El format especial de l’entrevista de Jordi Évole a Gabriel Rufian estava justificat. El líder dels republicans a Madrid ha volgut solemnitzar, des de la Sexta, l’abandonament definitiu de l’eix nacional per part del seu partit. És una decisió que ja ha estat insinuada diverses vegades per personatges influents dins d’ERC, com Joan Tardà, que ha deixat clar que “en la Catalunya de demà tot el sobiranisme hauria de tenir un projecte comú. No té sentit que Comuns, CUP i ERC ens mirem amb recel“. En aquest sentit, Rufian i Tardà són ideològicament lineals i identifiquen Junts com l’adversari “de dretes” i l’esquerra espanyola com a aliats.
Aquest viatge polític d’ERC és imprescindible per a l’estratègia de l’Estat. Tard o d’hora els abstencionistes tornaran a votar i això pot reconstruir la majoria independentista al Parlament, que és el pitjor escenari per al sistema polític madrileny. Per això és fonamental que les peces s’arrenglerin, només, en l’eix esquerra-dreta, que és el que genera un àmbit nítidament espanyol. El complement ideal que fa encara més fàcil aquest viatge polític és Aliança Catalana, el partit que permet connotar negativament una part de l’independentisme i justifica, per tant, l’enquadrament d’ERC com a aliat estructural del PSOE/PSC.
La gran sorpresa és que Rufian hagi anat més enllà de la simple estratègia de partit per arribar a l’extrem d’invalidar, moralment, l’independentisme. Un moviment que, segons diu ell, s’ha dedicat a “repartir carnets de puresa, jo hi he participat, me’n penedeixo”. Que és l’acceptació, definitiva, d’aquell discurs de Felip de Borbó que acusava els independentistes d’haver “socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana, llegando ─desgraciadamente─ a dividirla“. En definitiva, Rufian no vol formar part de l’ellos de l’a por ellos.
