La sentència condemnatòria del Suprem no és només una sentència judicial, és la sentència que enderroca un paradigma polític que va iniciar-se el 2012. Ho recordeu? Era quan les direccions de l’antiga Convergència i Esquerra decidiren abraçar un discurs que connectés amb aquell clima que es va viure als carrers de Barcelona l’onze de setembre d’aquell any. Es van deixar endur sense saber ben bé cap on anaven, i en aquest viatge van incorporar els autoestopistes de la CUP. Cap d’ells duia un simple mapa per orientar-se.
Tot el que ha seguit després és la crònica del més gran desgavell estratègic que podem recordar en la política catalana des del 1936. Els cops de volant dels conductors del procés han finalitzat amb una castanya monumental. Presoners, exiliats, processos judicials a dojo, l’autonomia intervinguda, una policia majoritàriament al servei dels enemics de la nació i un moviment polític que no sap ni on és ni on va. Malgrat el balanç desolador, ningú assumeix una mínima responsabilitat i practiquen el cinisme més absolut tot demanat el vot una vegada rere una altra. Amb ells no hi ha res a fer. Són la incompetència i la impotència personificades. No en parlem més.
Com que vivim en un entorn polític de democràcies liberals, no hi ha una altra solució per reconduir la situació de l’independentisme que proposar noves alternatives electorals que puguin derrotar a les ara existents. Cal acabar amb el domini de la partitocràcia nostrada (i fracassada) que representen ERC, JxC i la CUP. Com fer-ho?
És urgent l’aparició en l’escena pública d’una formació política integrada per homes i dones en els quals percebem una fortalesa de caràcter i un idealisme que esdevinguin models de referència. Han de ser els qui demostrin una coherència exemplar entre les seves actituds, el seu discurs i la seva praxi política. Només així podran exercir l’autèntic lideratge i autoritat moral que li cal a la pàtria.
També han d’entendre que la nació és la llengua. Així, defensaran restituir el model lingüístic original de les terres catalanes fent, per tant, del català llengua d’ús necessari i imprescindible en tots els àmbits. Per aconseguir-ho, la seva acció parlamentària serà promoure les lleis necessàries al respecte, vetllar pel seu compliment i sancionar en cas de no fer-ho. Sense por i amb justícia.
Per a poder desenvolupar qualsevol política econòmica de profunditat els dirigents d’aquesta futura força, hauran de denunciar i combatre sense miraments la pèrdua constant de riquesa que suposa l’espoliació i saqueig fiscal anual que representa una part substancial del nostre PIB. Perquè, sí, Espanya ens roba. I això afecta directament el benestar actual dels catalans i ofega de forma sistemàtica el nostre futur econòmic.
L’educació cal que sigui un dels principals eixos d’aquesta nova formació. Catalunya ha de plantejar-se una autèntica revolució en el coneixement i en l’educació, que només serà possible amb un profund procés de regeneració que inclogui com a factors interdependents i necessaris els següents: la formació del caràcter, la interiorització dels valors comuns i la integració del coneixement. L’educació ha de recolzar sobre unes sòlides bases objectives i no ideologitzants, i tenir com a objectiu la consecució d’individus autònoms, amb plena capacitat de conèixer-se, de formar-se, de raonar i de crear; amb un clar sentit de la responsabilitat individual i de servei a la col.lectivitat, com a camí cap a la convivència. O sigui, homes i dones amb caràcter i criteri, que cerquin l’excel.lència i sàpiguen estimar i honorar tant la seva manera de ser individual com la de la seva nació.
La nova força política caldrà que parli obertament i amb rigor sobre la immigració, malgrat les vils acusacions contra ella que es derivin per aquest fet. Catalunya ha de tenir el dret i la responsabilitat de decidir en quines condicions i nombre admet l’entrada d’immigrants. La seva acceptació no pot sobrepassar mai la capacitat d’integració del nostre poble, ni tampoc els límits sensats de capacitat màxima de població que el nostre territori pot mantenir. Tanmateix, un model econòmic basat en la immigració és inqüestionablement insostenible, i nacionalment suïcida.
En matèria de política de relacions internacionals, la missió d’aquesta nova marca electoral hauria de ser assegurar un suport internacional, un pla de govern i una calendarització per a accedir a l’estatalitat. L’accés a la condició d’Estat de Catalunya radica essencialment en paràmetres geopolítics, més que no pas morals o de dret. Per això, cal desplegar una acció internacional en què “el valor geopolític i geoeconòmic” de Catalunya quedi patent en el si d’Europa i en tota la política de seguretat de la Mediterrània. Un Estat català ha de ser valedor d’una Europa forta i d’un Occident respectat. Aquest plantejament és el que donarà credibilitat a Catalunya com a nou subjecte de l’escena internacional.
Aquí us he presentat algunes de les línies mestres de l’alternativa electoral que ha de poder revitalitzar i revolucionar el pansit panorama parlamentari català. Parlar d’una suposada independència que tenim a tocar? No. Cal tractar al votant com a adult. Primer fem-nos respectar per tothom, i llavors ens podrem guanyar la llibertat. Aquesta ha de ser la Força de Catalunya.
