La polèmica de la setmana passada sobre la candidatura per a representar Espanya a Eurovisió podria semblar banal. I tanmateix, resulta més que significativa. L’evidència que el grup Tanxungueiras, no només era el que tenia la proposta musical més atractiva, sinó que el vot popular hauria d’haver servit per enviar-les a Torí, a aquest concurs musical, màxim exponent del kitch europeu, va xocar contra l’Estat profund. Perquè resulta més que obvi que la intervenció del jurat suposadament professional va alterar, no només el resultat, sinó el sentit comú d’assolir una bona classificació al concurs.
L’esperpent valleinclanesc del 29 de gener, amb totes les polèmiques sobreactuades dels dies posteriors, sí ha deixat al descobert un fet indiscutible. Les llengües que no són el castellà, a Espanya, són un tabú. Hi ha una guerra desfermada contra el gallec, l’euskera, i per descomptat, el català. Qualsevol espanyol mitjà, independentment de la seva condició social, nivell d’estudis o orientació política es nega a reconèixer, en plànol d’igualtat, allò que en la legislació general, inclosa la constitució, apareix sota l’eufemisme “otras lenguas cooficiales”, com si hi hagués un terror a pronunciar pel seu nom a català, euskera i gallec, com si la seva simple pronúncia invoqués el fantasma dels “enemigos de España”.
És per això que el nacionalisme espanyol, el màxim exponent polític del qual, hereu de la pitjor versió del lerrouxisme, Ciudadanos, va tenir la seva raó de ser la persecució del català, la seva presència pública i el seu estatus social. A tot això, i qualsevol lector s’hi deu haver trobat en més d’una ocasió, bona part dels habitants de l’Espanya monolingüe opina amb naturalitat que el català o el gallec són dialectes, que deu ser cosa “de los pueblos”, que no entenen la dèria aquesta de mantenir una cosa arcaica, que els molesta la seva presència pública, i que demanen –amb mirada exigent– que la classe d’una assignatura de la facultat que s’imparteix en català, com el 60% dels graus, es faci en castellà que así lo entendemos todos. Certament, existeixen excepcions individuals honorables, tanmateix, i només cal remetre’s als mitjans monolingües o la composició d’institucions representatives, l’espanyol tipus Lambán és més freqüent que erudits com Moreno Cabrera.
No va només de la normalitzada catalanofòbia a peu de carrer, de mitjans i d’institucions. Fa alguns mesos, la possibilitat de demanar l’oficialitat de l’asturià va desfermar una tempesta al Principat, amb l’aparició de plataformes contra l’oficialitat i unes campanyes molt dures protagonitzades especialment per Ciudadanos i Vox. L’intent de normalitzar aquella llengua minoritzada semblava com a una manera judeo-maçònica de romper España. L’existència d’un moviment independentista a Galícia, significatiu, encara que a hores d’ara minoritari, també ha implicat diverses “Operación Garzón” amb acusacions inventades de terrorisme, empresonaments i repressió arbitràries. Això denota un pànic a què les perifèries no espanyoles, les mateixes que van atorgar en la votació popular d’Eurovisio els vots a les Tanxungueiras, i que cada vegada més es desmarquen del bipartidisme del règim (on de Vox una força marginal, votada majoritàriament per policies, funcionaris traslladats o inadaptats). En qualsevol cas, està clar que laboratoris d’idees com l’Institut Elcano o la FAES descriuen aquestes perifèries com a una amenaça que cal combatre i a la qual cal pressionar identitàriament. Això explica, també, operacions polítiques com les de Ciudadanos, les de Vox, o les del jurat del festival de Benidorm.
