La batalla soterrada que han lliurat els populars a l’hora de determinar qui havia de ser el candidat en les pròximes eleccions s’ha saldat a la curiosa manera que replica la d’altres moments en la història del partit a Catalunya: potser un lideratge s’imposa, ja sigui perquè així ho volen les bases en el territori, ja sigui perquè és nomenat des de Madrid (un exemple del primer fora l’actual candidat; un exemple del segon podia ser Josep Piqué). Però en tot cas, sigui com sigui elegit el candidat, ha de conviure amb altres vectors de força, interns i persistents, que alimenten el partit des de fa moltes dècades i que podríem resumir sota un cognom: Fernández. És així com la llista del PP a Catalunya per al 12-M és la conjugació de Fernández i Fernández.
Fernández és el cognom dels dos germans que van comandar el partit a Catalunya durant dècades. Des de l’etapa feble d’Aznar –durant el primer mandat– i sobretot en l’etapa de Rajoy van subordinar-lo sempre als interessos de la formació matriu a la resta d’Espanya, el que en molts casos va voler dir subordinar-lo als interessos de Convergència i Unió aquí i allà. I no cal abonar la teoria que Vidal Quadras va ser sacrificat per Aznar per aconseguir pactes de govern i suport a la Moncloa; senzillament es pot entendre com a metàfora d’un PP a Catalunya sempre instrumental.
Alejandro Fernández va ser candidat en èpoques complicades, quasi a risc de desaparèixer el partit del panorama polític català. Ara la tendència a tot Espanya és a l’alça i, ves per on, al mateix candidat s’hi pot beneficiar. Les persones que l’acompanyen a la llista podran dir que és el seu concurs el que ha fet possible aquest canvi en les expectatives, però entretinguts amb aquestes errònies reflexions, molt probablement no entomaran el debat de fons: l’oportunitat que el PP perdrà altre cop de ser el PP de Catalunya i ocupar un espai en l’espectre catalanista de centredreta, en part, ara que CiU no hi és, usurpat pel PSC, malgrat que els populars afirmin contínuament, i potser no s’equivoquen, que s’ha venut a l’independentisme. Si el PSC fa un gran resultat el dotze de maig i el PP continua essent residual en la governabilitat de Catalunya, es confirmarà que, sigui qui sigui el Fernández que guanyi, no hauran aprofitat l’aparició de partits a la seva dreta que els hi permetin canviar el registre i despertar Catalunya del seu estrany somni: una ciutadania majoritàriament de dretes que vota de manera sistemàtica partits i posicionaments d’esquerres.
