A tota persona demòcrata que visqui allunyada de la realitat de l’Estat espanyol, ja sigui geogràficament o per actitud personal, li pot semblar curiós, si més no, que un Estat de la Unió Europea pugui ser una mena de RDA (República Democràtica Alemanya) en ple segle XXI. Recordem que, de “democràtica”, la RDA només en tenia el nom i que, a través de la Stasi (Ministeri de Seguretat de l’Estat), equivalent al Ministeri d’Interior espanyol i al seu CNI, es dedicava a espiar, vigilar i reprimir la vida dels ciutadans desafectes o sospitosos de ser-ho.
Ho feien, deien, en nom de la seguretat de l’Estat. De l’Estat totalitari, de l’Estat repressor, de l’Estat violador dels drets humans. Era per protegir la seva continuïtat com a Estat opressor, repressor i violador que la RDA espiava la vida de la gent i premiava la delació i les veus propagandístiques del sistema. L’any 2017, l’Estat espanyol va reservar una partida de diners per omplir les butxaques dels tertulians nacionalistes espanyols de ràdio i televisió –tots ben coneguts a Catalunya– perquè glorifiquessin Espanya com el Paradís Terrenal i equiparessin la independència de Catalunya a una catàstrofe similar al diluvi universal.
Com la RDA, Espanya també es fa dir “democràtica”. Com la RDA, Espanya també espia, assetja i reprimeix els ciutadans dissidents. Fer algunes operacions propagandístiques de caràcter social de cara a la galeria, per tal de vestir de versemblança l’adjectiu, no vol pas dir ser demòcrata.
En el cas espanyol, apujar una engruna les pensions o aprovar alguna llei feminista o de dret homosexual, per tal de fabricar un titular, no dona dret a violar els drets humans, ni a criminalitzar la llibertat d’expressió dissident, ni a prohibir l’ús del català al Congrés i al Parlament Europeu, ni a inhabilitar, empresonar o exiliar líders polítics, ni a perseguir persones innocents, ni a practicar la tortura, ni a condecorar feixistes i neonazis, ni a boicotejar a l’estranger actes culturals de polítics i escriptors catalans desafectes, ni a afavorir atemptats terroristes per atemorir Catalunya i enaltir els cossos armats espanyols, ni a tenir una Casa Reial reinstaurada per un dictador sanguinari, ni a espiar la ciutadania en tots els aspectes de la seva vida més íntima i personal.
De l’Estat que fa això, se’n poden dir moltes coses, però mai “Estat democràtic”. Doncs bé, tot això i més és el que fa l’estat espanyol. I ho fa en concordança amb la seva essència, una essència que mai no ha estat democràtica. Només ha acceptat aquest règim polític quan les circumstàncies –com ara el context geopolític del 1975– no li han permès cap més sortida. Però la seva essència roman intacta –ja la vam veure el 23-F– i n’hi ha prou que la supèrbia castellana se senti amenaçada perquè surti tota la violència que porta a dins i que explica els sagnants episodis de la seva història.
En aquest sentit, la descoberta per part del laboratori d’investigació canadenc Citizen Lab, confirmada per The New Yorker i Amnistia Internacional, de seixanta-cinc noms de polítics, advocats i periodistes –aviat en sabrem molts més– espiats a través del sistema Pegasus, és un dels més grans escàndols polítics internacionals dels darrers anys.
Aquesta operació repressiva que coneixem amb el nom de Catalangate, per analogia amb el famós cas Watergate, es fonamenta –com ha reconegut públicament la titular de la Stasi espanyola, la ministra Margarita Robles–, en el “dret” que s’atorga Espanya a si mateixa per espiar tot català independentista en nom, com feia el govern de la RDA, de la seguretat de l’Estat. És a dir, que ser demòcrata i voler-se alliberar democràticament d’un Estat opressor, com és Espanya, per mitjà d’un referèndum d’autodeterminació, és motiu suficient per ser espiat, vigilat, assetjat i perseguit amb totes les conseqüències.
Fixem-nos en això: tallar carrers o causar desordres públics són accions pròpies de la llibertat d’expressió que exerceixen totes les ciutadanies del món per denunciar greuges i opressió o per reivindicar drets i llibertats. A l’estat espanyol es pot fer tot això sempre que la causa no sigui la independència de Catalunya. Per exemple, si els taxistes tallen les principals artèries de Barcelona, o si els transportistes tallen l’accés a la frontera, no passa res. Són reivindicacions legítimes que només molesten una mica. Però si la reivindicació és la llibertat de Catalunya, aleshores els manifestants es converteixen en terroristes i s’exposen a penes gravíssimes. Fins i tot cremar la bandera espanyola o una foto del rei espanyol és considerat un crim tan aberrant com ho és per al fonamentalisme islàmic la crema d’una imatge de Mahoma.
