La fugida cap endavant de Sánchez i la caiguda de Zapatero als inferns són només episodis del brutal setge de la dreta, la ultradreta i la casta judicial? Ells volen que pensem això. Els convé presentar-se com a víctimes de fosques conspiracions, seguint el clàssic manual del polític amb l’aigua al coll. Necessiten desesperadament guanyar temps i preparar una defensa numantina del poder socialista a Espanya, que ara mateix té a Catalunya el seu puntal.
Sens dubte, el cop d’estat d’Aznar existeix, va p’alante -com els agrada dir- i funciona com un rellotge, emparat entre les ombres de l’estat i dels mitjans madrilenys. Res no els uneix ni excita més que el somni de fotre Sánchez, Zapatero i Puigdemont a la presó. Per altra banda, no seria gens d’estranyar que a algun lloc hi hagi algú que, si troba discretament la manera de moure els fils, intentarà muntar un cop d’estat a dintre del PSOE… Tot això és ben real i ben probable. Però no ho explica tot.
Més enllà dels vaivens de la política borbònica, essencialment madrilenya, en aquesta crisi s’intueixen símptomes claríssims de la decadència i impotència d’una esquerra que cada vegada s’assembla més a una closca buida. Una esquerra que no és d’esquerres, vaja. Que de tant llimar el seu perfil ideològic, de tant remenar la cua i ficar-se al llit amb la dreta, cada vegada sembla menys d’esquerres.
El fenomen és més contundent al PSOE i a la filial catalana, però es nota també en això que s’entesten a anomenar l’esquerra a l’esquerra del PSOE, que no és més que una extrema esquerra de cartró pedra amb molt poques ganes d’anar més enllà del pancartisme.
Les socialdemocràcies, a Europa, van a menys des de fa dècades. Aquí, a la península, ens movem a un ritme diferent, fruit de la llarga paràlisi del franquisme, però acabem anant a parar al mateix lloc: l’esquerra maquillada d’esquerra, que ha de cridar contínuament “aturem la dreta!” per dissimular una buidor ideològica esfereïdora i un allunyament desacomplexat dels nous i vells proletaris i les classes mitjanes en descomposició.
Però no deixen de necessitar que els votin, i per això agiten tots els fantasmes i tòpics que troben per convocar una cosa que ja no saben què és, el poble, a la lluita final.
El republicanisme és un d’aquests maquillatges, que abans permetia dir allò de “no soc monàrquic, però sí juancarlista” i ara continua amb tota mena de funambulismes retòrics per dissimular la profunda fusió del socialisme espanyol amb la monarquia borbònica. L’altre maquillatge caducat és el de l’honestedat, com és evident…
A més, el desballestament ideològic s’ha fet amb una frivolitat increïble però també amb un èxit innegable.
Les lluites obreres, les lluites pels treballadors, que eren el nucli dur de les esquerres històriques, han passat a millor vida. Al sistema no li interessa un front progressista únic, sinó desenes de batalles i batalletes parcials on és més fàcil fer trampa: la immigració, l’habitatge, la pèrdua accelerada de poder adquisitiu, el manteniment de la despesa en els serveis bàsics del benestar però sense un autèntic objectiu transformador… A tot aquest còctel li afegeixen una mica de color, pebre i alegria a base de drets humans també fragmentats per col·lectius, una mica de medi ambient sense tocar massa els nassos o algunes causes mobilitzadores, com la de Gaza.
I aquesta és la fórmula, que té major o menor intensitat segons com se situïn dintre de l’escala fictícia de les esquerres, que en el millor dels casos han acabat essent les escales del centre o de la dreta moderada.
Volen que ens fixem en les campanyes electorals, en l’espectacle, però la política és sobretot el que passa i el que no passa entre campanya i campanya. I el que passa és això, barrejat amb les crisis de ZP i Sánchez: les esquerres reculen per manca de fonaments i de projecte i ja només apel·len a un discurs catastrofista i apocalíptic, massa sobreactuat per resultar creïble.
En política, com en la vida, res no és etern. No està escrit enlloc que pels segles dels segles els partits socialistes hagin de ser la columna vertebral de l’esquerra europea i occidental. Poden aparèixer i estan apareixent altres fórmules, humanes o dissenyades amb IA, sense cap garantia de bon funcionament. Aquesta és la crisi de fons, molt més interessant que totes les teories sobre les majories Frankenstein o Sanchezstein.
Mentrestant, les dretes sí que són cada vegada més de dretes. Saben perfectament el que volen i cap a on van. I estan assolint tots i cadascun dels seus objectius històrics mentre l’esquerra ha dimitit del terreny de joc i del partit, refugiada en estèrils debats sobre el disseny i els colors de la samarreta.
Però, tranquils, quan perdin del tot, la culpa serà dels votants i ens diran que han entès el missatge.
