L’Estat espanyol es troba en guerra contra Catalunya. Com sempre, des de l’invenció d’Espanya al segle XVI. Una relació originalment colonial ha evolucionat fins a fer-se… més colonial i amb un grau de conflictivitat sense precedents. Preocupat per l’efecte que la seva incompetència pugui tenir sobre la governabilitat d’Espanya, l’Estat intensifica l’atac.
Contra Catalunya, l’Estat actua en dos fronts, l’interior i l’exterior. A l’interior fa valer dos tipus d’aparells, descrits per Althusser el segle passat: els represius i els ideològics. Pel que fa als represius i com que ja no pot servir-se de l’exèrcit, ha activat altres peons amb la mateixa tasca: el jutges, les policies (GC i PN) i les clavegueres dels diversos ministeris, poblades de delinqüents al servei de l’Estat.
Els jutges estan encarregats d’aplicar el dret penal de l’enemic i sostenir un horitzó penitenciari per a qualsevol activitat independentista que es veu criminalitzada fins assolir l’utopia repressiva de l’Estat: la il·legalització dels partits independentistes.
Les policies, si no actuen com a cossos autònoms amb o sense direcció dels serveis secrets, són de fet policíes polítiques al servei dels partits unionistes. La seva missió sembla ser “descobrir” i “neutralitzar” possibles activitats terroristes i, si no n’hi ha cap ni una, inventar-les, imaginar delictes, fabricar les proves. Fer muntatges. La finalitat òbvia: acovardir a la gent, difonent un clima de terror psicològic. Inventar-se les raons per justificar no només el 155 sinó un estat d’excepció sense subterfugis.
Pel que fa als aparells ideològics de l’Estat, els mitjans de comunicació públics i privats rivalitzen en catalanofòbia. Sentir Ana Rosa Quintana dir “mamarratxo” al MHP Torra dona la mesura de la militancia repressiva i la manca d’ètica profesional dels mitjans.
No cal parlar del centres de fabricació d’ideologia: les universitats i els afamats intel.lectuals “sotasignants”, revells encaixonats en càrrecs públics, semi-públics o privats. Tots coincideixen en que viuriem en el millor món panglossià a Espanya si no fos pels maleïts independentistes encaparrats a ignorar la sana veu de la raó unitària.
Els capellans espanyols, braves gents, com sempre, a l’avantguarda. El primat d’Espanya diu que el separatisme és un pecat contra l’Esperit Sant. Res més a afegir a l’anatema.
Al front exterior, la propaganda sense vergonya. Munts de fons públics per “contrarrestar” el relat independentista, font segura de corrupció i “trinque”. La seva funció: recolzar la visió edulcorada, falsa, d’un fals estat de dret fabricada per ideòlegs mediocres al servei del ministeri d’Afers Exteriors. En la patriotica tasca col·laboren tota mena de xarlatans pseudoacadémics, comissaris polítics, gents del régim i Carmena, que aportarà la legitimitat d’una esquerra zombie.
Davant l’atac de l’Estat, interessat més que mai a aniquilar Catalunya, què contraposem per defensar-nos? Dos projectes per decisió expressa no ja d’ERC o els seus òrgans de decisió sinó per la voluntat de Junqueras, que es va oferir immediatament per encapçalar la llista d’ERC. Així es curtcircuita qualsevol possibilitat de llista independentista unitària.
Aquesta obstinació en trencar la unitat independentista i imposar una lógica de partit a un esperit nacional afebleix la resistència independentista i obre el camí a una proposta de retorn a alguna forma d’autonomisme. Per això, la resta d’independentistes catalans hauran de cercar una forma unitària d’acció si volen resultats dignes a les eleccions espanyoles. En tot cas, tampoc és un assumpte greu, ja que les eleccions del 10N no són significatives per a Catalunya. Sigui la que sigui la quantitat de diputats catalanistes al Congrés, Catalunya no hi pintarà res.
El que ens interesa és l’escenari català i les properes eleccions catalanes. I ací si que cal bastir una candidatura independentista unitària, al marge dels partits, cívica, encapçalada pel MHP Puigdemont, transversal i compromesa amb la independència a les 24 hores de les eleccions.
