El més brillant i intel·ligent dels nacionalistes espanyols, Pedro Sánchez, és el principal perill per a la independència de Catalunya i el principal aliat per aconseguir unes quantes victòries i millores limitades, però importants, per a Catalunya. Aquí hi ha el problema i l’oportunitat a partir de d’aquesta setmana.
Sánchez ha acabat entenent, encara que hagi estat sense gaire convicció, què ha de fer, encara que sigui tot el contrari del que ha dit fins ara: buscar una solució per a Catalunya… que sigui una solució per a Espanya i que sigui beneïda discretament des de la Unió Europea.
Probablement, ha entès quina és la manera més intel·ligent de desactivar i anestesiar el tossut conflicte català i fer-ho des d’un nacionalisme espanyol que, cal reconèixer-ho, comença a dibuixar perfil propi i a plantar cara a l’ultranacionalisme venjatiu, destructiu, de la ultradreta.
Això el converteix en un perill, a més d’una oportunitat. Si té un cert èxit en el seu projecte polític, si controla l’amnistia, si enforteix el català, si ofereix un tracte fiscal més decent i si obre un camí per acabar votant alguna cosa (que ni de broma no serà l’autodeterminació), un dels resultats a mig termini serà endarrerir qualsevol calendari o projecte d’independència. Aquesta és la contradicció en la qual haurem de viure.
Tanmateix, no és dolent en absolut, de moment, guanyar temps. Ara mateix no hi ha projecte d’independència, tot i que sí que hi ha ganes, encara moltes ganes, entre els sectors més dinàmics de la societat catalana. Sectors que no està gens clar, siguem honestos, que siguin majoritaris i que, més enllà de les més fervoroses proclames, estiguin decidits a obrir seriosament un camí alternatiu, agosarat i constructiu. Sense oblidar, cosa que es fa massa alegrement, que fa pocs mesos que Sánchez va guanyar amb rotunditat les eleccions generals a Catalunya: és un factor clau per no equivocar-se de país ni de moment.
A molts ens agradaria que la independència fos demà mateix, sens dubte, però més enllà de la inflamació o la frustració, no hi ha res sòlid. És només un desig, de moment. I més enllà de si cal tornar a votar la independència o ja donem per bo l’1 d’octubre, potser millor no posar-la a votació ni ara ni properament, no fos que el tret surti per la culata.
Cal anar tancant la carpeta del 2017 i fer les coses pel seu ordre. I ara toca, més enllà de les eufòries o les depressions exagerades, tornar a acumular forces, teixir aliances, dibuixar una nova estratègia… i tenir en compte que Espanya no canviarà mai. Que hi ha molts poders enrabiats, absolutament decidits a eliminar Catalunya d’una punyetera vegada. Oblidar això només pot conduir al desastre. De la mateixa manera que condueix al desastre no valorar prou les oportunitats, contradictòries, febles, amb totes les desconfiances, que comencen aquests dies.
Si Sánchez se’n surt, si no se’l carreguen políticament entre tots els enemics que està reunint, Catalunya assolirà un balanç ambivalent, amb progressos notables, embolics diversos, coses empantanades, contradiccions i compromisos complerts a mitges… Si no se’n surt, ja ho sabem, serà el diluvi universal, el tsunami furiós de la ultradreta. Mitges tintes si tot li va més o menys bé, si va complint… i una tragèdia si naufraga: en quatre dies passarem del segle XXI al 1715. O al 1940.
En qualsevol dels dos casos, tard o d’hora Espanya petarà. És un altre factor clau a tenir molt en compte. La pressió continuarà pujant, setmana a setmana, fins que surti per algun lloc. Les canonades no aguantaran. Hi ha moltes crisis possibles, més o menys bèsties, però la ultradreta i els poders que controlen aferrissadament l’estat no pararan fins a aconseguir un esclat, un terratrèmol, que els permeti controlar tot el poder i imposar la seva agenda.
Saben que s’ho estan jugant tot: no tindran escrúpols. Triomfin o fracassin, es carreguin o no el Sánchez de les set vides, obriran camí cap a un desenllaç que ara mateix és més obert que mai… I ple d’oportunitats, no ho oblidem.
