O Espanya fa una mutació o la fa Catalunya. Aquest és el moment. A veure qui afluixa, qui es rendeix, qui en surt guanyador o derrotat. I sobretot, fins a quin punt cada part pot resistir les pèrdues i renúncies que, sens dubte, haurà de gestionar tard o d’hora. Però ni Espanya ni Catalunya són blocs monolítics.
La investidura de Pedro Sánchez és un accident en el context d’una batalla molt més gran i molt confusa. Qui la guanyi, guanya posicions de cara a la batalla final, que encara trigarà a arribar. Des de Catalunya, la Diada del 23 és el termòmetre que servirà per modular missatges i estratègies: o juguem la partida del «compromís històric», amb el risc evident de perdre-hi bous i esquelles, o estripem les cartes que els resultats electorals van repartir per sorpresa.
Com és tradició, la Diada són diverses Diades, que haurem de llegir a partir de les imatges de «força al carrer», de simbolismes, de missatges que s’amplificaran i s’acabaran definint, exageradament, com «la veu de Catalunya». Ha passat l’estiu, les eleccions del juliol ja queden lluny i tothom escombra cap a casa, fent abstracció de la realitat contundent dels resultats electorals. Confondre la Diada amb el país pot ser la mare de tots els errors estratègics, una vegada més.
Per la banda espanyola, hi ha un claríssim bloc anticatalà, molt potent i amb moltes eines i armes disponibles, a més d’un bloc menor, més pragmàtic, més obert a transaccions, sí, però poc entusiasta de les plurinacionalitats. Per la banda catalana, hi ha un bloc no menyspreable d’espanyolisme dur, un altre de federalisme difús i tou i un tercer, que va des de l’autonomisme fins a diferents graus de pressa independentista, amb dos presidents. De moment, res no indica que cap d’aquests blocs estigui disposat a moure’s de lloc.
L’únic fenomen que ho pot canviar tot és la investidura de Sánchez, segons com acabi i a quin preu. Puigdemont ha triat sàviament el camp de batalla: el català i l’amnistia. Ha mesurat bé les forces: no hi ha marge per a gaire més, però això permet reagrupar-se, carregar les piles després d’una llarga i duríssima derrota i agafar forces per a nous moviments.
L’amnistia pot ser la bomba atòmica que trenqui el marc de la resposta espanyola al procés i obri nous camins. Però també pot ser la rendició que acabi amb la caòtica i tossuda resistència catalana. Les dues coses són perfectament possibles, partint del fet que això no pot anar de demanar perdó de genolls, sinó d’arribar a un pacte i pagar un cert preu a canvi de rescatar presoners. La ratlla és molt prima i els riscos són alts, però aquí hi ha una oportunitat per a la política d’altura i per obrir joc.
L’alternativa és quedar-nos com estem, indefinidament, i confiar en alguna mena de miracle que ho capgiri tot, cosa que no porta enlloc. O obrir la porta a una riuada de l’anticatalanisme més salvatge i campi qui pugui. Sento dir-ho, però en les actuals circumstàncies tenim la derrota final més que segura, perquè aquest país està molt lluny de qualsevol mena d’insurrecció popular.
Aquest és el panorama, amb tot el soroll i totes les pancartes que es vulgui, amb tots els llamps i trons de les xarxes, amb tots els dubtes i amb totes les frustracions acumulades els darrers anys. És possible una mutació espanyola, dintre dels seus límits? Sí. Forçada, incerta, a garrotades, però sí, per pura necessitat i pur pragmatisme, sense esperar que es rendeixin ni que aplaudeixin cap mena d’autodeterminació. Si això es produeix, que ja ho anirem veient, si no hi ha rendició sinó un «acord comercial», si no perdem el nord, pot convertir-se en una oportunitat per a la mutació que també ha de fer Catalunya en el camí cap a una independència que no serà demà passat, però tampoc mai.
