Una de les lectures imprescindibles de la darrera dècada és Sàpiens una breu història de la humanitat, de l’historiador israelià Yuval Noah Harari. En aquest llibre, tot un fenomen editorial i altament recomanable per a qui no acaba d’entendre per a què serveix la història, l’autor es dedica a divulgar algunes tesis que han emergit amb força, en les darreres dècades, entre prehistoriadors, arqueòlegs, antropòlegs i pensadors. Tota revolució tecnològica, des de la neolítica a la industrial, acaba resultant un pèssim negoci per als homes i les dones que habiten el planeta. L’adopció de l’agricultura i la ramaderia, fa al voltant de deu mil anys, va implicar una dramàtica davallada en la qualitat de vida dels caçadors-recol·lectors. Els arqueòlegs constaten com una dieta a còpia de cereals va comportar l’aparició de malalties digestives, el deteriorament en les dentadures, una pitjor salut i una esperança de vida més baixa. La ramaderia, a més, va comportar aquesta mena de parany mental que associar la idea que les persones també podien domesticar-se i explotar-se (esclavitud, o més endavant, treball assalariat no lliure). Avantatges de la revolució neolítica? Multiplicar la població, amb danys col·laterals terribles (dependre de collites, fams periòdiques, guerres i conflictes territorials,…) Allò que podia haver servit per perseguir seguretat (la invenció del conreu i la domesticació dels animals per assegurar una reserva d’aliments) va acabar esdevenint una catàstrofe. Cent segles després, la revolució industrial i la introducció de la tecnologia a l’agricultura, també podria haver estat una gran oportunitat per millorar la vida quotidiana de la gent, gràcies a disposar de major capacitat de consum, de poder disposar de major nombre, qualitat i varietat de béns i serveis. Tanmateix, el resultat, un cop més, acabà esdevenint catastròfic. En comptes de repartir el treball i facilitar la vida als artesans, es va reclutar milions de persones expulsades del camp i dels antics oficis, se’ls va proletaritzar i se’ls va abocar a terribles condicions de vida i de treball que, segons els diversos estudis realitzats des de fa mig segle, va fer caure l’esperança de vida, la salut física i mental a la manera d’una plaga bíblica, i va llençar les potències europees a la caça i captura de territoris i éssers humans en territoris colonitzats, a fi d’arrabassar recursos naturals, inclòs el tràfic d’esclaus. Això sí, la població europea va passar de 125 milions de persones el 1700, a 750 milions en l’actualitat.
Abans d’encarar els debats sobre l’emergència climàtica que es discuteix aquesta setmana a Glasgow caldria tenir present aquesta idea que qualsevol progrés tecnològic o econòmic, amb certa capacitat de seducció inicial, sol acabar indefectiblement fatal, empitjorant la vida de les persones de manera sobtada, per aquesta mania de capgirar el mandat bíblic de multiplicar-nos sense que calgui estimar-nos massa. Certament, el creixement econòmic, no és que porti el planeta al límit, sinó que genera el que veiem ara; un cert caos econòmic, geopolític, derivat sobretot d’un creixement demogràfic i d’evitar organitzar la societat d’una manera mínimament coherent i constructiva.
La cimera d’aquesta setmana fa pensar en aquesta expressió popular segons la qual l’infern és empedrat de bones intencions. Planteja, d’acord amb solvents recerques científiques (si més no, hi hauríem de fer confiança) la necessitat de reducció d’emissions per evitar un futur tòrridament hostil. Són interessants els debats d’aquests dies, tanmateix, probablement historiadors com Harari, o un servidor (per alguna cosa serveix la història i les lliçons del passat) pensem que els acords als quals es pugui arribar no aniran massa lluny, no s’acabaran complint, acabaran generant conflictes locals i globals amb danys imprevisibles, o s’acabaran proposant remeis pitjors que la malaltia. El pessimisme, en polítiques internacionals, sol ser optimisme ben informat.
Anem a pams. Bona part dels líders mundials, començant per Joe Biden, estan en una posició extremadament fràgil. No se n’ha sortit amb el seu intent d’emular un renovat “New Deal” –amb polítiques ambicioses de fer polítiques redistributives en un país de desigualtats obscenes– a causa de la fèrria oposició republicana i la fredor de bona part d’un Partit Demòcrata que no veu massa clar alguns possibles compromisos de la cimera. És més, la possibilitat que Trump, o un emulador, torni a la Casa Blanca és més que previsible, especialment quan qualsevol acord que s’assoleixi a la capital industrial d’Escòcia implicarà més impostos, més restriccions, menys consum, menys llibertat de moviment, benzina més cara, i altres moltes mesures que faran esclatar a qualsevol nord-americà corrent. A més, en un país cada vegada més hipotecat per la polarització política, el mil·lenarisme ecologista al més pur estil Greta Thumberg esdevé una religió puritana entre bona part dels joves universitaris conscienciats de les ciutats hipsters, que, al seu torn, és capaç de generar una contrareligió de negacionistes del canvi climàtic entre la legió de perdedors de la globalització, que van portar Trump a la Casa Blanca, i que ho poden tornar a fer.
