No m’han diagnosticat mai endometriosi ni ovaris poliquístics, però els meus companys de classe poden explicar que m’han arribat a treure de l’institut en ambulància per un dolor menstrual, que de tan incapacitant, el personal sanitari el van confondre dos cops amb una apendicitis. Em van fer proves i mai no em van trobar res estrany.
El meu dolor, per sort, mai no durava més de tres o quatre hores, però d’aquestes, uns vint minuts eren el més similar a les contraccions d’un part. M’ho va dir la meva mare quan tenia 18 anys i ara que he parit en puc donar-ne fe: era un dolor calcat, i per sort, ja hi estava acostumada i vaig poder anar a l’hospital a les 9 del matí amb 4 de dilatació sense que tota una nit de contraccions em semblés res més que un dejà vu.
Durant anys vaig anar a treballar els dies de regla prenent medicació amb piroxicam prescrita pel metge, que prenen els malalts d’artritis reumatoide i similars, amb una corrua d’efectes secundaris possibles que fa feredat. També em van receptar anticonceptius des dels 15 anys, i Ibuprofè per complementar tot el còctel. Uns 15 anys després, no sé si espontàniament o per acció tardana o secundària d’algun d’aquests fàrmacs, em va deixar de fer tant de mal i es va fer força suportable només amb Ibuprofè.
No trobo acceptable que una persona hagi d’anar a treballar patint dolor un cop al mes o anant dopada fins les celles, durant bona part de la seva vida laboral, només pel fet d’alliberar òvuls. No passa amb cap altre dolor, a banda dels dolors crònics, que en la majoria de casos no compten amb tanta incomprensió social (especialment entre els homes). Ja suficientment humiliant és que s’hagi generat tot un imaginari al voltant de l’estat d’ànim de les dones quan tenen la regla. Per això el permís menstrual, a priori, em sembla una bona idea.
Tanmateix, es nota que qui l’ha concebut no en té ni idea de com funciona l’empresa privada i ha pensat només en qui realment acabarà podent gaudir d’aquest permís, el funcionariat. Perquè a l’empresa privada, especialment a Espanya, que la Seguretat Social pagui el cost d’una baixa laboral no és suficient per garantir que no hi hagi discriminació laboral. Perquè les baixes afecten a la previsió de treball, i això no agrada a les empreses, especialment les Pimes, que sovint operen al límit de les seves possibilitats.
Si hi ha una entrega d’un projecte en una data concreta i falta una persona, és difícil substituir-la per una altra que estigui formada i al corrent de la feina, no serveix de res que la jornada no li costi res a l’empresa, perquè li pot costar quantitats molt més elevades que pagar un dia de baixa: perdre clients. Per això em preocupa que perjudiqui la contractació de dones, per molt bonificada que estigui. No perquè pensi que les dones abusaran (si és que se’n pot dir així) d’aquest permís, sinó perquè n’estic convençuda que les empreses pensaran que sí. I això, malauradament, és el que pesa en el mercat.
Perquè un permís com aquest funcioni, les empreses haurien de poder operar amb més marge, és a dir, de manera que l’absència d’un treballador no suposi un obstacle en la consecució dels objectius plantejats. I això obliga a replantejar-se el gruix d’impostos que es paguen (incloent la quota d’autònoms, que, en sentit contrari al que hauria de ser, serà més cara, en línia contrària a la de la resta de països europeus), la legislació laboral i tot un camp minat que als governs, especialment als d’esquerres, mai no els ve gens de gust explorar.
Per exemple, que la baixa per malaltia es pugui cobrar des del primer dia i sense necessitat inicial de comunicat d’un metge com a Suècia, Dinamarca o Alemanya. En aquests casos no caldria acreditar que es tracta d’un dolor mensual o d’un dolor crònic de genoll que aflora amb els canvis de temps. En el cas de Suècia, l’empresari paga la baixa i a partir del 14è dia la paga l’Agència Sueca de l’Assegurança Social. A Dinamarca pot variar segons el col·lectiu o conveni, i ho paguen l’empresa i/o el municipi. Però per fer això caldria debatre que les empreses tinguessin la flexibilitat per contractar i acomiadar que tenen aquests països, equiparar l’impost de societats, etc.
Aquí em fa l’efecte que, lluny d’igualar les oportunitats entre homes i dones, establir aquest permís sense comptar primer amb un bon sistema de protecció social primer pot aprofundir-les, a més de fer encara més gran la diferència de drets entre funcionàries, que són les que podran fer ús d’aquesta baixa sense por que les acomiadin. Les treballadores de l’empresa privada hauran de fer més mèrits davant dels seus caps per demostrar que les seves regles no seran doloroses (com sovint han de demostrar que no tenen plans de quedar-se embarassades, per bé que l’Estat també bonifica la Seguretat Social de la persona substituta) i així no ser discriminades. Molt em temo que hem començat la casa per la teulada.
4 
