Ja portem molts anys relativitzant amenaces i endolcint realitats dures, en part per incapacitat de fer-hi res, i en part pel pànic a semblar antipàtics. A Catalunya ho hem fet molt, més que en altres latituds, i en gairebé tots els àmbits. Hem preferit la bondat a l’èxit del nostre idioma, de la nostra llibertat nacional, de l’ensenyament, de la resolució de conflictes ètnics i religiosos. Sumat a la proverbial inclinació per un pacifisme militant, tot plegat ens ha desactivat en molts terrenys en els quals hauríem d’haver gastat més geni. Abans morir que semblar dolents, sembla que hagi estat la consigna de les darreres generacions de catalans. D’aquí la basarda a tenir una policia antiavalots o una extrema dreta local.
La nostra cultura política ens fa pensar que una personalitat hospitalària, amable i pacient ens estalviarà molts problemes. Sovint, a l’hora de governar la cosa pública, o fins i tot en les nostres vides privades, hem dut aquest tarannà fins a la frontera del que seria abandonista o mesell. Hem tendit a creure que si érem simpàtics, els nostres veïns o visitants ens respectarien més. I no ha estat així; el nostre historial amb el poder espanyol n’és una bona mostra, perquè mantenir-hi unes bones relacions no ens ha servit per avançar gaire –o gens. Amb formes exquisides el nostre idioma no s’ha enfortit, ni s’ha respectat més la nostra sobirania. Més aviat al contrari.
Ara estem veient una explosió impressionant a les ciutats franceses, i estic sentint veus pontificar que això aquí no passarà mai, precisament pel nostre caràcter amable i humà. És el que solia dir encara més gent abans dels atemptats de l’agost del 2017, gent que assegurava que, essent mediterranis i oberts no tindríem un islamisme armat; naturalment s’equivocaven. La societat del nord dels Pirineus no és tan diametralment diferent de la del sud –tot just anem una mica amb retard. Aquí es poden produir excessos policials, es poden provocar rebomboris populars i saqueigs, i també podem arribar a tenir campanyes a internet fent col·lectes per al policia que va prémer el gallet. No estem inoculats contra la violència i la indignitat, vingui del costat que vingui. I em temo que el que estem veient a França, escampant-se a Bèlgica i Suïssa, algun dia ho veurem a les nostres contrades.
Una societat respectuosa, i que es faci respectar, no pot anar amb el lliri a la mà. Necessita dosis de fermesa i fortalesa. I les esquerres ho haurien de tenir més clar que les dretes, perquè al capdavall fan bandera de defensar la gent més desvalguda. I no es defensa els més vulnerables amb paraules boniques, sinó amb mesures clares i determinades. L’invent d’una policia pública és una conquesta social –els rics sempre n’han tingut, de seguretat privada. De la mateixa manera, supervisar i limitar els abusos policials també forma part de les conquestes socials. Fixar l’ús de la llengua nacional i oferir-la a l’escola pública és un invent republicà modern, no pas propi de cap societat pairal. Mantenir l’ordre als espais públics, per tal que puguin ser de gaudi comú, no deixa de ser una política social.
Desfer l’imperi del bonisme és una assignatura pendent dels catalans, i encara més concretament dels polítics catalans. En bona part, perquè el desig de semblar bona gent és massa sovint el camuflatge d’una preocupant falta d’iniciativa i coratge. En part, també, perquè la simpatia, desenganyem-nos, no és cap sinònim de pau social. La benvolença pot desembocar en els pitjors abusos i conflictes. De fet, moltes vegades és precisament un símptoma derivat dels pitjors abusos i conflictes.
33
3
