El Partit Popular espanyol ha aconseguit convèncer al Partit Popular europeu que desgastar i si pot ser fer caure Pedro Sánchez del govern d’Espanya és una prioritat compartida per tots els partits conservadors d’Europa i que, per tant, hi ha d’ajudar en el marc de les institucions de la Unió. No deuen haver estat difícils de convèncer: Pedro Sánchez es postula com a referència de la socialdemocràcia, en retrocés general a Europa, i per tant com un escull per a l’onada conservadora que marca a hores d’ara la política del continent. Pedro Sánchez té aspiracions internacionals i vol ser un model per revifar les esquerres. En el tauler europeu, és una peça important, mandatari d’un Estat gran de la Unió, a batre per uns i a enaltir per als altres, en la partida que ho juguen socialdemòcrates i conservadors, que és la partida central de la política europea. Això explica l’extrema duresa amb què el va atacar el líder del PP europeu, l’alemany Manfred Weber, en la sessió del Parlament en la que Sánchez feia balanç de la presència espanyola. Una sessió que dona algunes claus rellevants.

Com que el PP europeu té l’objectiu –lògic i lícit- de desgastar el seu rival Sánchez, li va comprar al PP espanyol l’argumentari segons el qual els peus de fang del líder socialista espanyol, allò que el pot fer caure del poder i de la popularitat a Espanya, són els seus pactes amb els independentistes catalans i bascos. I per això Weber es va deixar anar en consideracions molt abruptes, dictades des de la dreta espanyola, contra una possible amnistia i contra els acords amb independentisme, un tema que ni li anava ni li venia. Però si l’objectiu polític era compartit per la dreta tant a Brussel·les com a Madrid, la munició que li va oferir el PP espanyol estava avariada. És cert que el principal problema polític de Sánchez és pactar amb l’independentisme, quan una bona part del seu partit i el seu electorat milita en un nacionalisme espanyol al qual aquest pacte repugna, i que ell mateix només defensa com una forma instrument de mantenir el govern. Però el que li devia explicar el PP espanyol a Weber perquè posés tanta passió en parlar de l’amnistia i de la política interna espanyola era un argumentari fals. I crec que va quedar clar en el torn de rèpliques.

Recordem com van anar. Sánchez és un bon parlamentari, un argumentador astut, un bon combatent d’esgrima. Quan Weber el va atacar durament pels seus pactes, va recordar-li que Vox, a Espanya, demana mantenir els noms franquistes dels carrers. Com si a Alemanya algú volgués mantenir els noms dels carrers del Tercer Reich. Per a un conservador demòcrata alemany això toca el nervi. És el que més li toca el nervi. I Weber va saltar, visiblement irat i li va dir a Sánchez –que no va replicar, perquè se’n va anar abans d’hora- que a Alemanya, quan hi ha un problema, els socialdemòcrates i els conservadors es posen a parlar entre ells per buscar junts una solució i no haver de pactar amb partits extremistes. Que és el contrari, va dir, del que ha fet Pedro Sánchez. Europa s’ha fet, va venir a dir, pactant entre el centredreta i el centreesquerra, deixant de banda l’extrema dreta i l’extrema esquerra. I, certament, la construcció d’Europa de la postguerra es fa fonamentalment a través del pacte entre la socialdemocràcia i la democràcia cristina, amb un paper arbitral dels liberals. Per tant, Weber li retreia amargament a Sánchez que havia sortit del marc de la cultura política europea i que amb qui havia de pactar és amb el PP, no pas amb el que ell considerava extremistes.

La rèplica era dura i representava una desqualificació important de Sánchez. Però també representava una desqualificació no menor a Feijóo i al PP espanyol. Diu Weber que a Alemanya els socialdemòcrates s’asseuen amb els conservadors. Però els conservadors també s’asseuen amb els socialdemòcrates. Certament, Sánchez no ho va fer després de les eleccions generals. Però abans tampoc no ho havia fet el PP després de les eleccions municipals. No va anar enlloc a pactar capa al centre, sinó que va donar per fets de manera automàtica a pactes contra el centre, especialment amb l’extrema dreta de Vox. Els pactes amb l’extrema dreta o altres pactes contra el centre. La que en termes de Weber, mantindria els noms dels líders del Tercer Reich en els carrers alemanys. No és Sánchez qui inventa la polarització i la política de blocs, que impossibilitat de fer pactes en el terreny central. Qui s’inventa això és Aznar. Qui crea la política dels dos blocs és Aznar, i la defensen els seus hereus ideològics. Sánchez, un supervivent de la política, un hàbil maniobrer parlamentari, el que fa és aprofitar-ho. El PP espanyol ha enganyat a Weber: Sánchez no és el creador de la polarització. Sánchez és qui la sap aprofitar, després de perdre unes eleccions. No és la causa de la polarització, n’és l’efecte.

Però hi ha un segon engany més gros en l’argumentari del PP, que li compra Weber. El líder del PP europeu diu que el centre a Europa són els socialdemòcrates i els conservadors (i els liberals enmig de tots dos), europeistes i occidentalistes. I que s’ha de pactar amb aquests, no amb els extremistes. Doncs algú li ha de dir que la immensa majoria dels independentistes catalans que ell considera extremistes són precisament socialdemòcrates o liberals o conservadors, europeistes i occidentalistes. De centre, en el sentit més ampli del terme. Com a Alemanya. Dit d’una altra manera, l’independentisme català només és extremista des d’una perspectiva espanyola. Des d’una perspectiva europea, està situat en el centre ampli de l’espectre polític. Allò que a Madrid es veu com a extremista, a Barcelona és central. I si Weber, a més de preguntar a Madrid, preguntés a Barcelona, s’adonaria que, parlant amb interlocutors independentistes, o hi estaria d’acord en temes econòmics, socials i de política internacional o hi estaria en desacord només en la mateixa manera i mesura de la qual ho estaria parlant amb un socialdemòcrata alemany.

El PP espanyol ha venut un argumentari fals a la dreta europea. Li poden comprar a Polònia o a Hongria, però no li haurien de comprar a Brussel·les o a Berlín. Si la dreta europea –i bona part de la socialdemocràcia- vol atacar Sánchez perquè considera que ha sortit del carril central de la política europea, el cavall de batalla natural no són els seus pactes amb els socialdemòcrates, els liberals o els conservadors catalans i bascos. El cavall de batalla natural serien aquelles sobreactuacions de Pedro Sánchez en política econòmica o en política internacional que l’allunyen de la centralitat europea. I aquí sí que trobarien fonaments on discutir, i rellevants. Però aquesta és una altra qüestió. És fer política europea en termes europeus. No fer política espanyola disfressada d’europea.

Comparteix

Icona de pantalla completa