Aquest dimarts 5 de novembre se celebren les eleccions a la presidència dels Estats Units. La contesa apareix més renyida que mai, i realment es fa difícil endevinar qui serà el pròxim mandatari que ocuparà la Casa Blanca. El que no ofereix cap mena de dubte és que la bretxa que separa les dues Amèriques és cada cop més insalvable. La porció que veurem pintada de blau i la que ens pintaran de vermell continuaran tan profundes com sempre –o encara més. Aquesta és la gran certesa de la política nord-americana dels nostres temps; la fractura entre els estats de Harris i els de Trump, dividits a grans trets entre l’interior (republicà) i totes dues costes (demòcrates). Una esquerda també cultural, econòmica i moral.
Amb el retard horari i la lentitud del recompte, no sabrem el desenllaç dels comicis fins a moltes hores, o potser dies, després que tanquin els col·legis. A partir de dimecres coneixerem la majoria de resultats, però és possible que alguna demarcació clau no tingui el balanç definitiu fins més endavant, i llavors caldrà esperar. De fet, a les últimes edicions hi ha hagut sorpreses amb el vot postal o amb estats que han capgirat els pronòstics al darrer minut. A més, tot i que la immensa majoria dels estats sembla que donaran victòries segures d’un candidat o l’altre, l’emoció està assegurada fins al darrer minut amb els estats imprevisibles (swing states), que són només set.
En l’àmbit nacional, Kamala Harris sembla que lidera lleugerament amb un 48%, però amb tendència a la baixa; mentre que Donald Trump l’encalça amb un 47%. El nombre d’indecisos es limita a 5%, i serà del tot rellevant per determinar la presidència dels Estats Units. Però cal insistir que, a causa del sistema electoral, on es compten les circumscripcions dels estats, és possible que es produeixi una victòria en vots populars d’un candidat, però, en canvi, que la presidència se l’emporti el rival perquè ha triomfat en més estats -o en estats més importants. Hi ha estats que poden tenir molt de pes, com Pensilvània, i que són una rèplica en petit de la divisió que es viu en l’àmbit general. Allà clarament s’hi dirimeix el futur del país, però la cosa està tan ajustada que pot anar fins i tot dels minsos resultats de territoris amb poca població com Nevada.
Tot queda obert i tot és possible. La campanya és tan intensa que els candidats van desesperadament a la caça dels últims vots; els que mai van a missa s’apunten a escoltar sermons, i els que mai no entren als barris negres s’hi passegen com si ho fessin cada dia. Les aparicions a la televisió, dels candidats o dels seus avaladors, són cada cop més passionals. El contrast habitual s’accentua encara més, entre dos mons que cada cop s’entenen menys i es relacionen pitjor. En l’ardor de la campanya, els urbanites de les grans ciutats, progressistes i pròspers, reneguen cada dia més dels pagesos dels pobles de l’Amèrica profunda. I viceversa.
No és només una contesa entre dos candidats molt diferents, un empresari blanc ultraconservador i una dona progre d’orígens barrejats. Que també ho és. Però la partida es juga molt més enllà. Es tracta d’un enfrontament entre dues civilitzacions, dues maneres d’entendre els valors religiosos i ètics, o coses tan elementals com el sistema de treball. Ser vermell o blau implica posicionar-se en bàndols enfrontats en temes com la immigració, les armes de foc, l’avortament, la pena de mort, els impostos, el sistema sanitari o educatiu, i coincidir només en l’acceptació de la bandera i dels himnes. Un o dos segles enrere, ja hauria esclatat la segona guerra civil americana. A les xarxes, aquesta confrontació ja existeix.
