitat professional amb el plantejament que el programa havia fet de l’entrevista en considerar que s’havia vulnerat el principi d’equitat, és a dir, que no s’havia equilibrat ni l’interrogatori ni els interrogadors, en el sentit que una cosa és preguntar i una altra interrogar, fins al punt que Laura Borràs va arribar a preguntar si és que estava davant de la fiscalia. En aquest punt, cal dir que no és el mateix ser entrevistat per un periodista, que ser-ho per un grup de periodistes, talment com si hom comparegués davant d’una comissió d’investigació.
Tanmateix, si algú em demana la meva opinió personal sobre l’incident, diré que jo, en el lloc de Dalmases, no hauria dit res. No calia. Laura Borràs no sols en va sortir imbatuda, sinó que té una personalitat i un intel·lecte prou forts per no necessitar ajuda de ningú a l’hora de respondre educadament i amb intel·ligència tots els paranys que li vulguin parar. Malgrat això, el senyor Dalmases va voler expressar la seva disconformitat amb els criteris deontològics que s’havien seguit en el cas de la presidenta del Parlament i va transmetre el seu parer.
La pregunta és: havia d’haver-se callat? No tenia dret a opinar? No tenia dret a expressar la seva opinió en un camerino després de l’entrevista? Des de quan és delicte que dos periodistes dirimeixin el seu parer divergent? I com ho haurien de fer, havent-hi tant en joc: amb passió, si és que són apassionats, o desmenjadament tot prenent un te i unes galetes a la taula de diàleg? Deu meu, a quins extrems hem arribat! Tot s’hi val contra Laura Borràs? Tot? Doncs sí. Els periodistes, els artistes, els dentistes, els pianistes… parlen sí, i quan no estan d’acord discuteixen. Sempre ha estat així i sempre serà així. La discussió de Francesc de Dalmases, en si mateixa, no té cap mena d’importància, és una més entre els milions de discussions intranscendents que hi ha cada dia a Catalunya; si s’ha sobredimensionat mediàticament, és només per mantenir viu el linxament de Laura Borràs. I això sí que és corrupció.
Els peons de l’Operació Borràs, persones modèliques, persones exemplars, persones immaculades, persones de la lliga del bon mot, consideren “gravíssim” que Francesc de Dalmases expressés la seva opinió i demanen que sigui sancionat per incomplir el codi ètic. El codi ètic! Quin codi ètic, senyores i senyors? De quin codi parlen, vostès? Des de quan la discrepància és un delicte? Quin codi sagrat diu que discrepar de Laura Borràs i fer-li judicis d’intencions és periodisme i discrepar dels discrepants és un crim? Sotmetre’s a entrevistes implica un risc, naturalment que sí. Però fer-les també. En el primer cas, pot ser que no t’agradi el tractament o la interpretació que el periodista hagi fet de les teves paraules; en el segon, pot ser que el periodista hagi d’entomar l’emprenyament de l’entrevistat un cop vist el resultat. En ambdós casos, és una controvèrsia que cal assumir per la senzilla raó que la vida és alguna cosa més que una agrupació de minyons de muntanya.
Arribats aquí, no hauríem de caure en el parany de creure que tot plegat és únicament una operació per destruir Laura Borràs. En absolut. Encara bo, si només fos això. Hi ha una raó de fons molt més important, sibil·lina i perversa: ens volen submisos, ens volen obedients, ens volen callats, ens volen agenollats, ens volen muts i emmanillats. Aquesta és la veritable raó de fons. I el més greu de tot, i això, a més de patètic, sí que es “gravíssim”, és que bona part de les mans que mouen aquests fils no són espanyoles, són catalanes i fan grans negocis de partit amb Pedro Sánchez a costa de Catalunya.
101 
22 
