Jo diria que ja es poden donar per liquidades les lluites pels drets socials, laborals, humans i d’igualtat i justícia que fins avui caracteritzaven el progressisme i el socialisme. Admetem-ho: ja no hi ha grans queixes per part de ningú, tothom viu amb un sou just i unes condicions humanes més que tolerables, hi ha una convivència i una pau que fins ara no havíem conegut gràcies a les reformes laborals de Pedro Sánchez, no cal lluitar més pels drets de les dones o de la comunitat LGTBI o dels sindicats de metges o professors, o per l’atur juvenil o la inflació inhumana dels preus, perquè tothom sap que el conflicte social és una idea del passat i que la majoria ja ha passat pàgina. És el moment de la concòrdia i de les solucions, i no de formar part del problema. No ho sé, potser hi ha algú que encara no se n’ha assabentat, però els problemes no existeixen: se’n pot formar part, i aleshores es fan grans, però aquesta no és la manera adequada de comportar-se. Escoltar els problemes no resol res, anar a manifestacions i reivindicar coses és precisament allò que crea problemes. I de fet, si insisteixes a formar part del problema, potser el millor que podem fer amb tu és apartar-te.
Només cal posar-hi bones maneres, suavitat en el to i moltes ganes de dialogar. Quan va venir fa uns anys Pedro Sánchez (el nostre Doctor en Cap) a visitar l’Hospital de Sant Pau recordo el subfusell del seu escorta, amb la finestra del cotxe abaixada, però només els creadors de problemes no saben veure en això simples eines de concòrdia. La tasca de desinflamació (en termes del doctor Iceta), o de desinfecció (en termes del doctor Borrell), o d’abaixada del suflé (en termes de tota la comunitat mèdica socialista), ja és de per si la resposta a tot. Quina altra solució volen, si els hem posat una colla d’infermers a vetllar perquè reposin amb calma i provin de passar pàgina de qualsevol (obro cometes) “problema”? Ara mateix, si som sincers, qualsevol reivindicació social al carrer ja només pot ser interpretada com ganes de molestar. O com un desorde públic. Per què crear problemes, en pregunto jo? Els problemes, com dèiem, ja s’estan resolent. Com? Doncs això, amb ibuprofens i anestèsia. Problema? Quin problema? Miri al voltant d’aquesta planta de la UCI on l’hem posat, jo no hi veig problemes. Jo només hi veig solucions. A no ser que vostè no es vulgui guarir, és clar, però fins i tot en els casos de resistència al tractament tenim un servei d’ordre d’allò més eficaç.
El procés s’ha acabat perquè així ho diu l’informe mèdic, miri’l, és aquest, el mateix informe que fa deu o quinze anys deia que el suflé ja havia baixat o que fa només dos anys deia que no hi ha conflicte polític, sinó en tot cas de convivència. I, en aquest hospital, la convivència és un valor bàsic. M’entén? No sé si haurem de tornar a recórrer a la força perquè vostè es prengui la píndola del vespre, però el que sí que li podem assegurar és que si nosaltres diem que ja no està malalt és que vostè ja no està malalt. Que per què no el deixem marxar del nostre centre, doncs? És una pregunta molt perspicaç, però si s’hi fixa, cada vegada que vostè ha volgut travessar la porta ha tornat a emmalaltir amb els seus deliris sobre coses que són impossibles. Millor que ho evitem, tot això, no ho troba? No, ara no em pregunti per què són deliris o per què són són impossibles. Tingui la certesa que és així perquè ho diu el seu metge, que és molt menys sever que el primer que li vam posar (no m’ho negarà). I això no ho volem, oi? Oi que no volem els metges severs? Doncs ja està. I, sobretot, no oblidi que vostè ja no té cap problema. El seu procés s’ha acabat. Enhorabona!
Una altra cosa és que el personal d’aquest centre també ens preguntem, de tant en tant, per què hi ha cada dia un informe o una enquesta o una declaració que repeteix que el procés s’ha acabat. De vegades penso que, si diem tantes vegades que s’ha acabat, semblarà que no ens ho creiem de debò o que tenim por d’alguna cosa. Fa uns mesos el que repetíem era allò de la democràcia exemplar, com qui repeteix que Espanya és indivisible, i vam deixar de repetir-nos-ho tantes vegades perquè arribava a semblar que els malalts fóssim nosaltres. No ho sé, de debò que de vegades m’ho penso. Em costa de creure que realment les lluites socials s’hagin acabat, o que els conflictes territorials ja estiguin resolts. Voldria creure en el Doctor Sánchez, però la direcció encara no m’ha ensenyat la famosa fórmula que representa que tenien preparada per a tancar el tema. Confio que no ens estigui enganyant, o que no ens estiguem enganyant. Ai, ara no acabo de trobar-me bé amb aquesta idea. I si en veritat encara hi ha els grans problemes del país per resoldre, i som nosaltres els qui estem ignorant-los? I si tothom acaba veient que som uns farsants, o que cometem la més greu de les negligències professionals? Ai, no ho sé. Potser és a mi, que em convindria una pastilla per calmar-me. O per oblidar. Els solucionadors resolem així els nostres conflictes, miri, faci com jo: passi pàgina. Següent?
25
31