Un altre episodi ben significatiu d’aquestes darreres setmanes va ser la visita del Borbó a Puerto Rico, on sense tenir en compte els elementals principis de la vergonya aliena, no va dubtar a defensar el model espanyol de colonització. Servidor de vostès que va fer totes les matèries d’història d’Amèrica mentre estudiava a la UAB podria parlar de les “encomiendas”, una mena de camps de concentració que implicava el suïcidi col·lectiu dels indígenes, l’ús de gossos per devorar els indis que s’oposaven a la seva esclavització, l’ús intensiu d’esclaus africans (amb una esperança de vida que no anava més enllà dels sis anys), les pràctiques salvatges i els camps a la guerra de Cuba o altres atrocitats que fan de la “llegenda negra”, mal que pesi a Elvira Roca Barea, una versió infantil d’una realitat encara més abominable. En un moment en què les antigues potències colonials, potser amb més hipocresia que sinceritat, fan autocrítica i demanen perdó sobre el passat imperial (ho ha fet la monarquia britànica, o els estats de França, Portugal Holanda o Alemanya), les paraules del monarca espanyol, o bé són fruit d’una ignorància suïcida, o bé són un obsequi per a Vox, que ara per ara sembla el dipositari del nacionalisme espanyol militarista i ranci del segle XX, i dipositaris del reaccionarisme tradicional espanyol.
De fet, la historiadora Gemma Torres, fa poc va publicar un llibre imprescindible, La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927) on explica l’articulació del nacionalisme espanyol modern a partir del seu fracàs colonial, primer a inicis del segle XIX, quan perd la major part del seu imperi a partir de la seva fragilitat política i militar, i sobretot, quan perd de manera vergonyosa Cuba i Filipines el 1898, després de topar amb la realitat del seu subdesenvolupament econòmic i social. La manifesta inferioritat espanyola i la condició de potència de segon ordre va generar una necessitat de reivindicar un paper entre les diverses potències colonials europees i va veure en el Marroc la possibilitat de redimir-se.
Allà, un nucli de militars, els mateixos que havien perdut per golejada davant els nord-americans van generar una ideologia reaccionària que veia en el control colonial del Marroc una mena de masculinitat agressiva, que feia considerar com a inferiors, no només els marroquins, sinó també aquelles propostes alternatives d’identitat: gallecs, catalans, bascos, que passen a ésser considerats enemics. Perquè, de fet, aquesta mena de nacionalisme acomplexat, es fonamenta sobre la supremacia de l’Espanya d’arrel castellana, que pretén també tractar els seus propis ciutadans i dissidents, com la població subjugada de les colònies nord-africanes. Aquesta era la idea del falangisme, i aquesta és la idea que perviu entre bona part dels espanyols monolingües.
I arribem aquí, en què el nacionalisme espanyol no ha canviat gaire des de l’època de militarots al pur estil Primo de Rivera o Franco. Un supremacisme com a sublimació d’una profunda sensació de fragilitat. Malgrat que hi hagi un esforç prou gran, i amb gran quantitat de recursos (la indústria audiovisual, sense anar més lluny), la realitat és que l’Estat profund sembla sentir terror per tres noies amb panderetes, cantant en gallec. Un fet així és contemplat com a una taca en la continuïtat de l’hegemonia espanyo-castellanocèntrica. I, la realitat, més enllà de la propaganda, és que en els darrers quaranta anys, l’espanya monolingüe castellana (malgrat que algú se m’emprenyi, això inclou les Castelles, Cantàbria, la Rioja, Andalusia, Extremadura, Múrcia i un Aragó pràcticament assimilat) ha posat la major part dels ous a la cistella de Madrid, cada vegada fa més evident un desequilibri territorial.
La fortalesa de la capital, amb ànsies de fer un París, tot i que amb estil de Mèxic DC, en realitat ha propiciat una desertització demogràfica, econòmica, social i cultural, que ha desestructurat la pròpia nació espanyola (potser amb l’excepció d’una Andalusia costanera més dinàmica). L’Espanya buidada és la conseqüència d’un Madrid gran que, a partir de les polítiques estatals, ha esdevingut un forat negre amb perill de col·lapse, que pot semblar molt fort i poderós, i que tanmateix, veu com la perifèria se li rebota. L’autoritarisme ranci que menysprea i discrimina els més de quinze milions de ciutadans que no tenen el castellà com a única llengua, a més, de les àrees geogràfiques més dinàmiques, mostra una profunda i gairebé freudiana fragilitat. En el fons, Espanya no ha superat el desastre del 98.