Els Estats Units no seran els únics estats que s’enfrontaran a grans dilemes respecte a les possibles mesures per redreçar l’evolució negativa del clima. La Xina ha pogut viure el retorn a la seva històrica i tradicional condició de superpotència mundial. I ho ha aconseguit en les darreres dècades, després de grans sacrificis, d’una revolució industrial planificada, de l’ús intensiu i extensiu dels seus recursos, amb una societat disciplinada i cohesionada, gràcies, sobretot, a la certesa d’un futur millor. Un empitjorament del seu benestar material podria sumir la nació asiàtica en una situació de caos i desordre que replicaria els periòdics moments de crisi experimentats en una història mil·lenària. Els seus dirigents ho saben, i difícilment prenguin decisions que poguessin perjudicar la direcció de progrés material. Per la seva banda, països com Rússia, Polònia, o altres, grans productors de carbó, si han de triar entre passar fred a l’hivern (com podria succeir aquest mateix any) o trencar els seus compromisos de reducció d’emissions, triaran l’opció més lògica. Estats com Brasil o Indonèsia, que han fonamentat el seu creixement econòmic (i per tant, el seu estatus com a potències regionals) difícilment abandonaran les polítiques de desforestació que aporten ingressos, recursos i possibilitats de desenvolupament, fet lògic en un capitalisme global fonamentat en una divisió internacional del treball. A més, hem d’entendre que 1.300 milions de xinesos hagin comprat grans extensions de terra a l’Àfrica per assegurar, no només el subministrament de matèries primeres per a la seva indústria, sinó també aliments bàsics. En qualsevol cas, no sembla realista que aquest discurs, un punt mil·lenarista, de l’ecologisme actual, segons el qual es demana a la gent que empitjori els seus estàndards de vida, pugui prosperar. Com convèncer a un empleat de classe mitjana de Pequín, els pares i avis dels quals havien sobreviscut a les fams periòdiques de les darreres dècades, que deixi de menjar carn o de seguir tenint cotxe? Com convèncer a un pagès de Virgínia, menystingut dia sí, dia també per l’elit intel·lectual de Washington, que hagi de renunciar als seus ingressos de la seva granja o a la seva camioneta? Com convèncer a una empleada de supermercat que s’ha acostumat al turisme low cost ocasional, que deixi de fer-ho mentre veu com els seus dirigents han anat en avions privats a la cimera de Glasgow? Què li diem a l’habitant de Tortosa que ha de desplaçar-se a Barcelona per feina o per oci, que haurà de pagar peatge, mentre l’oferta de transport públic és anecdòtica i maltractadora? Si, fins i tot, ara que la pandèmia sembla en una etapa terminal, bona part dels empresaris es neguen a seguir amb un teletreball que s’ha demostrat ser una veritable mesura ecològica.
Siguem sincers. La contaminació, l’emissió de gasos que són al darrere de l’increment global de les temperatures, no és causa de res, sinó conseqüència d’allò que explicava Harari: el problema de tot progrés científic i tecnològic es diu explosió demogràfica. És curiós com, després de l’informe del Club de Roma, publicat el 1972, en què es van denunciar els perills de la multiplicació de la població mundial, pràcticament, ningú no en parli. El problema al darrere del canvi climàtic no s’hauria de comptabilitzar per nombre d’emissions, sinó pel nombre d’habitants del planeta, que és realment el principal factor de desestabilització social i geopolítica. Potser convé recordar que el 1900, al planeta vivien 1.650 milions d’habitants, i que avui els càlculs indiquen que som 7.800 milions. En altres paraules, que, en 120 anys hem multiplicat per 4,7 la població mundial. Una població mundial que menja, es desplaça, respira, treballa, consumeix i fa coses. I tanmateix, parlem de les conseqüències sense fer referència a les causes. O oblidem que bona part de la millora ostensible de la societat xinesa en aquest darrer mig segle és a causa de les polítiques (moralment discutibles) de fill únic. Òbviament aquest és un tabú que toca diverses religions, creences i oportunismes geopolítics. Tanmateix, m’agradaria recordar que el moviment anarquista, també el català, ja fa un segle, abordava aquesta qüestió com a una amenaça a mitjà i llarg termini. Sense anar més lluny, una anarquista feminista brasilera, Maria Lacerda de Moura ja ens demanava, en un llibre que convindria rellegir: “Ameu-vos… i no us multipliqueu!”
