Un dels problemes més greus del sistema polític espanyol és la infantilització, profunda i permanent, de la seva opinió pública. Aquesta pluja permanent, de dalt a baix, d’informació de baixa qualitat que serveix només per a la cronificació acrítica de les elits fa que, a diferència d’altres països amb un nivell semblant de renda, els espanyols de l’Espanya espanyola es quedin amb les consignes que els arriben precuinades des de mitjans i tertúlies, sense ni un minut de dubte ni reflexió.
El cas més vistós és el de la monarquia. Un espavilat, comissionista i notori obsés sexual, ha estat glorificat durant dècades per un culte a la personalitat intensíssim. De fet, gran part dels ciutadans/súbdits espanyols continuen creient-se mentides que salten a la vista com que el Borbó va salvar la democràcia el 23-F o que la Transició espanyola s’estudia com a exemple a seguir a les universitats de tot el món. Fins i tot després de tot el que s’ha sabut -i el que queda per sortir- hi continuarà havent pobres d’esperit que faran anar aquelles banderetes petites mentre criden que visca el rei i tota la seva parentela.
Un dels actius de l’independentisme ha estat que, almenys a Catalunya, tota aquesta propaganda tronada es va escombrar del tot ja fa una dècada llarga. A més, el discurs del 3 d’octubre de 2017, després de les agressions dels piolins, va ser prou explícit per a situar la monarquia espanyola en les seves funcions exactes, com a tap de seguretat per impedir que la democràcia s’escolés en les relacions entre Catalunya i Espanya.
I tot això encara fa més sagnant el cas de Pablo Hasél, un insubmís de la monarquia que demostra cada dia, des de la cel·la, que el Preparao és tant hereu del dictador com el Campechano.
