“L’humor em va salvar dels camps nazis”, solia dir Primo Levi, un jueu italià que va aconseguir sobreviure a l’horror de l’holocaust. És sabut que el riure forma part de qualsevol teràpia digna d’aquest nom, i no podem caure en equiparar la ironia o el sarcasme amb la banalització, i encara menys amb l’aprovació de la maldat. Els que tinguin prou edat recordaran com els acudits van ajudar a suportar els rigors del franquisme, tal com va passar amb el nazisme, l’estalinisme i tants altres ismes. No confonguem les coses; enfotre-se’n de Franco o de Mussolini no és el mateix que riure-li totes les gràcies… més aviat seria el contrari, perquè en realitat ens estem col·locant per damunt del personatge i de la seva feixuga barbàrie. A més, no soc partidari de prohibir la lliure expressió, i, per tant, si algú vol mofar-se de Franco i el franquisme, pensaré que té dret de fer-ho i que no l’hem de convèncer del contrari.
Sempre hi haurà veus que desaprovaran l’ús de la figura de Franco en programes d’humor, o en mems de Tiktok i d’Instagram, o simplement a l’hora de fer comparacions gracioses –a la manera del que fa la gent més jove, que més que uns ignorants trobo que són uns descontaminats, i lògicament actuen amb poca inhibició. Algú dirà que a Alemanya tot és diferent i que res d’això seria permès, perquè allà ho considerarien apologia del nazisme. Potser sí. Però és que precisament, els alemanys són d’una altra pasta, i no sé si a nivell mundial els alemanys serien la norma o més aviat l’excepció. Crec que ens equivoquem si reclamem duresa germànica en la simple menció quotidiana del dictador, i reclamem lleis de tota mena per prohibir i castigar cada cop més al·lusions al franquisme que estarien a la frontera d’allò políticament correcte. És obvi que al carrer aquesta severitat no és habitual, atès que a nivell popular, el personatge gairebé sempre és ridiculitzat, o menyspreat, o caricaturitzat.
Jo no tinc remordiments quan ric per facècies o imitacions del general Franco. Un exemple d’època. Recordo aquell acudit en què els mandataris mundials van entrant en una cort de porcs, i en surten tots corrent per la pestilència insuportable que hi fa a dins. Quan arriba el torn de Franco, tothom espera, i va passant el temps, l’home no surt i al final veuen com surten de la granja, corrent en estampida, els pobres porquets. Durant els foscos anys del franquisme, aquest acudit tan pueril i simplot tenia la seva utilitat. Era una manera clandestina i trapella de dir que el dictador feia pudor, que el seu règim era tan fètid que no l’aguantaven ni els porcs. Com podia ser útil, així mateix, anar creant lletres de l’himne espanyol que incorporessin alguna (poc honorable) menció al dictador. I allò permetia anar fent, i aguantar, com deia Primo Levi, allò que en essència era inaguantable. L’humor com a superació i contrapès a la injustícia.
La burla és un exercici a l’altra banda de l’elogi. És més, jo diria que també és tot el contrari de la frivolitat, perquè no entra en el joc de rebatre els judicis positius i argumentalment febles dels que fan apologia del franquisme. Passa per damunt d’ells, dels defensors del règim, i de la seva herència, es nega a entrar en un estira-i-arronsa superficial, i fa una cosa molt més seriosa, que és connectar amb la malícia popular, ben arrelada a la societat després d’unes quantes dècades de suportar un carallot violent. Ja deia Aristòtil, fa més de dos mil anys, que el riure era el que més distingia els humans dels animals. No ho tinc clar, tal vegada hi haurà algun animal que també rigui, però estic gairebé segur que no se’n riuen del generalísimo.
N’hi ha un altre, d’acudit, que trobo que fa el millor resum del franquisme que s’ha fabricat mai. L’equipara a altres dictadors, fent-lo encara pitjor, i fa aparèixer en escena totes les pobres víctimes del règim. Diu la broma que els tres dictadors feixistes es troben a una cimera, en el seu moment àlgid, i presumeixen de les òperes multitudinàries que organitzen als respectius països. Surt Hitler i diu que a Bayreuth hi munten l’Anell dels Nibelungs amb mil extres alemanys. Mussolini s’anima i assegura que allò no és res, que a Itàlia cada setmana hi canten les àries d’Aída amb cors de deu mil veus. Finalment, Franco intervé i proclama que ell ho té molt més fàcil, perquè cada dia disposa de trenta milions d’extres que representen Els Miserables a tots els pobles i ciutats de l’estat.
Doncs això. Comencem-nos a preocupar de debò quan ningú ja no vulgui riure, ni fer riure, a costa del general Franco.
