De tots els insults dedicats habitualment als menyspreables i diabòlics éssers que s’anomenen catalans, als quals no els surt dels dallonses espanyolitzar-se, n’hi ha dos que destaquen. Racistes i “peseteros”.
Si la políticament zombie Yolanda Díaz necessita un titular per sortir als mitjans, què millor que acusar de racistes i classistes els catalans, a través de Puigdemont o de Junts? Ja sé que ni Junts, ni la CiU de la prehistòria, ni el pujolisme, no són ni representen tota Catalunya, només faltaria, però serveixen perfectament per bombardejar i ofendre els catalans. Poden funcionar com a sinònims sense ser-ne. El mateix passarà aviat amb la Sílvia Orriols i amb tot allò que simbolitzi, ni que sigui vagament, la Catalunya que tant els emprenya i fastigueja.
Xenòfobs. Supremacistes. “Agarrats”. Fenicis. “Lazis”. Rates separatistes, terroristes o colpistes. Són insults de manual. I com aquests, milers de variants més o menys creatives i repulsives. Abans de continuar, cal dir-ho: aquí també ens cobrim de glòria -però amb moltíssima menys força i impacte- amb els insults contra l’imperialisme espanyol. Si ens estalviéssim el ‘putaespanyisme’ no passaria res i potser faríem coses pràctiques en comptes de perdre el temps en la guerra infinita de les ofenses que no porten enlloc.
Tanmateix, no podem oblidar un fet evident: els insults serveixen per rebaixar l’orgull, la dignitat, la moral de victòria en els conflictes… Si et toquen el punt clau, on fa més mal, comences a enfonsar-te.
Els insults són part essencial de la guerra psicològica. Primer insults, després paramilitars i jutges, acompanyats d’un petit exèrcit de provocadors, de colons i de traïdors. I si no afluixeu, us enviarem els tancs i els míssils -pagats per vosaltres mateixos- i us recordem que només teniu pedres i bastons, que sou ‘uns gallines’ i que esteu derrotats abans de començar. Així és com funciona l’escalada de les guerres i les revoltes. Normalment, no falla i els rebels s’arronsen.
Però no anem tan enllà i situem-nos en l’actual moment històric. Qualsevol pot cagar-se en Catalunya, el català i els catalans, sense conseqüències. Surt de franc. Fins i tot et poden donar una Creu de Sant Jordi perquè et puguis cagar en Sant Jordi o desitjar-li pornogràficament la mort a un expresident especialment respectat i dolorosament estimat. Si ho fas amb el Juan Carlos o el Felipe, et cauen set anys de presó, com a mínim. Però amb els catalans és de franc. Tu fot-li, que no tenen pebrots de plantar cara ni de fotre’t el clatellot que et mereixes. I a sobre el règim et protegeix.
Com deia aquell director de La Vanguardia en temps de Franco, Galinsoga: “Todos los catalanes son una mierda”. Ell se’n va anar a la merda, sí, però no la seva herència ni el seu odi.
Busqueu un article a la Wikipedia castellana, “Racialismo en Cataluña”. Busqueu a Google racisme+Catalunya. Busqueu al Menjòmetre quant ens costa l’antiracisme i altres mandangues que no haurien de ser mandangues ni caquetes subvencionades. Busqueu-ho als mitjans de comunicació madrilenys, que són els que dominen, manipulen i marranegen el relat a Espanya, amb una malaltissa addicció a la mentida. I a alguns mitjans, a Catalunya, també. Per no parlar de les xarxes.
Potser sí que ja n’hi ha prou.
No cal fer més l’idiota jugant a ser els jueus d’Espanya. No cal rebolcar-nos més en la porcada del catalanicidi ploriquejant com a víctimes indefenses. No cal tolerar ni un segon més que els autòctons indígenes siguem acusats de racistes per qualsevol nazi racista. No cal demanar més excuses per la llengua, per les tradicions, pels noms dels nens i dels llocs, per la tossuda voluntat de ser el que som i el que volem ser, per una acollida de nova gent que només demana respecte, ordre i sentit comú, justament el que no es veu per enlloc. No cal demanar perdó més vegades per ser catalans i exercir de catalans.
Ja n’hi ha prou d’acotar el cap, de fer veure covardament que tot ens sembla bé, de menjar-nos totes les ofenses i menyspreus, de passar humilment pel tub i a sobre donar-ne les gràcies. Ja n’hi ha prou de pagar totes les factures i que ens acusin d’insolidaris els mateixos que ens roben descaradament i destrueixen el nostre futur, el de tot ésser humà resident a Catalunya, es defineixi com es defineixi.
Racistes, els catalans? No més que tots els altres. I segurament menys que vosaltres, els nazis espanyols i els infiltrats, traïdors i col·laboracionistes a Catalunya. Vosaltres sou els racistes o xenòfobs, els supremacistes, els abusadors, els professionals de l’odi.
Se us acaba el temps i qui ho diria, oi? Però ja ens n’hem atipat. Ens estem despertant de l’anestèsia i les amputacions, els desenganys, les repressions, les estafes… No us penseu que en tinguem prou amb el “mantinc el català”, ni amb els jocs de mans de Sánchez ni amb totes les preses de pèl que us inventeu i que us puguin comprar els nostres reis de les jugades mestres.
Hem estat molt, molt fotuts, sí. I encara no estem en plena forma. Però s’ha acabat la retirada. Sapigueu que us espera un infern: ull per ull i ni un pas enrere. De fet, no us sorprendrà massa, perquè és el que sempre, sempre, us ha fet perdre la son. Sabeu que al final, per molt que ens insulteu, perdreu Catalunya i els Països Catalans.
