L’essència és un concepte filosòfic que designa el conjunt d’atributs d’un objecte o substància que el fan ser el que és, i que posseeix per necessitat, ja que sense ells perd la seva identitat (Viquipèdia).
Quan l’any 2011 en el secretariat provisional escollit en la 1a Conferència Nacional per l’Estat propi vam començar a treballar per posar en marxa l’ANC, l’objectiu fundacional era clar. Volíem crear una eina que ajudés a superar anys de disputes internes i fragmentació. No es tractava de repetir patrons coneguts, sinó d’impulsar una forma d’organització àmplia, generosa i resistent als intents d’apropiació per part de cap facció. L’essència era una estructura d’organització social i política, però no partidista, que ens portés, com a país, cap a la independència nacional. Els mecanismes que en aquelles circumstàncies ens van semblar útils van ser, entre d’altres, la cerca del consens, la limitació de mandats, la prohibició de llistes tancades i la potenciació de la base territorial.
La cerca de consens, com a virtut, mai no es va concebre com a sinònim d’unanimitat sinó com la manera d’integrar la pluralitat. Mantenir la capacitat d’acció era (i hauria de continuar sent) tan important com protegir-se dels abusos de majories o minories conjunturals. La regla del consens és, doncs, una línia d’actuació que implica buscar la concertació, introduir frens i contrapesos, però amb el límit que, en cap cas, la cerca del consens produís una minoria de bloqueig que tingués com a resultat un fre absolut que porti a la inacció. La nostra intenció era cercar acords amplis, però en cap cas es tractava d’imposar la necessitat de trobar consensos a tot, perquè érem conscients del risc de bloqueig. Tanmateix, allò que vam escriure amb voluntat constructiva s’ha revelat contraproduent en mans dels mestretites que, quan tenen l’oportunitat, ho bloquegen i ho impugnen tot… quan la majoria no accepta els seus postulats inamovibles.
L’ANC no va néixer per fer de plataforma de cap projecte partidista concret, per molt legítim que sigui. La seva raó de ser era, i continua sent, actuar com un catalitzador transversal i de confluència dels independentistes, un mecanisme d’impuls i exigència que mantingui viu el compromís amb l’objectiu comú. Pensar que la independència arribarà només per l’acció d’una sola força política, sigui ja existent o futura, és ignorar les lliçons apreses acumulades: només la suma, sostinguda i coordinada de totes les energies dels independentistes (siguin o no organitzades) pot tornar a generar la massa crítica necessària. En aquest sentit, l’ANC és una eina de pressió -amb fermesa, persistència i exigència democràtica- adreçada cap a tots els actors polítics que es reclamen independentistes, perquè assumeixin amb determinació el seu paper. No es tracta de suplir-los, sinó de recordar-los la seva responsabilitat i de forçar-los a actuar quan calgui. Amb contundència i claredat, però des de fora i sense deixar-se capturar. Dimitir de fer-ho, convençuts erròniament que mai no faran prou, és tan ingenu com pensar que els podem substituir.
Per tant, salvar l’essència de l’ANC no significa petrificar les seves normes, sinó defensar-ne el propòsit. Que cap reforma es faci per convertir el telescopi en retrovisor. Cal mirar lluny. L’esperit del 2012 és viu si sap adaptar-se sense perdre’s. Fem-ho amb memòria, i sobretot amb mirada endavant. La memòria ens ha de servir per millorar els mecanismes que, amb els anys i un context diferent, s’ha evidenciat que cal actualitzar per assegurar una capacitat d’acció àgil i una resposta ràpida i eficient a cada nou repte o necessitat. En aquest sentit, sembla convenient reforçar el principi de majoria simple per a decisions executives i majoria qualificada per a les regles del joc, deixant enrere les majories molt més que absolutes que generen minories de bloqueig que troben la seva raó de ser en l’essencialisme i no en l’essència. Posant un exemple molt actual, des del principi tots teníem clar que escollir els càrrecs representatius de l’associació era un acte important, però no essencial, perquè l’essència de l’ANC és l’acció, no qui la representa.
Quan una part de la minoria, força sorollosa, per cert, es torna essencialista, més per conveniència que per convenciment, confon els mecanismes amb l’essència. Alhora, quan el gruix d’aquesta minoria és capaç, per una banda, de donar suport públic a la creació d’una nova força política que rivalitzi amb els partits existents, en comptes de fiscalitzar la seva actuació, mentre que, per l’altra, diu que el debat sobre la llista cívica ha quedat superat i acusa altres companys de ser uns venuts als interessos dels partits polítics, la incoherència i la confusió arriba a límits inconfessables i fins i tot perversos. Posant totes les peces del trencaclosques damunt la taula per intentar endreçar el tauler, hom no pot deixar de sospitar que l’estratègia d’aquesta minoria, amb alguns noms al capdavant que ja van intentar el mateix joc durant l’etapa del secretariat provisional (2011-2012), està arribant al seu final. Diguem-ho clar, no és acceptable mantenir-se al Secretariat Nacional de l’ANC per no fer ni deixar fer, mantenir l’entitat en un escac permanent, amb el cost reputacional que suposa, i intentar aprofitar les seves estructures territorials, les que quedin dempeus després d’una actuació destructiva, en benefici del nou partit que impulsen.
Aquesta minoria, almenys aparentment, actua en direccions diferents i s’expressa amb més d’una veu, però no cal ser gaire despert per veure que conflueixen en un mateix punt.
______
Pere Pugès i Dorca i Miquel Sellarès i Perelló són cofundadors de l’ANC
Aquest article ha estat possible gràcies a les aportacions dels amics Jordi Manyà i Ricard Gené, advocats i també membres del secretariat provisional, ponents de la comissió d’estatuts juntament amb l’enyorat Santi Pons.
