El president Donald Trump segueix aportant titulars a la informació diària. Aquest cop ha estat entorn l’anomenada “discriminació positiva”, el terme amb què es coneix el que en l’àmbit constitucional ve expressat com la remoció d’obstacles “perquè la igualtat i la llibertat siguin reals i efectives”. En concret ha dit que a partir d’ara no hi haurà quotes reservades per raça o sexe en la funció pública, i que sols es tindrà en compte el resultat de les proves i, per tant, la competència de cadascú.
El propòsit de la discriminació positiva, en el nostre cas encomanat per la Constitució als poders públics en el seu article 9,2 i també present en l’actual redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, és sempre perfectible, ja que les persones som diferents en les nostres qualitats, actituds i aptituds i en conseqüència mai del tot serà possible realitzar aquesta voluntat igualitària, el que, per cert, i a parer meu és una mala intel·lecció del fet incontestable que tots som iguals en dignitat i valor i que, per tant, així ens ha de tractar la llei (sense privilegis) i la justícia (quan aplica la llei en les seves sentències).
Tanmateix, la clara diferència entre el poder adquisitiu de les persones ha fet necessari que, per garantir a tothom l’exercici de drets reconeguts a la Constitució, com la protecció de la salut o l’educació, l’Estat aporti recursos. Però en això no hi ha diferències entre les persones, ja que sigui quina sigui la seva capacitat econòmica, tothom pot anar a una escola pública o a un hospital. La polèmica arriba quan per optar a una plaça de funcionari, es reserven unes places a les dones, de manera que a igual resultat, la plaça sigui per a ella. Es preguntaran els homes quina ha de ser la seva responsabilitat en el fet històric de la discriminació (aquesta negativa) de les dones en la feina, i la resposta ha de ser que cap. Però el cert és que la quota els perjudica, més encara quan, sigui quin sigui el nivell de competència dels candidats, s’obligui que una part del consell d’administració de les empreses, o d’una llista electoral, sigui necessàriament adjudicada a les dones.
Sincerament, crec que Trump l’encerta: en aquest punt de la pel·lícula, en el nostre entorn occidental i ja entrats en el segon quart de segle del XXI, ja n’hi ha prou, almenys pel que fa a les dones, d’empentes i ajudes. A mi particularment m’ofenen, i no crec que ningú vulgui que se sospiti que la seva promoció hagi estat deguda a un fet que tan poc depèn de la nostra voluntat o esforç com els nostres cromosomes. Que cadascú defensi la seva candidatura com millor sàpiga, que guanyi qui hi tingui més capacitat per desenvolupar la feina, perquè per molt que es digui, erròniament, que tenim el mateix dret que els homes a ser estúpides i obtenir la plaça, el cert és que qui té dret a tenir els millors al capdavant de cada responsabilitat pública és qui amb els seus impostos la paga.