És possible un règim dictatorial a la Unió Europea? És possible que un Estat membre violi drets bàsics sense cap mena d’escrúpol? Amnistia Internacional acusa l’Estat espanyol de vulnerar els drets humans i li pregunta: “Com es defensa una persona que ha estat objecte d’espionatge, si ni tan sols pot tenir coneixement absolut de la violació en els seus drets humans que això ha suposat?”. Doncs sí, és una vergonya per a la UE que el totalitarisme espanyol, que mai no ha deixat de controlar el marc mental de les institucions i dels cossos armats de l’Estat, actuï amb total impunitat.
Cal ser molt càndid per creure’s el paper de víctima adoptat per Pedro Sánchez com a autodefensa. El president de l’Estat, el màxim responsable de l’espionatge del CNI, es fa la víctima dient que a ell també l’han espiat. Pobrissó, quina pena! Realment repugnant, tant de cinisme. És com si Richard Nixon, per defensar-se del Watergate, hagués dit que a ell també l’espiaven. Nixon era tan cínic i mentider com ho és Pedro Sánchez, però va haver de dimitir perquè no tenia una Esquerra Republicana que el protegís com té Pedro Sánchez.
Per a la RDA, l’Estat era Déu. Per a Espanya, la unidad de España és Déu. Un Déu, en ambdós casos, que ha de ser obeït i adorat pels ciutadans, perquè tota iconoclàstia, tota desafecció, constitueix una amenaça per a la seguretat de l’Estat i l’insubmís s’exposa a patir una persecució implacable. Pensem que estem parlant d’un Estat on el president Torra va ser perseguit i condemnat per haver penjat una pancarta al balcó de la Generalitat que deia “Llibertat d’opinió i d’expressió. Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans”. La pancarta deia això! I això, sí, això, constituïa una amenaça per a la unidad de España i per a la seguretat de l’Estat. Com a la RDA.
La praxi espanyola, idèntica a la de la RDA, consisteix a crear un clima de por i paranoia que coarti el pensament dels catalans fins al punt que no calgui censurar-los perquè, atemorits, ja es censurin ells mateixos, atès que tot, absolutament tot, inclosa la frase més innocent o una simple dita popular, com ara “per fer una truita cal trencar els ous” –pronunciada per Joan Coma, regidor de Vic l’any 2016–, pot suposar per al seu autor vuit anys de presó sota l’acusació dels delictes de Rebel·lió i Sedició tipificats com a “delictes contra la forma de govern”. Qualsevol cosa que hom digui contra el règim espanyol pot ser considerat delicte d’odi. No hi fa res que, finalment, per tal de fer veure que l’Estat és magnànim, l’amenaça quedi sense efecte. No hi fa res, perquè l’objectiu real era atemorir la gent i provocar l’autocensura.
L’autocensura és un dels sistemes més perversos de control de la ment humana en un Estat dictatorial. I així és com l’Estat espanyol pretén controlar Catalunya. Però perquè això sigui possible, cal fer de Catalunya una societat vigilada en què tothom hagi de mesurar les seves paraules i accions per por de ser perseguit sota l’acusació de conspirar contra la seguretat de l’Estat. El capitalisme era l’heretge de la religió comunista de la RDA; l’independentisme és l’heretge de la religió nacionalista de l’Estat espanyol. Així és com aquest Estat ha manipulat eleccions a Catalunya perquè guanyessin els seus lacais disfressats de progres, així és com ha fabricat proves falses i ha escampat mentides i calúmnies contra polítics i ciutadans incòmodes. El lema vindria a ser aquest: fes que tothom desconfiï de tothom, imposa la culpabilitat per associació (família, amics, coneguts), i tindràs una societat permanentment controlada i una dissidència agenollada.
Graveu en el vostre cervell, estimats lectors, aquesta frase referida al poder blanc que Rosa Parks, quan ja era gran, va pronunciar recordant els dies de lluita pels drets de les persones negres: “Com més cedíem, més ens oprimien”. No va ser pas cap farsa de taula de diàleg muntada per “negres immobilistes”, sinó la desobediència i la rebel·lia amb totes les conseqüències, el que va capgirar la situació. Quina lliçó més gegantina de psicologia social i de saviesa reflexiva que conté aquesta frase de només sis paraules: “Com més cedíem, més ens oprimien”.
15 
1 
