La necessitat dels vots de l’independentisme català i basc per formar govern ha tornat a fer aflorar el miratge de la plurinacionalitat. O potser és un espectre? Més aviat, com passa en les novel·les d’Agatha Christie i el seu personatge Hercules Poirot, assistim a l’enèsim joc de mans en què es tracta de confondre el públic. Català a la Unió Europea? Des de l’ingrés a l’antic Mercat Comú, el 1986, que se’n parla, quan tothom amb una mica de criteri sap que només seria possible si Catalunya proclamés seriosament la seva independència o si Espanya fes del català llengua oficial a tot l’Estat, en condició d’igualtat amb el castellà. Estatus diferenciat? Tot just l’octubre es compleixen quaranta-sis anys del retorn del President Tarradellas, fent de la Generalitat l’únic ens estatal legítim en contradicció amb un ordre (postfranquista) sorgit d’un cop d’Estat. I va ser una oportunitat perduda. Rodalies, traspassos, finançament…? Tenim una llarga història de segles que ens demostra amb fets estadístics que els Països Catalans són explotats amb els mateixos criteris que una colònia. O, potser de manera més escaient perquè no se m’emprenyin els decolonials wokes; una explotació molt similar amb què l’Imperi Austro-Hongarès vivia parasitàriament damunt dels súbdits de parla no alemanya (txecs, eslovacs, polonesos, italians…).
Pedro Sánchez, al qual sempre li reconec un coratge poc habitual en l’estret univers dels polítics espanyols, sembla fer un esforç, marcat per la necessitat, per canviar algunes variables de la lògica política espanyola pel que fa als desequilibris territorials. Ara bé, que hi hagi un reconeixement nacional de les nacions que componen l’estat és un fet ontològicament impossible des de la perspectiva espanyola, d’acord amb l’ordre borbònic vigent. No es tracta de la Constitució (aquest mantra religiós a què s’aferren els beneficiaris del règim i els seus indocumentats seguidors), sinó de la pròpia lògica d’un sistema fonamentat en les tres potes en què reposa Espanya: l’autoritarisme polític; la supremacia de classe i la supremacia de la nació castellana.
Certament, la Transició podria haver estat un moment en què es podria haver resolt –o si més no, atenuat– aquests tres grans problemes: un sistema polític sense tradició democràtica; unes desigualtats socials insuportables; un desencaix territorial, que llastaven (i llasten) les possibilitats de tenir una convivència mínimament acceptable. Aleshores l’entorn del franquisme es trobava en un moment feble, i diversos vectors apuntaven en direccions diferents: moviments per crear un sistema polític democràtic, importants mobilitzacions socials i sindicals per plantejar un repartiment de la riquesa més equitativa, i el reconeixement de la plurinacionalitat, exemplificat amb la restauració de l’autonomia catalana i basca. La dècada de 1980 el franquisme sociològic, entre pressions colpistes, el paper reial al 23-F, i la creació d’un mapa autonòmic artificial amb la intenció de diluir la condició nacional del nostre país, va propiciar una involució que ha perdurat fins als nostres dies, fins al punt de la fossilització que avui patim, traduïda en paràlisi política i institucional. I s’ha generat un sistema autonòmic que, fonamentalment ha servit per crear extenses xarxes clientelars, que a la pràctica, forneixen el mateix sistema d’explotació econòmica que fa que els Països Catalans sostinguin econòmicament Madrid i l’Espanya castellana.
Ara bé, si hem arribat a on som, després de dècades de generar un discurs catalanòfob (se’ns atribueixen característiques negatives i despersonalitzadores de l’estil “egoistes, supremacistes, insolidaris, perseguidors del castellà, discriminadors, racistes, antipàtics…”) difícilment un acord de govern pot revertir prejudicis seculars i molt pràctics per mantenir l’statu quo. Han estat segles d’opressió i dècades de teòrica democràcia en què els poders fàctics s’han esforçar per invisibilitzar la plurinacionalitat i promocionar un relat segons el qual el català és un invent de la burgesia catalana per aconseguir més recursos de l’Estat. O que el català és una llengua de pagesos, intrínsecament inferior a la cosa aquesta tan cosmopolita per convertir la llengua del regguetón en una mena de sofisticada llengua internacional. Qualsevol professor d’universitat s’haurà sorprès més d’una vegada quan algun estudiant de la meseta ha descobert, astorat, que les classes es podien fer en català, o el gran nombre de tesis doctorals que es publicaven en la llengua del país.
L’hostilitat contra Catalunya i el català té a veure amb una contradicció psicològica entre les creences pròpies –la superioritat castellana– i una realitat inexplicada –l’evident plurinacionalitat de l’estat–. Que hi hagi més càtedres de català a Estats Units (22), Alemanya (21) a França i Regne Unit (20) o Itàlia (11) que a Espanya (7) és una mostra de com la majoria d’espanyols han girat l’esquena a la realitat del seu propi país. Perquè, en el fons, la presència d’una cultura potent, amb deu milions de parlants, una gran vitalitat social i un dinamisme econòmic important, els pot resultar, si més no, xocant. I tenint en compte els prejudicis arrelats, fins i tot, desagradable. O, en altres paraules, una esmena a la totalitat del seu projecte d’hegemonia cultural i simbòlic.
