Hi ha una cosa que els partits que es diuen independentistes encara no ens consideren prou imbècils de negar-nos-la (altra cosa és que actuïn en conseqüència): si hi ha un tema en el qual tots i cadascun dels partits majoritaris al Congrés dels diputats estan d’acord és la unitat d’Espanya. Fins i tot Juan Carlos Monedero, aleshores secretari de Podemos, va dir el 2018 allò que l’article 155 calia aprovar-lo perquè ens havíem tornat bojos. I no van pitjar el botonet ells mateixos al Senat simplement perquè no era necessari amb la majoria existent, de la mateixa manera que Junts es va poder permetre votar en contra de la investidura de Pedro Sánchez quan ja la tenia garantida, per exemple.
Per això, si hi ha una discussió al Congrés en què Podemos, PSOE, PP i VOX manifesten discrepàncies, com les d’aquesta setmana al circ de la moció de censura de la ultradreta encapçalada per Ramón Tamames, en què ens volen de nou jugant a la batalla entre progressistes i conservadors del 1936, vol dir que la unitat de l’Estat està garantida, com ho estava quan es va cridar els catalans al Front d’Aragó per Espanya, contra els que deien que més valia roja que rota a favor dels que afirmaven que para que estas gentes descuarticen a España prefiero a Franco. Per Espanya.
El que té delicte és que Junts, Esquerra i la CUP tornin obedients a files quan se’ls crida i reforcin aquesta unitat d’Espanya personificada des de sempre en el PSOE, donant-li suport gratis contra VOX. Perquè existeixen altres opcions. Per començar, no hi fem res al Congrés: presentar-se a les eleccions espanyoles afirmant allò que més val que ocupem el lloc nosaltres que un de VOX, que és un raonament que fan tots tres d’una o altra manera, és d’un cinisme absolut, perquè no hi ha res que hi puguem fer que no sigui inofensiu per Espanya, i acceptem les cadires que es poden permetre donar-nos. Però si hi som, el que té delicte és que ni tan sols s’hagi posat Pedro Sánchez contra les cordes preguntant-li en què es diferencia el discurs de VOX i el seu quant a dret d’autodeterminació dels catalans, per exemple. Ningú no li ha preguntat a canvi de què havien de rebutjar la candidatura de Tamames.
Al contrari, tots han adoptat alegrement el discurs del reformisme espanyol, tan catalanòfob com el reaccionarisme de la ultradreta, perfectament exemplificat en l’exemple que ha posat el diputat d’Esquerra, Gabriel Rufián, de com és preferible fer-se vell: “Es pot envellir com Maruja Torres o com vostè”, ha dit, mentre els que tenim memòria recordem com la periodista i escriptora tractava els independentistes acèrrims (sic) de mesquins, o insinuava que érem uns xenòfobs i uns feixistes. En la mateixa línia ha anat Albert Botran, de la CUP, parlant de la sobirania dels pobles, com si l’exercici del dret d’autodeterminació d’altres pobles molestés tant com el dels catalans.
Mentrestant, Míriam Nogueras, de Junts, jugava a la politiqueta de vol gallinaci, fent veure que la cita d’aquesta setmana a la seu de la sobirania espanyola té a veure amb ocultar la visita dels eurodiputats sobre el cas d’espionatge Pegasus, com si al Govern espanyol això li fes la més mínima pessigolla mentre aquests partits no facin un cordó sanitari als socialistes a tot el país. Que espiïn activistes i advocats no mereix que salti ni un sol pacte, només fer el ploricó a Madrid.
L’únic que ha d’oferir Pedro Sánchez per garantir-se els suports dels partits independentistes, com ha passat avui, és no ser de VOX, res més. I perquè això passi, ha de procurar que VOX continuï viu, fent comèdia al Congrés i algun estirabot a la judicatura, que és el que en una altra època hauria estat l’exèrcit. Això evidentment és jugar amb un llumí, perquè implica el perill que algun dia la ultradreta acabi governant realment, i aleshores els veurem culpar tothom menys ells, especialment els independentistes, i faran una última crida a resistir a la batalla de l’Ebre. I si no hi ha alternativa política dins de l’independentisme que es planti, partint de la premissa que no hi tenim res a guanyar amb els uns o amb els altres, encara hi tornaran a perdre-la.
38 
8 
