La història és un camp de coneixement en què és fàcil incórrer en lectures superficials. I, tanmateix, sol ser la matèria més útil per comprendre el present. La majoria acaba tenint quatre nocions bàsiques sobre un concepte com el feudalisme, reduït a algunes característiques extretes de les pel·lícules i amb aquesta certa idea marxista (plagiada de Hegel) d’aquest mode de producció com a una etapa més en una idea lineal del temps històric que necessàriament impulsa el progrés. Ara bé, quan gratem, no resulta difícil descobrir que això de les etapes històriques progressives és més una il·lusió que una realitat, i que en la història destaquen més les continuïtats que els canvis. O que les idees històriques cícliques són més influents i contrastades del que voldríem admetre.
El feudalisme, per tant, no seria tant una etapa històrica com una forma en què es regulen les relacions de poder entre sectors socials i com el poder real modula i influencia les institucions formals. No és una idea original. Arno Mayer, un dels grans historiadors nord-americans del segle XX, traspassat al desembre, ja va reflexionar sobre el fenomen a partir d’un llibre excel·lent, La persistència de l’Antic Règim (1981), que explicava precisament com el feudalisme es va transformant en una societat burgesa més aparent que real. Ara bé, si hem de categoritzar el feudalisme, caldria parlar d’un sistema econòmic i social, amb un univers simbòlic, amb unes determinades característiques que li permeten ser identificable. Consistiria en un sistema fonamentat en privilegis asimètrics i heretats, en què els grups dominants estan exempts de pagar impostos, en què les institucions governamentals centrals s’afebleixen enfront de les elits. També són sistemes que proliferen en èpoques d’estancament econòmic, amb crisis de creixement de la productivitat, per l’acumulació creixent en un nombre de mans cada vegada més reduïdes, i en què sovint aquesta acumulació es fa a partir de processos de despossessió particular o col·lectiva. Durant l’Edat Mitjana, els nobles feien exaccions contra els pagesos, pressionaven el seu sistema impositiu i de mals usos, o s’enriquien gràcies al saqueig i robatori fonamentat en accions militars a costa d’altres nobles, ciutats lliures o particulars sense protecció. El feudalisme, també, constituïa una cultura política que buscava la justificació ideològica de la superioritat natural de les elits enfront del comú de la gent. Aquestes desigualtats creixents, també es manifestaven en un retrocés cultural i es fonamentava econòmicament en la renda feudal, és a dir, en el control d’un recurs estratègic, la terra, sobre el qual s’aprofitaven del treball aliè i a partir del qual podien modificar unilateralment la capacitat d’extorsió als seus pagesos.
No resulta difícil entendre allò de “la persistència de l’Antic Règim”, si llegim els inquietants paral·lelismes amb la societat postneoliberal. Bona part dels problemes socials i econòmics en ple segle XXI tenen a veure amb el retorn de l’exempció fiscal dels més rics. Amb el fet constatable que la posició s’hereta, mentre es dinamiten tots els antics mecanismes de la promoció social com ara el treball o l’escolarització. Durant el segle XX es va poder construir l’estat del benestar a partir de la imposició progressiva, els impostos a les grans fortunes, a les rendes i el treball que es podia enfilar més enllà del 80% dels ingressos de les grans fortunes. En altres termes, l’estat del benestar esdevenia un igualador social que no només posava la riquesa al servei de la comunitat, sinó que sobretot servia per mantenir una democràcia activa, tot impedint que l’acumulació de riquesa acabés comprant voluntats i desmantellant la democràcia.
De fet, un dels principals factors que va permetre als Estats Units guanyar la Segona Guerra Mundial va ser que milionaris com Rockefeller pagaven la majoria dels seus beneficis en impostos per poder mantenir l’esforç de guerra. I de fet, les societats europees guanyadores van entendre que una economia de guerra centrada a guanyar el conflicte més violent i dramàtic de la història podia ser aplicada a resoldre els problemes estructurals de la societat (pobresa, sanitat, educació, pensions) a partir de la idea de la planificació econòmica i assignació intel·ligent de recursos. El mecanisme de compensació de les desigualtats a partir de l’esforç fiscal asimètric (motivat per fer front a l’atracció que podia inspirar el comunisme entre les classes treballadores) demostrava que era possible combatre els principals problemes socials a partir de la intervenció econòmica i la reassignació de recursos en la direcció del reequilibri.
