La reactivació de la guerra siriana no és accidental. La victòria de Donald Trump el novembre, i el seu nomenament com a president el gener, probablement implicarà la fi de la guerra d’Ucraïna, amb una més que probable annexió de territori ucraïnès. Més enllà de tota propaganda i retòrica, amb el moviment de Maidan de 2014, molt especialment Alemanya, jugava a estendre la seva influència política i econòmica a l’est, a costa de la russa. La fi de la guerra freda hauria d’haver implicat, per lògica, l’acostament de Moscou a Brussel·les i Washington. No va ser així, i probablement estem pagant l’error de càlcul de la diplomàcia occidental de la dècada de 1990. Ara tenim una Rússia rearmada, ressentida per les humiliacions de fa dècades, i amb una política exterior independent. I amb un Putin maquiavèl·lic com a enemic públic número 1, i una Europa que, en plegar-se a les polítiques globalistes de Washington, ha sacrificat els seus propis interessos i ha pagat amb alta inflació, crisi econòmica, fragilitat política i militar la seva dependència respecte a les prioritats exteriors i econòmiques dels Estats Units.
Com dèiem, la més que possible conclusió de la guerra ha portat al sector més globalista de Washington, i els seus seguidors de la Unió Europea, a apostar fort per evitar un tractat de pau desfavorable per als seus interessos. I això ha comportat, el mes passat, l’ús d’armament occidental per atacar directament Rússia, amb el risc que implica pel que fa a represàlies. I ja va comportar, l’any anterior, misterioses operacions de sabotatge de gasoductes i fibra òptica al Bàltic. La qüestió és implicar Europa en aquesta guerra, ja sigui expandint la seva despesa militar (que suposa contreure inversions en educació, sanitat, pensions o habitatge), ja sigui forçant una entrada en la guerra de l’OTAN (és a dir, nosaltres), tot posant en risc els europeus.
Parlo de tot això per entendre què ha passat aquesta darrera setmana, quan una franquícia gihadista patrocinada per Turquia i Qatar han perpetrat un atac sorpresa contra el govern de Síria, han ocupat Alep i diversos territoris estratègics. No escapa als observadors internacionals que Turquia, membre de l’OTAN ha tingut tant de protagonisme que fins i tot no els ha recat de fer voleiar la bandera turca a la qual es considera la segona ciutat de Síria. I també han aprofitat per ocupar territori en mans de les milícies del Kurdistan, un dels pocs llocs segurs per a qui no és musulmà i per a un col·lectiu com les dones, les quals durant la guerra civil, havien estat objecte dels més abjectes crims propis de la misogínia islamista. Precisament per això, perquè sovint hi ha milícies kurdes exclusivament femenines que van humiliar terroristes islàmics, hi ha un component de revenja, especialment des de l’islamisme polític que inspira Erdogan.
