És tristament evident que un mitjà de comunicació rarament traurà a la llum les males condicions laborals d’un altre mitjà. També ho és que qui ho hauria de fer, que és el Col·legi de Periodistes, sempre estarà més ocupat en altres assumptes, com ara “l’amenaça de clickbait per a la professió”. Ens pot donar una pista del perquè que la seva junta sempre estigui dirigida per professionals en actiu de mitjans que exerceixen aquestes pràctiques. Podríem organitzar-nos en sindicats com Déu mana, però hi ha massa voluntats comprades pel poder econòmic i polític per a aconseguir-ho.
Ara bé, una cosa és evitar fer públic tot el que passa al nostre sector, per por que t’acomiadin o perquè saps que n’ets responsable, i centrar-se en casos d’explotació més greus com els que denuncia El Periódico de les obres del Camp Nou, i l’altra, és treure a passejar la hipocresia tan alegrement com van fer dilluns al ‘Planta Baixa’ de TV3 quan comentaven aquest tema.
Periodistes veterans, que no només coneixen perfectament les pràctiques als mitjans de comunicació, sinó que les propicien a les seves pròpies productores, també “empreses petites que subcontracten” com s’hi referien al programa, s’escandalitzaven perquè les subcontractes d’entitats com el Barça “se’n renten les mans” de l’explotació laboral. Per cert, que el fet que el moderador de la tertúlia mai no deixi clar els interessos d’un dels comentaristes en la qüestió que s’està debatent, com ara que ha estat cap de campanya d’un adversari de l’actual president del club, ja ho deixem per un altre dia, perquè l’endogàmia entre els mitjans, la política i les entitats com el Barça, a Catalunya, donaria per una saga d’uns quants volums.
Però tornant al tema que m’ocupa: si algú d’ells em llegeix i necessita una refrescadeta de memòria, jo l’hi ofereixo sense problema.
Recordo que som un ofici on el primer dia de becari ja fas la feina de qui ha acumulat tres triennis, perquè es veu que és la millor manera d’aprendre, però no s’han plantejat que seguint aquest raonament, un mitjà amb una plantilla amb més de la meitat de becaris potser hauria de passar a dir-se centre de formació, o directament, facultat de periodisme.
Si ets periodista (o editor, o productor, o operari de càmera), el més normal és cobrar per sota de conveni perquè el contracte sempre reflecteix una categoria laboral que no et pertoca (des d’estudiant en pràctiques amb 40 anys fins a auxiliar administratiu per fer feina de locutor de butlletins), i això si tens la sort que et paguin la Seguretat Social en comptes de demanar-te que et facis autònom i te la paguis tu. He vist periodistes amb experiència treballar 10 i 12 hores diàries per 15.000 euros bruts l’any, és a dir, poc més de 5 euros nets l’hora. De fet, seria interessant saber quant cobren tots els professionals que han intervingut en aquesta notícia publicada per El Periódico.
Els horaris, com els avions privats, saps que existeixen, però no els has gaudit mai: un cop vaig sentir en un mitjà on vaig treballar que allà no hi havia hora d’entrada ni de sortida perquè al director li agradava passejar-se per la redacció a qualsevol hora i veure-la sempre plena. Les hores extres acumulades en campanyes electorals o en temporades frenètiques com les del Procés es paguen amb un copet a l’esquena i, si ets jove, amb la promesa tàcita de ser Ricard Ustrell algun dia.
Les vacances, sovint hi ha dues maneres de gaudir-les: en dies solts durant l’any, no fos cas que haguessin de contractar algú per substituir-te, o en un mes sencer a Punta Cana, si vols, però amb els diners de l’atur, perquè treballes a un programa que acaba la temporada al juliol, i t’acomiada sempre el mes d’agost per tornar-te a contractar al setembre. Això, mentre el presentador de l’espai en qüestió es pot comprar un xalet amb dos anys de sou.
