Fa uns dies a casa vam decidir donar-nos de baixa de la plataforma Filmin. No va ser un gest impulsiu ni una reacció visceral, precisament perquè estàvem satisfets i com a consumidors apreciem l’ús del català. Vaig veure una part d’Ícaro: la semana en llamas després que una amiga em reenvies una piulada crítica amb el documental esmentant la polèmica que estava generant. El visionat em va repel·lir tant que no el vaig poder acabar. No perquè sigui un documental mediocre en l’àmbit formal, amb un estil amateur i un guió dolent, sinó perquè, com vaig exposar a la xarxa X, ofereix una visió tergiversada, parcial, victimista que el fa nefast com a document periodístic. Si fos un treball de fi de grau o de màster, les autores suspendrien: el film no contextualitza els fets, no dona veu als manifestants, no explica el rerefons polític i jurídic de la sentència del Tribunal Suprem en l’anomenat “judici al procés”; tampoc aborda el dret de protesta, la criminalització de líders polítics catalans, o els límits de l’ús de la força policial per reprimir el dret de manifestació. No som davant d’una obra incòmoda o que ens fa reflexionar, sinó d’una peça propagandística que banalitza i legitima la repressió policial.
La reacció de Filmin m’ha ratificat en la meva decisió, malauradament. En una piulada on comparteix el comunicat oficial de la plataforma, el cofundador i director editorial, Sr. Jaume Ripoll, afirma comprendre la sorpresa i la decepció d’alguns consumidors davant l’estrena d’Ícaro, però justifica la seva inclusió en el catàleg en nom del pluralisme i del respecte a tots els punts de vista. És aquesta reflexió – més que el documental en si, nefast en tots els sentits— la que exigeix una resposta crítica.
Per començar, una idea fonamental: pluralisme no és neutralitat. Aquesta confusió és producte d’un pensament superficial sobre la llibertat d’expressió que té efectes perversos, especialment en un moment d’auge de l’extrema dreta i moviments que aspiren a enderrocar la democràcia. Les plataformes de vídeo sota demanda no són simples contenidors passius de continguts. Han de tenir un criteri editorial i, per tant, tenen la responsabilitat de curar allò que programen. Decidir què es programa i què no en cap cas és una decisió neutral, i en alguns casos pot tenir impacte social i polític, en el sentit democràtic del terme. Invocar el pluralisme per justificar la programació o amplificació de qualsevol relat és inacceptable com a argument. No totes les mirades són equivalents quan hi ha violència (especialment, quan aquesta violència és de l’Estat), ni tots els relats mereixen la mateixa credibilitat i/o legitimitat quan el que fan és normalitzar l’ús de la força, la difamació o la violència política contra membres d’una minoria nacional mobilitzada en defensa dels seus drets polítics, com és el cas. Presentar la repressió policial contra les protestes com un “punt de vista” més, i emetre documentals que no donen veu a les víctimes o als qui discrepen ni aborden el rerefons o les causes de les protestes, no enriqueix el debat democràtic sinó que el degrada. De la mateixa manera que la propaganda nazi legitimava la violència política amb arguments insostenibles i fets tergiversats. Les pel·lícules de Leni Riefenstahl, i en particular Triumph of the Will, van ser presentades en el seu moment com a obres documentals, formalment innovadores i aparentment descriptives o objectives. En realitat eren pamflets explícits que, sota una estètica d’ordre i suposada objectivitat van contribuir decisivament a legitimar el règim nazi, a normalitzar la violència i a deshumanitzar col·lectius sencers. Avui pocs defensarien la seva difusió acrítica, o sense contextualitzar, d’aquest film en nom del pluralisme o de la neutralitat. No perquè calgui esborrar la història, sinó perquè sabem que la cultura no és innocent: els relats construeixen realitat, produeixen jerarquies morals i poden preparar el terreny per a la vulneració sistemàtica de drets. El mecanisme és reconeixible: quan la violència de l’Estat es presenta com a ordre, i la repressió com a punt de vista, la neutralitat deixa de ser una virtut i esdevé una forma de complicitat.
Fundadors de plataformes com Jaume Ripoll haurien de tenir clara aquesta responsabilitat editorial i aprofundir una mica en les diferències entre oferta plural, pluralisme ideològic, i el tot s’hi val. Sobretot, perquè també les empreses privades tenen una responsabilitat ètica i legal en la preservació de la veritat i dels drets humans. Aquesta decisió té límits clars quan el que es presenta contribueix al blanquejament de la violència, a la deshumanització o a la vulneració de drets humans.
