El conseller de Presidència, Albert Dalmau, ha justificat l’exclusió de sis-cents cantaires de l’acte de la benedicció de la Torre de Jesús a la Sagrada Família amb una delimitació estricta i concisa de la funcionalitat dels espais. Segons Dalmau, n’hi ha que serveixen per a protestar i n’hi ha que no. És a dir, hi ha espais bruts i n’hi ha de nets. Aquests darrers són “més institucionals” i “s’han de preservar de les protestes”.
El problema quan algú defineix i perimetra prohibicions sempre és el mateix: qui s’encarrega de fer-ho? Qui defineix i qui perimetra? Ho fa de manera interessada des del poder? Quan els dirigents d’aquell partit finat que es deia Ciutadans sentenciaven que calia parlar “de lo que interesa a la gente”, qui definia quin era aquell interès? Ells mateixos. És a dir, només es podia parlar del que ells volien parlar.
Hi ha també a tall d’exemple aquella anècdota tan sucosa del Villareal CF –Villarreal i no Vila-real, que és com es diu oficialment la ciutat que li hauria de donar nom–. Fa anys les grades dels groguets –encara sort que no amarillitos–, sud i nord, encabien dos grups de hooligans antagònics. Els independentistes, amb les seues estelades, i els feixistes, que enarboraven banderes franquistes.
Un dia, abans d’un partit, els agents de seguretat del club van requisar les senyeres amb l’estel. A preguntes dels requisats, els empleats del club els van dir que havia estat una ordre directa del president Fernando Roig i que, si volien res, li ho comentaren a ell. Així ho van fer, van anar a veure’l al seu despatx i el president els va amollar: “No podeu entrar amb eixes banderes perquè no són constitucionals”.
El terreny del joc quedava ben delimitat pel mateix president. Però la resposta dels seguidors estelats va ser també directa: “Potser les nostres banderes no són constitucionals, però les dels altres tampoc, i ningú els ha dit res”. Roig va rematar la jugada: “Aquella bandera no és constitucional, és cert, però és la meua”. La qüestió, doncs, no són les regles, sinó qui les defineix i qui les aplica.
Això mateix acaba de passar a la Sagrada Família. El conseller Dalmau ha decidit que el temple que va proposar Gaudí no és “espai de protesta”. I per què de protesta? En tot cas, els cantaires que volien interpretar Els Segadors havien decidit que era el lloc idoni per plantejar una reivindicació amb ressò mundial. I les reivindicacions són més efectives com més institucional és l’espai on s’apliquen i més internacional és l’ocasió. Només des d’una actitud autoritària algú pot precisar on es pot reivindicar i on no. O protestar, que tant se val.
Durant la dictadura franquista els espais “institucionals” eren tots. És a dir, no es podia reivindicar res ni protestar contra res tampoc enlloc. El règim tenia ben clar que els carrers eren d’ell i que, si algú volia queixar-se, ho podia fer a casa i en veu baixa.
El codi disciplinari de la UEFA prohibeix l’ús de gestos, paraules o objectes que transmeten missatges que no siguen els adequats en una competició esportiva, especialment els de “naturalesa política, ofensiva o provocativa”. Entre el 2015 i el 2016 aquest organisme que prescriu què ofèn i què no va multar el Barça unes quantes vegades perquè considerava que la bandera independentista catalana era un símbol polític i que es feia servir de manera ofensiva o per incitar a l’odi.
Al remat, la UEFA, després de moltes converses amb el club blaugrana, va revisar el propi marc sancionador i va acceptar que l’exhibició d’estelades es podia emmarcar dins el dret a la llibertat d’expressió. Malgrat això, la confederació europea de seleccions “nacionals” es va reservar encara un marge per a la sanció si considerava que en algun moment concret aquestes banderes representaven “un acte de provocació evident”.
Per a la UEFA, doncs, els estadis de futbol representen un espai institucional no apte per a segons quina exhibició de sentiments. Com per al conseller Dalmau. Com sol passar, allò que realment compta és què considera “protesta” o “odi” qui redacta i fa complir els reglaments. La bandera palestina –o la israeliana– és un element de disputa absoluta en aquest sentit. I només serà determinant qui la interpreta. Com l’estelada a la Sagrada Família.
Haurien fet igual el govern, la Policia Nacional i els Mossos si, en lloc de l’estelada, els cantaires hagueren exhibit petites senyeres? Haurien actuat com ho van fer els agents de les forces de seguretat de l’Estat si en aquestes quartilles hi haguera hagut impresa la bandera de l’Estat?
La bandera espanyola imposada per la força dels tribunals al Palau del Parlament el dia que no hi ha ple és un símbol d’ofensa contra aquells que en voldrien prescindir?
Ja ho diu la dita castellana: “Cada perro se lame su cipote”. El conseller Dalmau es pensa que ens mamem el dit.