Al periodisme s’han de fer moltes guàrdies per si s’esdevé una notícia d’imprevist, i algunes de les més originals que he vist fer són aquelles per les quals el periodista o el càmera només cobren si hi ha notícia; si no, s’entén que el temps que et tenen en confinament perimetral pendent del mòbil és una forma alternativa d’oci que, com a tal, no ha de ser remunerada. En aquesta línia, si necessiten que et desplacis fora de casa alguns dies, també passa que hi ha qui veu completament homologable tornar de la feina i jugar amb el teu fill a casa a trucar-li per desitjar-li bona nit, i per això consideren que t’han de pagar una jornada normal, i com a molt, els àpats, tot i que preferirien que fessis dieta.
L’estabilitat laboral, com a tantes altres feines, també és un animal mitològic: he vist contractes d’obra i servei amb els quals els seus signataris gairebé han celebrat les bodes de plata, i dones plantejant-se congelar òvuls a dècades vista, qui sap si per provar de ser mares quan es jubilin. I precisament si ets dona, la cosa encara és més divertida, sobretot si treballes a la televisió privada i fas pantalla: fes-te a la idea que segurament podràs fer-ho mentre els teus pits siguin a lloc. Mentre no arriba aquell moment, planifica els teus embarassos, si en vols tenir, en funció de l’actualitat, evidentment, si és possible per partir en vacances d’estiu.
I ja no en parlem de les pressions més o menys subtils per publicar allò o no publicar allò altre, de tractar-te a crits perquè són coses del directe, de cridar-te al despatx i rebre’t amb els peus creuats sobre la cadira on t’haurien de convidar a seure, literalment, o d’assignar-te les pitjors cobertures si no et deixes trepitjar.
Tot això no pretén ser un exercici de victimisme ni molt menys, és evident que hi ha feines on es pateixen condicions molt pitjors, perquè a més tenen els agreujants de la duresa de les condicions físiques i la vulnerabilitat social, entre d’altres. De fet, recupero la idea del principi que gran responsabilitat en el nostre cas és nostra, perquè ningú es fa periodista per necessitat. La qualitat de la professió només la podem procurar nosaltres. Però ens devem a la realitat, i el que no diem sovint és tan important com el que diem per fer-nos la imatge completa. No explicar la precarietat laboral en el seu conjunt porta a pensar que aquí hi ha un problema puntual d’un club i d’un contractista, quan la taxa del treball precari segons l’última dada disponible a l’Eurostat (2016) duplica la mitjana europea, només per sota de Croàcia i França, i també tenim una posició avantatjada en treball en negre.
I no només això, és que ni tan sols podem presumir de fiscalitzar com cal les pràctiques laborals de la resta de sectors, encara que sigui a costa de no fer-ho amb el nostre. Poc s’investiga sobre les condicions de treball de les dones de la neteja i de les cures contractades per les empreses de Florentino Pérez, amb un salari ínfim, una bretxa salarial enorme, que respiren productes de neteja tot el dia, aixequen pesos i als 60 anys han d’agafar la baixa cada quatre mesos fins a la jubilació perquè el cos ja no els aguanta, per posar només dos exemples. Però fas una cerca a Google sobre les condicions de treball a les empreses de l’Ibex-35 i mai no trobes res.
A més, el més curiós d’aquest cas, és que aquest reportatge de El Periódico no neix, segons ha explicat el mateix Emilio Pérez de Rozas en un article, de l’olfacte periodístic, sinó de, segons insinua, la idea d’algú que esperava llepar de l’adjudicació de les obres i va tenir un atac de banyes quan resulta que se la va endur algú que no era del club d’amiguets. Tant, que si truqueu vosaltres o jo a Inspecció de Treball ja podem esperar asseguts, perquè compten amb uns recursos molt per sota dels estàndards internacionals, però en el cas del Camp Nou, ni falta personal (hi ha 2.000 inspectors i sotsinspectors a tot l’Estat) ni el sistema amb què se centralitzen els casos està col·lapsat, com denuncien. Només ha calgut algú amb bones connexions amb la premsa.
Donar una foto sencera de tot plegat, en definitiva, permet entendre que això no és quelcom que se soluciona amb la paralització de les obres d’un estadi o amb la dimissió del president d’un club de futbol, sinó essent més exigents amb els legisladors. Deixar fora tot el que s’està deixant fora no només no és voler-hi trobar solució: és ser part de l’operació de cacera habitual contra el Barça i Joan Laporta valent-se del que sigui, incloent-hi la desgràcia dels més vulnerables.