Tornant al comunicat, resulta especialment problemàtica la insinuació implícita que el documental i la violència que retrata representa els “no independentistes”, que suposadament hi estarien d’acord. Tinc molts amics i familiars que no són independentistes però que mai no han donat suport ni a la criminalització del referèndum ni a la violència policial per reprimir les manifestacions de col·lectius que defensen el dret a l’autodeterminació de Catalunya. De la mateixa manera que moltes entitats i institucions internacionals van considerar inacceptable i contrària als drets humans la violència política i policial de l’estat, tant en l’1 octubre com en altres manifestacions.
El desacord polític amb l’independentisme dels responsables de la plataforma no hauria de justificar la programació d’un documental que legitima o banalitza la violència policial contra els manifestants que suposadament la mereixen per la seva adscripció nacional o política. Aquest debat remet a una qüestió clau: els límits de la llibertat d’expressió quan els discursos afecten col·lectius històricament vulnerables, minoritzats o subordinats. Certament, en la tradició humanista que inspira el dret internacional dels drets humans i les constitucions liberals modernes, la llibertat d’expressió es protegeix de manera especial (i les seves restriccions han d’estar molt ben argumentades per considerar-se legítimes) precisament perquè és una pre-condició del pluralisme democràtic. Però la justificació d’aquesta especial protecció justament es basa en la necessitat de protegir veus minoritàries, silenciades i permetre la dissidència. No per facilitar el poder o la tirania de les majories o reforçar la seva dominació simbòlica.
Efectivament, ja al segle XIX John Stuart Mill escrivia que la llibertat d’expressió és un antídot contra la tirania social i l’opinió dominant, no una llicència per causar danys. En el pensament contemporani, reconeguts juristes com el professor de Yale Owen Fiss han subratllat que una concepció merament negativa d’aquest dret (sense deures ni controls) pot acabar silenciant les minories i consolidant estructures injustes i de dominació. I el Tribunal Europeu de Drets Humans i altres tribunals internacionals ha afirmat que la llibertat d’expressió comporta deures i responsabilitats, especialment quan entren en joc altres drets com la dignitat humana i la igualtat entre grups socials.
És en aquest context que cal situar el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió i del pluralisme, que no pot interpretar-se com a sinònim de tot s’hi val. El pluralisme democràtic no empara discursos que legitimen la violència (física o moral), la discriminació (directa o indirecta) o la deshumanització de col·lectius concrets (immigrants, minories racials o nacionals). No es tracta de censura, sinó de ponderar drets protegits: posar en la balança la llibertat d’expressió amb la dignitat humana, la igualtat i la protecció efectiva de col·lectius vulnerables o històricament subordinats en l’exercici del poder i en la representació social. En aquest punt, la crítica feminista i racial al llenguatge masclista o racista convergeix amb la defensa dels drets de les minories i amb la necessitat de combatre els delictes d’odi, no per restringir la dissidència, sinó per impedir que la llibertat d’expressió sigui utilitzada com a coartada per reproduir relacions de dominació i exclusió estructurals.
És precisament aquesta exigència de posar límits al pluralisme -d’entendre que no equival al relativisme absolut, a un tot s’hi val– la que, darrerament, és objecte de l’acusació de “woke”, utilitzada de manera recurrent per la dreta i, molt especialment, per les extremes dretes. El terme prové d’awake, d’estar despert, i neix en el discurs antiracista afroamericà als Estats Units previ al moviment de defensa dels drets civils i contra l’esclavisme i la segregació racial, on expressions com stay woke significaven prendre consciència del racisme estructural, de la violència policial i de la desigualtat sistèmica, també en l’esfera judicial, per un sistema on els negres no estaven representats ni eren subjectes iguals. No es tractava de censurar ni de limitar el debat, sinó de no normalitzar la injustícia sota l’aparença de neutralitat. La idea d’awakening és la d’un despertar moral davant la injustícia i una crítica explícita a la falsa neutralitat dels moderats que preferien l’ordre a la justícia.
La transformació de woke en insult no és casual. Funciona com una estratègia de desacreditació de qualsevol crítica basada en drets humans, feminisme o antiracisme, i serveix per evitar el debat de fons sobre els efectes materials dels discursos i el poder simbòlic de la cultura. Anomenar woke les denúncies de racisme o masclisme, d’anticatalanisme, o odi/assetjament de membres de nacions minoritàries o d’immigrants no és un argument: és una evasió. Defensar criteris ètics en la programació cultural no és imposar pensament únic, ni exigir un art dòcil. És assumir que el pluralisme té límits quan el que està en joc són drets humans i la dignitat de col·lectius vulnerables, infrarepresentats o històricament oprimits. La democràcia no es debilita establint aquests límits; es debilita quan els abandona. I, avui, aquesta responsabilitat editorial en el sector cultural esdevé especialment rellevant en un context d’emergència de les extremes dretes autoritàries i de disputa oberta per preservar la democràcia.
