El general Francisco Franco -que es considerava generalísimo i caudillo de España– va morir a Madrid, després de quaranta anys de dictadura francocràtica, aquest 2025 en farà cinquanta. Que un home de còrpora dèbil, extremitats ridícules i veu aflautada arribara a convertir-se en el símbol del terror viril d’una Espanya tan aspra com la de la primera meitat del segle XX encara és un misteri. Un territori on la gent llançava cabres des dels campanars per festa major i que no deixava envellir els seus polítics va sucumbir sota la força d’una baldufa macabrament grotesca.
Els seus companys de files -alguns, africanistes com ell- se’n fotien abans del 36 amb malnoms denigratoris, com ara Franquito, Paquito el Cuquito o Paca la Culona. Aviat la broma casernària se’ls va girar en contra i va quedar enrere, perquè, o bé aquells altres generals van morir en accidents providencials d’avió, o bé es van resignar a obeir-lo. L’oficial que tenia menys aptituds es va fer amb el poder amb jugades de billar ràpides i precises. Una qüestió d’actitud, doncs.
Pocs mesos després de l’Alzamiento la junta militar que mirava de regular-lo va decidir delegar el poder en ell hasta nueva orden. Entre el comunicat previst i la versió que finalment se’n va publicar la caducitat es va evaporar. Mai va arribar la nueva orden. Aponat en el mando único, segons la teoria principal de Paul Preston, Franco podria haver guanyar la guerra que ell i els seus bàrbars havien encetat abans, però es va estimar més allargar-la per arrasar la discrepància, per no deixar viu cap actiu de l’España roja.
Franco fins i tot va tenir baraka africana amb el cognom. Dues síl·labes que permetien martellejar-lo amb crits vigorosos de taverna i carrer, com els alemanys rugien führer -füh-rer!, füh-rer!, füh-rer!- o els italians bramaven duce -du-ce!, du-ce! du-ce! Franco, Franco, Franco!, clamaven resoluts i goluts els franquistes pels carrers prèviament emancipats de pensament crític.
Francisco Franco, persistent, potser hàbil com una anguila, potser psicòpata de manual, se’n va sortir al llarg de quatre llargues dècades. I va saber salvar les situacions històriques hostils amb una astúcia primària però sorprenent que les va fer propícies. El Caudillo de España por la gracia de Dios -com va fer-se gravar a les monedes- va fatigar Hitler fins que el va deixar per incapaç i impossible i, després, va convèncer Churchill, el qual va entendre amb agudesa ràpida que, a l’Espanya de la Guerra Freda, millor Franco que Stalin.
Tot atado y bien atado. Dins i fora. L’any 37 un decret d’“unificació” va soldar les faccions que, al marge i al costat de l’exèrcit, s’havien sublevat amb ell. Encara ara entendre com els falangistes i els carlins se la van engolir, la unificació, és un enigma. Incògnita que deixa de ser-ne quan se sap com resolia Franco la discrepància i les protestes.
Acabada la guerra el nou dictador va escampar el règim del terror i va contenir astutament o violentament la ràbia que brollava de la gent a còpia de fam i d’impotència. Amb el temps, va saber combinar i equilibrar les tensions entre militars, falangistes i catòlics -la tríada del règim- per generar lentament un “milagro económico” que al final dels anys seixanta havia aconseguit rentar la cara de la societat espanyola. Amb electrodomèstics, automòbils, pisos precaris de lloguer i fins i tot xalets més làbils encara a la muntanya o la platja.
El pintor Joan Genovés explicava com havia vist mutar la gent des del 39 fins als seixanta. El seu pare, artista abans de la guerra, va ser represaliat i inhabilitat, i va haver de refugiar-se en una carboneria que li va deixar, com a trinxera de subsistència, un cunyat seu. Allà Joanet va veure com la gent humil dels entorns de la séquia de Mestalla a la ciutat de València patia en l’aspra postguerra immediata pels parents empresonats o desapareguts, i com esperava amb esperança el final del gran conflicte mundial. “El règim caurà amb l’Eix”, salmodiaven a cau d’orella.
En els anys cinquanta la discrepància es va anar apagant i la gent pobra -pobra de carboneria- ja no explicaven al seu pare les caramboles que farien caure el dictador. La subsistència va deixar pas a una certa prosperitat a colp d’hores i més hores de treball. Finalment, en els seixanta aquella gent i els seus fills somiaven Sis-cents, adquirits amb més sacrifici i llistes d’espera, amb pisets de propietat i electrodomèstics cada vegada més elèctrics. La carboneria va tancar, desbordada pels watts, i la por va deixar pas a la indiferència i, finalment, a l’adhesió al benestar i al règim que el permetia. “Aquella gent i els seus fills -comentava el pintor- van anar afeblint la consciència obrera mentre el règim enfortia la consciència de continuïtat”.
Franco, flebític, va morir al llit de vellesa ignominiosa l’any gloriós de 1975 de l’era de Nostre Senyor . Per si de cas, en els darrers anys i fins i tot mesos, encara va ser capaç de signar sentències de mort que dissuadien els nous díscols. Dels vells, ja no en quedava ni l’ombra.
El general va deixar com a herència un rei i unes estructures d’Estat que, aquestes sí, aguanten impàvides el pas de les dècades. Quan el fill d’aquell monarca i la mateixa trama es proclamen “constitucionals” vol dir que també la Constitució n’és un llegat. Per a “deixa” de debò, la de Franco, que, a més, va fixar en la memòria col·lectiva dels espanyols que només amb la força legitima el poder. Qui els ho ha desmentit?
Els estudiants actuals no saben qui era Franco, Franquito, Paquito el Cuquito o Paca la Culona. No els ho ensenyen a les escoles, on no s’ensenya res que faça patir o reflexionar. Si saberen bé qui era el general del passat, no els agradaria el rei del present. Tot això que ens perdem. Qui perd una guerra i perd la memòria en perd dues. O tres.