Si bé la majoria d’espanyols han viscut d’esquenes a Catalunya i la nació catalana (que va més enllà del seu territori, per això aquesta obsessió a negar la unitat de la llengua), les seves elits no ho han fet en absolut. Espais com l’Institut Elcano, o fins i tot la FAES han contemplat amb gran preocupació el fenomen polític del progressiu allunyament dels catalans respecte d’Espanya. Quatre dècades de democràcia (molt imperfecta) van ser capaces de propiciar una estabilitat política traduïda en un desenvolupament institucional, polític, fins i tot psicològic propi, divergent de l’espanyol. Entre 1980 i 2010 el coneixement i ús del català es va ampliar. Des d’un punt de vista econòmic, a mitjans de la dècada passada, les exportacions catalanes a l’estranger, per primera vegada a la història, van superar les d’Espanya, que ja no és el seu principal mercat (i la tendència continua). Els referents van començar a ser diferents, l’ecosistema mediàtic (abans de 2017) generava el seus propi star system; els imaginaris de Madrid i Barcelona s’anaven allunyant; les relacions personals i familiars van anar distanciant-se; la globalització i la internacionalització d’ambdues societats van fer que, a la pràctica, fossim països diferents. Qualsevol que hagi participat en fires, congressos o trobades internacionals podia adonar-se que espanyols i catalans (i bascos) anessin cadascú pel seu compte (encara ara).
I és aquí, aleshores, a partir del 2000, quan, primer des del PP (i arrossegant la majoria de l’espectre polític, social i mediàtico-cultural) que es va encetar seriosament una ofensiva contra aquesta dinàmica divergent. Es van atacar aquells factors que (encertadament) podien intervenir en aquest procés. L’escola catalana, amb aquesta ofensiva contra la immersió (amb força èxit, per cert); la laminació de competències, els atacs a TV3 (avui completament domesticada) i es va començar a extorquir el món empresarial (malgrat que no se’n parla gaire d’un cert reemplaçament envers una nova classe aliena al pont aeri, i artífex de la internacionalització). La guerra freda (amb episodis calents) s’ha anat instal·lant en l’imaginari col·lectiu.
En altres termes, que Madrid, en veure que la normalitat democràtica implicava una dinàmica natural d’allunyament respecte Espanya com a concepte, va decidir impulsar el cop d’estat de 2006 – 2010 (l’Estatut) i una dura ofensiva política, econòmica, psicològica, en contra de la nostra nació (la mateixa que avui, oportunísticament, Sánchez migdeclara que està disposat a reconèixer). No comptaven amb la reacció de la societat catalana, capaç de poder posar contra les cordes l’Estat en el procés independentista i les jornades de 2017. Va fallar, per descomptat, una classe política sense el coratge, ni la determinació, ni probablement la capacitat de llegir que es veurien sobrepassats per una societat farta de tanta humiliació. I des d’aleshores, es va imposar un 155 que significa una pseudodemocràcia en base a la capacitat de control de les cúpules independentistes, a partir de la modulació de la repressió, i del col·laboracionisme del Vichy Catalán, avui ocupant dels espais estratègics.
Aquest 155 implica, també, un gran esforç, ingent en recursos, de desmoralització col·lectiva, en base a fer creure que la independència és impossible, d’extremar la pressió per minimitzar la llengua, d’atiar una ultradreta que no deixa de ser l’articulació política de les clavegueres de l’estat i els seus poders fàctics, d’estrènyer la pressió demogràfica contra el país, i d’estendre una certa reguetonització cultural dels més joves (constatable en les enquestes lingüístiques). Tot plegat, davant la mediocritat política dels qui van acotar el cap el 2017.
Catalunya va sobreviure al franquisme gràcies a l’exili. Literalment! El nombre d’assassinats per part del franquisme va ser molt inferior, per exemple, al del País Valencià, perquè centenars de milers de catalans, entre els quals les elits polítiques i intel·lectuals, van poder escapar pels Pirineus, i van poder recompondre el país des de la clandestinitat i la preservació de la cultura i les institucions a l’estranger. Probablement l’exili, també ara està jugant aquest paper i té la responsabilitat de mantenir aquest esperit llibertari de les nacions que lluiten contra els imperis opressors. En qualsevol cas, la realitat és la que és, i per molt que apaguin els llums i mirin de posar-nos benes als ulls, l’elefant continua a l’habitació. La ruptura té una genealogia que desemboca en un present en què, malgrat la pressió i la repressió, no hi ha cap mena d’incentiu per ser espanyol, especialment quan Espanya et menysprea els dies parells i t’escup els senars. Sánchez probablement ho sap, i és per això que mira de fer jocs de mans al més pur estil de les novel·les d’Agatha Christie. Ara bé, no cal ser Hercules Poirot per esbrinar que això no va enlloc. La independència continua essent l’opció més viable i realista.
