Encara perplexos pels resultats electorals del 12-M, els actors polítics es veuen absorbits al vertigen d’una altra campanya electoral, ara al Parlament Europeu. Però aquestes són eleccions a un ens llunyà de complicada factura i de què la gent té una vagarosa idea. No són clares les opcions en joc, ni els objectius que els partits persegueixen. La informació és escassa i molt complicada i, com a màxim, s’entenen com una projecció de la política domèstica al Parlament de la UE.
En allò que no és la translació dels conflictes interns a l’àmbit europeu, tot el que els candidats adverteixen, les autoritats diuen témer i els mitjans auguren tocant a xafarranxo de combat és una allau electoral de l’extrema dreta. La senyora Von der Leyen ja es veu presidint una Comissió amb comissaris off limits. La idea que amb el feixisme no es negocia, sinó que se’l combat està molt bé, però, un cop entren a les institucions partits d’aquesta orientació, és molt difícil desallotjar-los i, en canvi, hi ha un risc que aquelles degenerin.
Però l’extrema dreta tampoc no és compacta com una falange macedònica. Està dividida en dos grups al Parlament Europeu, el dels Conservadors i Reformistes, on s’inclouen els de VOX i el d’Identitat i Democràcia que s’ha quedat en 59 diputats després d’expulsar els d’Aktion für Deutschland, que són massa extrema dreta per a l’extrema dreta.
Els enfrontaments entre l’extrema dreta són com els de l’extrema esquerra, de la qual no se n’espera cap allau. L’esquerra alternativa compta també amb dos grups, el dels Verds/ALE en què s’integra ERC i l’Esquerra, on s’integren Podem, Esquerra Unida i els anticapitalistes. Ara les enquestes donen quatre diputats per a Sumar que, fent honor al seu nom, no és segur que vagin tots a un mateix grup; i dos per a Podem, encapçalats per l’exministra Irene Montero. Salten espurnes entre les dues candidatures; espurnes que poden cremar el prat.
Per a ERC i Junts els auguris no són bons, encara que no en la mateixa mesura. Els republicans gaudeixen de l’escalf del grup dels Verds/Aliança Lliure Europea. Envoltats d’ecologistes, algun partit pirata i diputats amb nació, però sense Estat, ridiculitzen els de Junts, que vaguen per les regions hiperbòries dels no adscrits. Amb això els fan la campanya perquè, si aïllats han aconseguit el que han aconseguit, què no farien abrigats per una família? La campanya serà europea, però els arguments són del solar patri estant.
Els dos partits diuen que aquestes eleccions són crucials i ajornen l’activitat política interna fins que se sàpiguen els resultats. Tanmateix, la mesa del Parlament es constituirà l’endemà. O sigui, la campanya se n’anirà en les negociacions prèvies entre ERC, Junts i la CUP amb exclusió dels rèprobes d’AC que hauran de continuar picant pedra si es volen fer un lloc al sol.
El vertigen començarà aquí, ja que el resultat de les eleccions europees és insignificant per a la relació de forces al Parlament. La solució és a les mans d’ER, paradoxalment la perdedora de les eleccions. Són els republicans els que han de decidir si entren en un govern tripartit amb el PSC i els Comuns que són majoria absoluta o secunden el pla del president Puigdemont de formar un govern independentista només possible, i en segona volta, amb l’abstenció del PSC que s’obtindria per la pressió de Junts sobre el govern de Madrid.
És una decisió endimoniada i ningú no pot retreure a ER haver tingut l’ocurrència de proposar un govern conjunt del PSC i Junts, com a mitjà d’amagar el desastre del seu govern i de recuperar una mica de pedigrí independentista. Però és pur wishful thinking. No hi pot haver cap acord entre PSC i Junts, com no n’hi pot haver entre els dos presidents, Puigdemont i Sánchez, embrancats en un duel a primera sang.
El projecte de Puigdemont que, prioritzant la unitat independentista, es declara respectuós amb una decisió d’ERC pel tripartit, és un parany saduceu per als republicans. Si aquests s’inclinen pel pla del president, quedaran com les comparses d’un projecte aliè. Si s’inclinen pel tripartit, quedaran com els independentistes que prefereixen aliar-se amb els espanyols abans que amb els altres independentistes. Per descomptat, ningú no pensa en una opció possible, encara que improbable, PSC, PP, VOX, o bloc nacional que també tindria majoria absoluta. Però aquesta circumstància és una trista notícia per a l’independentisme.
En darrer terme, sempre es pot recórrer a altres eleccions, per veure si l’atzar resol allò que no ha pogut la necessitat.
