Abans els titulars de Sant Joan anaven de cremades i cures als hospitals. Avui els titulars són uns altres. Si fem una repassada dels mitjans d’informació, la revetlla de Sant Joan és portada pels morts i detinguts. És a dir, la notorietat de la festa i la diversió juvenil ha estat desplaçada per la violència desfermada en la nit més curta de l’any. A Catalunya, aquest any hi ha hagut quatre morts noticiables i 55 detinguts per aldarulls o excessos diversos, però en general ben lluny de la celebració i l’entreteniment. Dit això, és obligat destacar-ne dos aspectes que ens obliguen a pensar quin tipus de societat tenim al nostre voltant.
La primera és l’augment de la violència pura i dura. D’entre els quatre morts, tres tenen a veure amb actes criminals i impliquen l’ús d’armes de foc o armes blanques. Sembla que s’originen en agressions i acaben en delictes de sang. Si ho sumem a altres esdeveniments al llarg de l’any, faran pujar la criminalitat a Catalunya en general i, concretament, a l’àrea de Barcelona. Això vol dir que se’ns acaba aquell santuari en el qual, comparats amb altres metròpolis del planeta, s’hi produïen molts furts i robatoris però pocs delictes majors. La nostra posició al món, el trànsit constant de gent, l’activitat econòmica; tot plegat està facilitant una violència a la qual no estàvem acostumats. No és que ens hàgim convertit en el Chicago dels anys trenta, però som a una cruïlla destacada del crim internacional.
La segona conclusió, també inevitable, és que la major part d’aquestes accions es produeixen fora de la societat catalana més arrelada, i s’associen gairebé sempre amb persones de pas, turistes i nouvinguts. Tant entre els perpetradors com entre les víctimes, hi dominen les nacionalitats estrangeres i allò que als Estats Units en dirien les minories ètniques. Resulta un assumpte incòmode i ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, vaig pensant quina seria la millor fórmula per dir veritats com a temples però no ficar-me en cap embolic ideològic, polític o cultural. Som-hi.
Crec que un dels grans problemes que ens afecten és la dificultat que tenim en parlar sobre fets delictius sense embuts, oferint tota la informació que sens dubte està a l’abast de la policia i dels testimonis. Això deriva dels temors que ens assalten, pensant que certa informació serviria per explotar un discurs xenòfob o directament racista. Així que tothom, si fa no fa, va provant equilibris diversos. Alguns mitjans citen la nacionalitat dels implicats en esdeveniments violents, i altres no. N’hi ha que trien camins intermedis, com ara parlar de l’origen de les víctimes però no dels atacants. Quant als detinguts, en general mai no es faciliten xifres sobre la procedència ni la complexió dels involucrats.
La manca d’informació, si no simple ocultació o desinformació, no pot ser mai positiva. Sobretot quan es deriva de normes de correcció política o d’un dogma concret. Ara bé, les normes no són ni sistemàtiques ni universals. Fins i tot les alterem quan tenim en compte altres diferències físiques. Per exemple, solem citar el sexe de les persones; de fet no citar-lo, sobretot quan parlem de violència domèstica, pot ser considerat una greu discriminació. De la mateixa manera, no se sol ocultar l’edat, especialment quan cal distingir entre menors i majors d’edat. Diríem que el detall és d’obligat esment. Tampoc no ens oblidem mai d’especificar si hi ha mòbils de violència política (per exemple vinculats a l’independentisme o l’espanyolisme). ¿Per què, aleshores, callem coses tan visibles com l’aparença física, el color de la pell o, un cop esbrinada, la nacionalitat dels implicats?
La resposta és evident; ens estimem més no estigmatitzar certs col·lectius; assumim que sobra racisme a la nostra societat com per anar atiant el foc. Ara bé, continuem sense explicar per què en alguns casos sí que se’ns anima a atiar el foc (edat, gènere, signe polític…) i en canvi en d’altres no. Caldria, doncs, canviar les pràctiques establertes? La resposta no és fàcil, però pot situar-se en un terreny útil, tot responent a un dilema prou senzill; l’origen o el físic dels implicats ens ajuda a entendre el que ha passat? Diria que la majoria de les vegades sí, ens resulta útil. I així ho entenen a les investigacions policials, o així ho veuen els testimonis de torn. Com en els casos que parlem de batusses entre comunitats molt compactes, de vegades marcades per bandes organitzades a través de clans, corrents religiosos o lligams culturals.
En qualsevol cas, els mitjans tenen la missió d’informar, no pas la de protegir els lectors tot amagant informació. És més, juraria que la solució no sol passar mai per menys informació, sinó per molta més -i molt més en profunditat. És crucial entendre que, igual com molts criminals procedeixen de certs col·lectius, les víctimes també. En la Catalunya d’avui, no hi guanyem res esborrant-los tots en un mapa incolor on la violència és ignorada. El crim global ja és al nostre país, i sovint els immigrants són els que més pateixen la violència, perquè són els que hi conviuen més de prop. Potser aquesta revetlla de Sant Joan ens pot servir per entendre més i millor la realitat que ens envolta, no pas silenciant les obvietats, sinó estudiant-les i explicant-les a fons. Estaríem honorant una llarga tradició; la d’aquells que ara fa uns seixanta anys van fer un exercici molt similar, ajudant els nostres pares a descobrir els altres catalans -que vivien allà on la ciutat perdia el seu nom.