Ara ja no és així. Els hipermilionaris, mitjançant el neoliberalisme imposat fa mig segle, van acabar amb aquest principi democràtic d’igualació social (perquè, efectivament, tota democràcia es troba condemnada sense uns mínims d’igualtat social i econòmica). I, de la mateixa manera que els senyors feudals van acumular diners i influència per ocupar els espais de governança estratègics, els governs actuals són colonitzats per elits econòmiques que dirigeixen les seves polítiques a favor dels seus interessos. I van abandonant la gestió pública (i aposten per una gestió privada que era la pràctica habitual en l’Antic Règim, mitjançant els mecanismes de les concessions i el greixat de la corrupció) i destinant bona part dels seus recursos a l’ordre públic (especialment en una era de revoltes ciutadanes i pageses), a la comunicació (que exerceix un paper similar al que havia tingut l’església en el passat) i a la compra de voluntats o de la respectabilitat (sovint a partir d’un mecenatge i la caritat privada). Avui tenim hipermilionaris, cada vegada més engreixats de recursos il·limitats, no pas pel seu talent, sinó per la seva capacitat de maniobra i manipulació, capaços, com Elon Musk, d’enviar coets a la lluna i incapaços de pagar els impostos que pertoquen d’acord amb la normativa i la decència.
Ara bé, si pensem en aquest feudalisme contemporani, també ens cal pensar en altres elements d’estancament social (amb una deliberada voluntat de desnaturalització dels sistemes educatius per sabotejar l’ascensor social), econòmic (l’enriquiment per despossessió, en el sentit que les desigualtats s’han disparat, passant d’una correlació d’1 a 20 el 1970, de diferència d’ingressos entre un CEO i un treballador mitjà, a l’1 a més de 300 actual) i cultural (amb el foment de la banalitat i la restricció de la ciència i les humanitats per a la minoria dirigent. Una diferència, per cert, no tan allunyada de la que es veia al Versalles de Lluís XVI. Ara bé, a diferència de la burgesia emprenedora del XIX i XX, més enllà de l’especulació financera o de les bombolles tecnològiques, si hi ha una cosa que podem constatar és que, de la mateixa manera que a l’Edat Mitjana el feudalisme es fonamentava en l’extracció de la renda de la terra, avui aquesta fàbrica d’extorsió és, principalment, la renda immobiliària. En una època de total descontrol i desregulació, les autoritats públiques estan permetent una veritable explotació feudal mitjançant el control dels preus immobiliaris, mantenint-los artificialment elevats. Aquests dies, amb aquestes pràctiques irregulars d’apujar desaforadament els lloguers poc abans de l’intent (a parer meu, més que tímid, inconsistent) de posar ordre en un mercat completament manipulat, es constata aquesta infàmia.
El problema immobiliari, si bé global, amb efectes terribles per a la vida quotidiana, és una qüestió política de primer ordre que requereix mesures dràstiques. Això vol dir, intervenció pública. El preu lliure (cosa utòpica en un moment en què els grans inversors han acaparat un bé de primera necessitat i manipulen preus per enriquir-se parasitàriament) està tenint els mateixos efectes de la renda feudal, dels mals usos amb què els milionaris, i la seva retòrica liberal, estan carregant-se un dret fonamental. I això exigeix una revolta ciutadana que, tot carregant-se els veritables privilegis feudals, o fent trampes en la manipulació del mercat, acabi per dissenyar uns preus relacionats amb els ingressos reals de la gent normal. Fer servir els impostos no només per recaptar, sinó per esberlar un sistema d’explotació feudal que enriqueix una minoria cada vegada més poderosa. La democràcia exigeix igualtat econòmica. I l’extinció del feudalisme persistent.
