Els dos partits que se suposa que van a una batalla a mort en les eleccions espanyoles del 23-J, els dos partits que lluiten per la Moncloa, pel govern d’un Estat, ho han tornat a fer. S’han tornat a aliar per impedir que Barcelona tingui un alcalde independentista, el guanyador de les eleccions, que havia pactat amb un altre candidat independentista, aquell a qui socialistes i Manuel Valls ja van impedir arribar a l’alcaldia fa quatre anys. Han sigut operacions en què, d’una manera o altra, han participat els comuns: fa quatre anys per obtenir l’alcaldia per a Ada Colau i aquesta vegada per salvar càrrecs de segon nivell i amb l’esperança desesperada que després de les eleccions espanyoles es pugui replantejar el govern monocolor i escassíssim –10 regidors– de Jaume Collboni. El PP ha posat ara la condició que no formin part de l’executiu municipal, però d’aquí a pocs mesos això serà paper mullat.
Els comuns s’han de fer mirar el paperot que estan fent, tot i que van cap a la irrellevància i potser ni tan sols hi seran a temps. Però qui ha d’obrir els ulls és l’independentisme. Els seus líders, alguns dels quals han patit presó o exili, han d’aprendre d’una vegada per totes que la unitat d’Espanya passa per sobre de tot. Fins al punt que al PP li surt a compte electoralment regalar una alcaldia lluent com la de Barcelona al seu suposat rival PSOE: només ha de dir que l’ha condicionat i que ha barrat el pas al candidat de Carles Puigdemont. I als socialistes també els beneficia aquest pacte enfangat.
Tant Xavier Trias com Ernest Maragall van fer una campanya més que tèbia en l’aspecte nacional. Van acceptar com a bones estratègicament les regles i el terreny de joc marcat per l’unionisme. I el resultat és que un va guanyar les eleccions però no amb prou marge i que l’altre va perdre la meitat dels regidors. I, malgrat l’esforç honest i honorable que han fet per arribar a un acord postelectoral –cosa que no s’ha fet, en canvi, en altres municipis i diputacions–, l’unionisme ha tornat a vèncer. Espanya creu més en l’independentisme de Trias i de Maragall del que hi han cregut els seus votants, molts dels quals es van quedar a casa precisament perquè no els van interpel·lar. Espanya ho ha tornat a fer perquè creu més que els mateixos partits independentistes en la possibilitat que Catalunya se li escapi. Escolta, independentisme, la veu d’Espanya.
5
18
