La nit de reflexió a electoral va ser també la nit d’Eurovisió. Potser totes dues coses van de bracet. La bajanada del festival va deixar ben patent aquest any que la quimera d’Europa ni tan sols en qüestió de cançons pot convèncer els països d’actuar amb criteris objectius. Qualsevol qüestió es pren com si fos política i, per tant, de part. Quan s’ha sabut que el televot en res s’ha correspost amb els crits i xiulets que es van dedicar a la representant israeliana a l’auditori suec, als locutors espanyols de RTVE (patètica ella pidolant uns puntets, que no arribaven, a cada jurat) sols els quedava dir que ha estat Pegasus la causa de l’enverinament de les audiències que han donat aquests vots a qui hauria merescut el mateix tracte que Rússia.
Com en el festival, els programes (serien les cançons) no compten si els partits que els defensen (foren el cantant i el seu país) no molen. La veritat (la qualitat) no té importància. L’important és que el cantant sigui d’un país execrable, o que porti vel, o que sigui d’aquest o aquell gènere o color. O que sigui veí.
Però, com sempre succeeix quant a la gent se la tracta d’idiota, ho sigui o no, un sentiment de dignitat emergeix i es rebel·la. Una part sembla haver decidit que no votarà, potser cansada de la comèdia, igualant la participació d’enguany amb la de la pandèmia i amb això beneficiant algun partit que parla de xocs civilitzatoris. I al festival s’ha demostrat que el xoc ja té el seu lloc en clau de cançons: mentre Armènia i la França de representant franco-algerià es votaven mútuament, una anònima munió d’europeus expressaven el contrari: que malgrat les seves errades, un estat de dret com Israel no és un sistema governat per una religió intransigent com ho seria amb Hamas, i que volen que Europa continuï celebrant la democràcia, la igualtat i la llibertat per decidir què volem ser. Perquè, s’imaginen el destí del suís Nemo a la zona avui en conflicte a l’Orient Mitjà, si Israel abandona l’objectiu?