No podem banalitzar el fet. Recordem que Turquia, sota la fórmula de l’Imperi Otomà, va ser potència colonial del territori que avui està reocupant, fins al 1918. Que, com passa amb Moscou, Ankara viola la sobirania d’un estat reconegut internacionalment com Síria, ha ocupat territori contràriament al dret internacional, i ha engegat diversos episodis de neteja ètnica amb centenars de milers de kurds i cristians, especialment a la zona de Rojava i Afrin. Que les notícies indiquen crims de guerra contra la població civil, molt especialment contra les dones. L’explicació d’aquesta acció per sorpresa té a veure amb la intenció d’atacar el flanc sud dels interessos russos, perquè hi ha una gran presència militar al país, especialment a Tartus, on tenen una gran base naval que permet a Rússia sortida a la Mediterrània. En altres termes, és una manera de mirar d’afeblir el front ucraïnès abans que Trump ocupi la Casa Blanca i pugui propiciar un canvi d’aliances. Evidentment, també implica un atac contra el govern oficial de Damasc, amb un president Assad, que si bé és un dictador implacable contra l’oposició, ha demostrat que el territori que controla és un espai segur per a tothom que no és islamista. I això inclou les diverses minories religioses, entre les quals, els pocs centenars de milers de cristians que resten a la zona. No està de més recordar que el col·lapse de l’Iraq, i la posterior guerra civil, a causa de la intervenció nord-americana de 2003 va causar la pràctica desaparició de minories com la caldea i l’extermini dels iazidites, entre la indiferència del món que només sembla protestar quan són els jueus qui disparen o tiren bombes. I parlem d’una població cristiana que en vint anys va passar d’1,5 milions a uns 450.000. Parlem d’una Turquia que va ser clau, també, en la neteja ètnica d’armenis de l’any passat a l’Alt Karabakh. Una Turquia que no només va inaugurar el segle XX amb el primer holocaust de la història contemporània contra armenis, sinó que recordar-ho constitueix un delicte en la seva legislació. Per cert, que van ser els kurds, Rússia i les forces governamentals les que van permetre aturar a ISIS, la principal amenaça geopolítica més important a la qual la civilització occidental s’hi ha hagut d’enfrontar, i que com veiem aquests dies, pot reactivar-se en qualsevol moment. Per cert, que aquí l’OTAN, o fins i tot Israel, amb les seves peculiars prioritats geoestratègiques (bàsicament, perjudicar els interessos iranians i russos) van actuar a favor d’uns islamistes de pocs escrúpols, malgrat que amb objectius definits (destruir tot aquell que no és com ells voldrien).
Tornant a Síria, en l’acció per afeblir els aliats russos des del seu flanc sud, hi ha informacions que avions de l’OTAN estan dificultant el contraatac de l’exèrcit governamental, cosa que implica, bàsicament, deixar població civil (i kurds) a mercè de gihadistes. Les experiències que ens van deixar Estat Islàmic durant la dècada passada ens haurien de servir per recordar que Rússia és una amenaça per a la seguretat internacional infinitament més reduïda que la que propicia un islamisme alimentat pel wahhabisme finançat per les teocràcies del Golf, i una Turquia que, en els darrers anys, està practicant tota una política neoimperial d’expansió silenciosa per la Mediterrània oriental, per exemple, amb presència a la mateixa Síria, al Xipre ocupat i també a Líbia, i infiltrant-se al nord d’Àfrica (i a còpia de diners, a la City de Londres i Wall Street). I que ja ha fet servir els refugiats i la immigració il·legal com a arma geoestratègica per pressionar occident a fi que es plegui als seus interessos. En qualsevol cas, la seva pertinença a l’OTAN la blinda davant els crims que comet contra la seva pròpia població (la repressió contra els kurds continua) si no també envaint territori estranger. Ja sabem que la diplomàcia és hipòcrita per naturalesa. Tanmateix, caldria preguntar als responsables de la UE quina diferència hi ha entre la invasió russa d’Ucraïna i la invasió turca de Síria.
En qualsevol cas, aquesta acció militar, la reactivació d’una guerra que va comportar milions de víctimes civils i un dels èxodes més importants del que portem de segle, respon a una geopolítica perversa en què els europeus estem fent de comparses, tot donant suport a un règim que representa un perill de primer ordre, especialment per a les regions europees mediterrànies. I tot per mirar d’intensificar un conflicte, el d’Ucraïna, que no s’hauria d’haver produït mai. De fet, si les Nacions Unides servissin per assegurar el dret d’autodeterminació, probablement ens hauríem estalviat més de tres quartes parts dels conflictes de les darreres dècades.
Nota complementària: resulta ben galdosa la informació que sobre el conflicte estan oferint els mitjans públics. Primer, minimitzant la situació; després banalitzant la condició dels gihadistes proturcs amb el terme “rebels”, finalment, aplicant un biaix molt diferent de les víctimes respecte a altres conflictes regionals. Al cap i a la fi, a Orient Mitjà, les minories no musulmanes són les que estan desapareixent del territori. I allò sí que és un genocidi.
