L’entrevista a Joan Carretero publicada dilluns a El Món, en què anunciava el seu nou projecte –que perfila amb un col·lectiu d’activistes– ha sigut la notícia que més interès ha despertat aquesta setmana entre els lectors d’aquest diari. Tenint en compte que les informacions sobre política han anat caient de manera sostinguda de les llistes del més llegit després del 2017, moment en què van assolir el pic i que després s’han enfonsat en un pou sense fons, aquesta reacció és significativa. Un fenomen similar es va produir també quan vam anunciar el projecte Dempeus per la Independència. I amb la petita revolta que hi ha hagut a la Federació de Barcelona d’ERC, on una llista d’oposició interna ha derrotat l’oficialista, patrocinada per Oriol Junqueras i la presidenta del grup municipal i secretària general, Elisenda Alamany.
És innegable que cada col·lectiu creu que la seva proposta és la bona i que les idees dels altres són il·luses, equivocades o contraproduents. I s’ho diuen públicament. Tots –fins i tot els dos sectors greument enfrontats dins de l’ANC– coincideixen en el diagnòstic. El que es va anomenar Procés s’ha acabat o s’hauria d’acabar –”processista” ha esdevingut un indult– i deixar pas a idees noves i líders nous, que han d’afrontar una dificultat afegida respecte del 2015-2017: ara l’Estat està perfectament entrenat. Ja no està despistat ni acomodat en la prepotència indolent que va deixar una escletxa oberta fa una dècada. Té tots els mecanismes ben greixats, des de la repressió policial i judicial –un àmbit pròxim al PP i a Vox– fins als ressorts desmobilitzadors que tan bé domina el pack PSOE-PSC. En el diagnòstic també s’hi inclou la crítica als partits independentistes institucionalitzats que van participar en la dinàmica que va portar a l’1-O. Consideren aquestes formacions derrotades i rovellades, i els seus líders incapaços de generar un nou impuls.
Aquí s’acaben els punts d’acord. No hi ha coordinació per triar un camí per posar remei a la malaltia. Cap col·lectiu deixa passar l’oportunitat de minimitzar, menystenir o ser condescendent amb la proposta del veí. Però tampoc és cap novetat. Ha sigut una constant en la història de l’independentisme català –i en els de tot el món–, excepte en els moments en què algú xuta i marca gol inesperadament. Va passar el 2009 amb una modesta consulta popular en un poblet anomenat Arenys de Munt. Després hi va haver efecte dominó fins a l’1-O.
L’independentisme no deixarà el terreny de joc encara que els àrbitres el perjudiquin, i va xutant a porteria. Sense estratègia conjunta, sense una tàctica endreçada. Hi ha anarquia, tempteig i tensions internes. Però no rendició.
