Geòrgia, el petit país entre Turquia i Rússia, enganxat a les grans muntanyes del Caucas, ha estat sempre terra de frontera. Les fronteres entre Europa i Àsia, entre occident i orient, entre l’expansió del cristianisme i l’expansió de l’islam… Conquerida un dia o altre per tots els imperis de la regió: perses, mogols, otomans i finalment russos. Avui és també un dels punts de frontera en aquesta nova guerra freda entre els Estats Units i Europa, a una banda, i l’eix entre Rússia i l’Iran, amb tots els seus satèl·lits, de l’altra. Una segona guerra freda que s’ha tornat calenta a Ucraïna i al Pròxim Orient, però que al Caucas –Txetxènia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, el Nagorno-Karabakh- ha tingut episodis de conflicte obert no gens llunyans i es manté avui com una zona de conflicte potencial. El marca la geografia: Geòrgia té sortida al mar Negre on s’enfronten russos i ucraïnesos (sota l’atenta mirada de Turquia) i per Geòrgia passa, en l’únic pas de muntanya que travessa el Caucas, un dels principals camins per terra entre l’Iran i Moscou, el més rellevant eix geopolític de l’actualitat.
Quan arribes a Geòrgia, el que més impressiona és veure el nombre extraordinari de banderes europees que hi ha arreu, a tots els carrers, a molts edificis. Hi ha moltes més banderes d’Europa a Tbilisi que no pas a Barcelona. És la manera de celebrar que la Comissió Europea acaba de declarar, fa pocs dies, que considera Geòrgia candidata a integrar-se a la Unió. L’eufòria és visible. I comprensible. Des de la guerra de l’any 2008, una part molt important del país està ocupada militarment per tropes russes, en suport de les repúbliques titelles d’Abkhàzia o Ossètia del Sud, només reconegudes per Rússia, Síria, Nicaragua o Veneçuela. Segons el dret internacional, allò és Geòrgia. Però els territoris són independents de facto i els soldats que en mantenen unes fronteres tenses són russos. Ara n’hi ha menys, perquè part de les tropes es van desplaçar a Ucraïna. Però per a un georgià la frontera és impermeable. L’actual govern georgià –del partit Somni de Geòrgia- evita la confrontació directa amb Rússia, segurament per raons de realpolitik, però la majoria de la població manté un sentiment de rebuig i de temor respecte als russos. Per això –com a Ucraïna, de qui se senten pròxims- el fervor europeista, a tants quilòmetres de Brussel·les. Entrar a la Unió Europea es viu com la manera de sortir de l’òrbita russa, a la que el país va pertànyer des dels temps dels tsars i durant la dominació soviètica. Com deia un canceller alemany, la política exterior de la Unió Soviètica era en un vint per cent comunista i en un vuitanta per cent russa.
Però per a aquesta majoria de georgians l’entrada a la Unió Europea, que ara veuen possible, hauria de ser el pròleg a l’entrada a l’OTAN, que és el que veritablement els interessa, com a altres països de la zona: una força militar que pugui aturar l’expansionisme rus. Parlant del conflicte d’Ucraïna, algú ha dit que l’OTAN n’és responsable perquè va voler arribar a la mateixa frontera amb Rússia. Aquí no està gens clar que l’OTAN tingui vocació d’arribar fins a les portes del Caucas, El que sí que està clar és que una majoria dels georgians voldrien que hi arribés. L’OTAN no és una oferta, és una demanda. Com passa també a la zona del bàltic. Als carrers de Geòrgia, al costat de les banderes europees hi ha, de vegades, una bandera de l’OTAN. Hi ha pintades als carrers a favor d’Europa i de l’OTAN i, sobretot, contra Rússia. Hi ha, no pas tantes, banderes i pintades en solidaritat amb aquesta Ucraïna i Israel. Les sinagogues de Geòrgia deuen ser a hores d’ara les menys amenaçades de tot el món. I les grans obres públiques que es fan en aquests moments en el país –fonamentalment túnels a les grans muntanyes- són a càrrec d’empreses xineses. En terres de frontera, i en la frontera d’una guerra freda (però calenta molt a prop d’allà i que es pot tornar calenta aquí qualsevol dia), la majoria dels georgians saben a quina banda volen ser, en termes geopolítics. Les banderes dels carrers parlen.
Però aquest posicionament georgià no és tan sols geopolític. També és cultural. Tbilisi vol ser una ciutat moderna, a la manera occidental. I ho deu ser, tot i la seva tensa vida política interna, amb partits que es proclamen europeistes, però enfrontats entre altres coses pel to en les relacions amb Rússia, perquè ha esdevingut refugi de dissidents que es troben incòmodes, per les idees i pel rebuig als règims polítics, a països pròxims. Alguns russos incòmodes amb Putin han anat a parar a Geòrgia. Hi van arribar també iranians incòmodes amb el règim islamista. Certament, aquest europeisme cultural no és unànime entre els georgians. Hi ha una minoria de nostàlgics de l’imperi soviètic que continuen venerant la figura de Stalin, el georgià segurament i tràgicament més famós de tots els temps (però que no reivindiquen, amb orgull patriòtic la gran majoria dels georgians). Però el principal corrent antieuropeista i antioccidental ve dels sectors ultrareligiosos ortodoxos, que retreuen a Europa i Occident la seva permissivitat en temes, per exemple (o sobretot), com l’homosexualitat. L’extrema dreta religiosa és antieuropeista. I els reductes de nostàlgia de l’estalinisme també ho són. Però són petits, perquè el rebuig a Rússia s’emporta per davant també tota la memòria, no precisament feliç, de l’època soviètica.
Parlava fa uns dies amb un jove georgià sobre les moltes semblances que Emil Cioran i altres autors han subratllat entre Espanya i Rússia. Ell és al mateix temps un ferotge adversari polític dels russos i un admirador fervent de la gran literatura russa. Jo li vaig comentar que, al meu parer, a Rússia sempre hi ha hagut dues ànimes, una que busca acostar la gran tradició cultural russa als valors de la il·lustració i la modernitat (i on ha militat bona part d’aquesta gran literatura) i una altra que, en defensa d’aquests valors tradicionals, es posa d’esquena a Europa i a la modernitat i reivindica un passat autoritari que s’ha anat encarnant de maneres diverses, des del tsarisme fins a l’estalinisme, però sempre supremacista i despòtic. I ell em va respondre: certament, aquestes dues ànimes han existit, però a hores d’ara a Rússia només en queda una. Quan sent al ministre d’exteriors rus, parlant d’Ucraïna o de Gaza, en termes d’un conflicte amb occident penses que potser sí que l’altra ànima de Rússia ha quedat silenciada. I que aquesta ànima seria la que podria parlar també amb Geòrgia.
En aquesta nova guerra freda que converteix en tan inquietant l’inici de l’any 2024, les fronteres geogràfiques entre els blocs passen per llocs com Geòrgia i el Caucas. Però les fronteres ideològiques passen pel mig de gairebé tots els països del món. Inclòs el nostre.
