Jordi Pujol, any 2011: “Després de molts anys de mirar de dissuadir els qui optaven per l’independentisme, ara em trobo que no tinc arguments per rebatre’ls”. I conclou: “Residuals o independents”. No cal que dir que Espanya, que considerava Pujol un fre contra la creixent presa de consciència nacional del poble català, no li va perdonar aquestes declaracions i va posar fil a l’agulla per dinamitar la seva figura. D’aleshores ençà, han transcorregut deu anys, deu anys durant els quals Catalunya ha experimentat una evolució portentosa de la consciència de la seva identitat i dels seus drets i ha viscut fets colpidors i inesborrables que ja formen part de la història d’Europa.
Tanmateix, ves per on, és ara, al llindar de l’any 2022 del segle XXI, que Esquerra Republicana presenta com a programa de futur un retorn al passat, un retorn al 1982 del segle XX. És a dir, una reculada de quaranta anys que retorni el país a la seva condició d’allò que aleshores, de manera ben cofoia, se’n deia “fet diferencial”. Érem tan submisos que remenàvem la cua si Espanya ens deia que tal vegada, potser, filant molt prim, amb benevolència, acceptant algun detall, algun matís, es podria vagament arribar a acceptar, ni que fos amb la boca petita, que érem un “fet diferencial”. Oh, quina joia! Petons, abraçades i expressions a l’àvia! Però trepitjant de peus a terra i deixant de banda que tot ésser humà és un fet diferencial en si mateix i que tota col·lectivitat també ho és, no em sé imaginar Espanya, França, Itàlia o Alemanya definint-se com a “fets diferencials”. Ni tan sols Escòcia.
Doncs bé, l’esborrany de la ponència política per al proper Congrés Nacional d’ERC, prevista per al març de l’any vinent, trasllada una cosa ambigua nomenada “reptes nacionals” (ni tan sols gosa dir-ne “independència”) a l’any 2050. I no pas com a data executiva de res, sinó com a data a partir de la qual, si fa bon temps, si no hi ha cap núvol al cel i els dies són nets i clars, se’n podria començar a parlar. Parlar, eh? Que ningú no pensi malament. Només parlar. És el que s’espera d’un partit conservador i possibilista que ha assumit com a propi l’ideari del pujolisme i que, a base de quatre cares noves, vol impulsar-lo de nou per anestesiar Catalunya i retornar-la a la cleda del conformisme i la submissió. Som ramat i ens convé estar calladets, no enutjar Espanya i obeir les sàvies divises immobilistes d’Esquerra Republicana.
No cal dir que aquests plantejaments han posat els pèls de punta del sector no sectari de les bases del partit. Però n’hi ha prou de sentir com parlen Pere Aragonès, Oriol Junqueras, Roger Torrent, Marta Vilalta, Marta Rovira, Sergi Sabrià…, així com tot l’estol de tertulians amb nòmina pública que tenen col·locats a ràdio i televisió, per fer-nos la sensació d’estar escoltant el Jordi Pujol dels anys vuitanta i noranta. Pujol, però, tenia al davant una Catalunya molt diferent de la que té avui Esquerra, cosa que fa inviable un pujolisme de nova generació. Inviable i grotesc.
Tots els remakes, totes les segones versions cinematogràfiques es roden amb una única intenció: fer bullir l’olla. Absolutament totes. I aquesta segona versió del pujolisme, que encarna Esquerra, respon a la mateixa finalitat. Mentrestant, Catalunya s’enfonsa sotmesa al projecte espanyol d’anorreament del país. L’agreujant és que, a diferència de Jordi Pujol, els nous pujolistes tenen a Madrid el pes d’una formiga. Per això Pujol, el de debò, va aconseguir els Mossos d’Esquadra i TV3 mentre que els nous pujolistes pidolen una quota de Netflix. Val a dir que no sona malament, com a nom de partit, dir-se Pujolistes d’Esquerra. És un nom fàcil de retenir. Només té un problema: el possibilisme i l’immobilisme poden ser moltes coses, però mai esquerra.
