Merci. Danke. Grazie. Bedankt. Grazia fitg. Mercés…. «Gràcies» en francès, alemany, italià, flamenc, romanx, occità… Paraules que no hauríem d’oblidar mai, perquè pertanyen a les llengües dels pobles que aquests darrers anys han acollit catalans exiliats i perseguits, que els han protegit i que han defensat el dret a una lluita tan caòtica i fratricida com justa. No són els únics pobles que han format part de la xarxa, però sí els més ferms, els que més fort han jugat en la nova versió segle XXI de «The deplorable history of the catalans», de fa tres segles…
De totes les coses que ha dit Marta Rovira en el seu retorn (menys èpic i més partidista del que s’ha explicat, però emocionant i digníssim) em quedo amb el seu gràcies a Suïssa, gràcies als suïssos i suïsses: «Ens van ajudar sense demanar-nos què pensàvem, sabien que ens havien d’ajudar. A Suïssa em van escoltar».
Dos petits països europeus, Bèlgica i Suïssa, han estat claus per defensar els catalans de la venjança a ultrança d’Espanya, d’una Unió Europea ambivalent (amb grandesa jurídica i misèria política barrejades) i també de nosaltres mateixos, borratxos de depressió, repressió, mala llet i odi.
Espectacular, just i necessari aquest «gràcies, Suïssa» a la Catalunya Nord, és a dir, a casa, a l’ombra del Canigó, als Països Occitans-Catalans.
Un agraïment només sentimental, emotiu? Segurament sí. A Catalunya no sabem ni fer socis ni conservar-los. De fet, no sabem ni tan sols quin lloc ocupem al món. Tenim capada, des de fa segles, la nostra capacitat d’establir relacions internacionals (que confonem amb el turisme) i la nostra comprensió del paper imprescindible del funcionariat estatal i de la defensa. Ens hem cregut que això només ho poden fer els estats reconeguts pels altres estats, cosa que és certa, però que no és tota la veritat. Hi ha altres maneres…
Abans de l’enfonsament, les traïcions i les cagaleres del 2017, Catalunya va intentar construir una mínima teranyina de relacions internacionals, basada en un error fonamental i en els diners que l’estat espanyol va bloquejar amb el 155: no vulguis fer d’estat si no ets un estat. Això no significa que no es puguin fer altres coses, com la diplomàcia dels pobles, que acaba impactant en la dels estats, si es fa bé. Funciona igual: has de ser previsible, has de tenir idees clares, has de ser flexible, has de saber guanyar i perdre, has de jugar jocs estranys i a vegades jocs bruts, has de teixir aliances, has de saber molt bé quin és el teu pes en el gran joc… i quins són els teus possibles amics i enemics. Sobretot, has de fer socis, perquè ets una cosa molt petitona i feble i no et pots permetre gaires errors.
La Catalunya de l’exili, barallada a mort, enganxada als advocats i les lleis, ha desplegat una política internacional infinitament més intel·ligent, més sòlida i amb més futur que la Catalunya del referèndum frustrat i la revolta castigada amb el mateix sadisme i violència del 1714, tot i que gairebé sense sang.
El perill, justament ara, és el replegament, tornar a les fronteres mentals anteriors al 2017. Deixar-ho en un «gràcies, Suïssa i Bèlgica», un «gràcies, Europa», molt agraïts per tot el vostre suport i ara ens n’anem tots cap a casa i cadascú a les seves coses.
Catalunya, passi el que passi aquest estiu, seguirà necessitant una xarxa de complicitats europees i internacionals. Si no la mantenim, estem condemnats a ser un entrepà de fàcil digestió entre els poders d’Espanya i França, amb la salsa dels interessos dels estats europeus.
Sabrem fer-ho? És dubtós. No hem sabut ni tan sols establir xarxes sòlides amb l’únic estat català del món, Andorra, ni amb la resta dels cosins i germans de terres catalanes que potser no volen dir-se catalanes, però això importa poc. Ni amb l’Alguer. Ni amb la Franja. Ni amb l’Aran occità i tota l’Occitània. Tot això s’aguanta amb pinces, de miracle, gràcies a la fortalesa, cada vegada més amenaçada, d’una cultura comuna, però amb escassíssimes iniciatives dignes d’unes relacions internacionals ben plantejades, al marge dels estats. No tenim musculatura exterior i som massa aficionats a mirar-nos el melic. I a treure’ns els ulls.
El «gràcies, Suïssa» de Marta Rovira, que algun dia no molt llunyà anirà acompanyat d’un «gràcies, Bèlgica», de Puigdemont, pot ser entranyable, però no anirà més enllà si no entenem la immensa oportunitat que tenim d’internacionalitzar el desgraciat cas dels catalans del segle XVIII i següents. O treballem aliances, empaties, simpaties i complicitats amb els pobles d’Europa (fàcil de dir, difícil de fer), o exercitem la nostra musculatura exterior (cultural, per exemple) o ens quedarem per vestir sants i per maleir i insultar Espanya estèrilment, amb l’amargura dels derrotats tancats en el seu petit món d’autistes partidistes i de perdedors.
