Diccionaris en mà, no estic ben segur que l’Operació Catalunya sigui un escàndol. Ni tampoc que ho sigui l’actuació del jutge García Castellón, l’expressió més caricaturesca, descarnada i ostensible de la tendència d’alguns jutges a fer de polítics salvadors de la pàtria (i d’alguns polítics a fe de jutges, repartint i executant condemnes). En les definicions de la majoria dels diccionaris s’entén que és un escàndol allò que escandalitza o indigna a la gent. En algunes definicions fins i tot es quantifica: a una majoria de la gent. Per tant, perquè hi hagi un escàndol veritable cal que hi hagi una àmplia reacció social, fins i tot majoritària, escandalitzada o indignada. No hi ha escàndol de veritat si no hi ha escandalitzats de veritat. L’escàndol no és objectiu: no hi ha coses que en elles mateixes siguin un escàndol. En tot cas hi ha coses que, des d’una determinada política, haurien de ser un escàndol. Però perquè hi hagi un escàndol cal que hi hagi una societat sensible, capaç d’escandalitzar-se.
Tinc dubtes molt seriosos que tot allò que des del món mediàtic o des del món polític es qualifica sovint com un escàndol ho sigui realment. Perquè no tinc la certesa que aquesta etiqueta s’atorgui atenent les pulsions reals de l’opinió pública, sinó segons els desitjos o els interessos, més nobles o menys nobles o gens nobles, dels qui posen l’etiqueta. A partir de fets reals, de fets inventats o de fets sobreinterpretats. En general, el món polític i el món mediàtic –tan íntimament lligats, però en el que no sempre se sap qui és l’ou i qui és la gallina- tendeixen a considerar un escàndol allò que fan els seus adversaris. Mentre que els mateixos fets perpetrats pel propi bàndol no es consideren escandalosos en absolut. I davant dels fets que etiqueten, a mida, com a escàndol, polítics i mitjans disparen una no gaire creïble gesticulació selectiva, posant cara d’indignats, però sense que necessàriament connectin amb una base real d’indignació social. Quan va saltar l’afer Pegasus, en la premsa espanyola es va considerar escandalós que fos espiat el president del govern espanyol, però no gens que ho fossin els independentistes catalans. Quan van sortir els documents sobre l’Operació Catalunya, la justícia espanyola es va escandalitzar perquè es construïssin proves falses contra un fiscal, però no perquè es construïssin proves falses contra polítics catalans. Els fets són sempre relatius, en aquesta indignació selectiva i feta a mida, a la carta. El que importa és qui els fa i contra qui. Si els bons espien els dolents no és problema. El problema és que els bons s’espiïn entre ells.
Per a l’opinió pública espanyola, l’Operació Catalunya i l’actuació del jutge García Castellón no són un escàndol. Vull dir, no provoquen un escàndol genuí. No són vistos com a vulneracions escandaloses de les regles del joc d’una democràcia. Probablement perquè la política i els mitjans han explicat unes regles del joc on això té perfecta cabuda. Quan un president del govern diu que a l’Estat se’l defensa a les clavegueres per legitimar l’actuació de grups parapolicials contra ETA, quan un periodista diu que la unitat d’Espanya està per sobre de la veritat, quan la presidenta d’una comunitat autònoma amb aspiracions a líder universal diu que qualsevol eina que faci servir l’Estat per defensar-se és bona, les regles del joc que s’estan explicant –i que l’opinió pública fa seves- no resulten vulnerades ni pel jutge García-Castellón ni per tota l’àmplia escala de comandament de l’Operació Catalunya. Si se li ha dit a l’opinió pública que això s’hi val, que això és precisament el que s’hi val, que és el que s’ha de fer, com imaginar després que aquesta opinió pública s’escandalitzarà i s’indignarà quan sàpiga que s’ha fet?
Davant de l’opinió pública espanyola, l’Operació Catalunya o l’actuació del jutge García-Castellón són escàndols sense escandalitzats. L’escàndol és en tot cas una arma política, no un estat d’opinió. Però i davant de l’opinió pública catalana? Aquí ha passat una cosa diferent. Aquestes accions són majoritàriament vistes com a injustes, com a perverses, com a no desitjables. Però són vistes també com a normals. Com a esperables i lògiques. I qui s’indignarà contra el que és normal, per lleig que li sembli? A l’opinió pública catalana li hem dit que és ingenu –fins i tot culpablement ingenu- indignar-se per allò que fa l’Estat. S’ha mirat a la gent que va il·lusionar-se amb el procés –per dalt i per baix- amb cara de commiseració i se li ha dit: i què us pensàveu que faria l’Estat? I com us pensàveu que reaccionaria?, amb el mateix to amb el que es parla al nen que ha fet una imprudència. Indignar-se, en l’opinió pública catalana, s’ha convertit en un acte d’ingenuïtat. I qui voldria passar per ingenu? Les queixes contra aquestes actuacions perverses són una mica d’ofici, pensant també que en un cert sentit aquests fets no trenquen les regles del joc. L’Estat fa el que ha de fer, en les regles cíniques del joc. Ens hi hem de resignar més que no pas indignar, si no volem que sembli que ens mamem el dit. I a hores d’ara els fets no provoquen ni aquella indignació necessària per constatar que les regles del joc són perverses i que això alimenti la necessitat de sortir-ne.
Perquè hi hagi escàndols de veritat, cal que hi hagi fets escandalosos, però cal també que hi hagi una societat escandalitzada. És a dir, una societat exigent, que tingui interioritzats els valors democràtics i que sigui crítica amb els qui proclamen les virtuts de la democràcia, però en trenquen les regles del joc. Les seves pròpies regles del joc. I, sense això, els suposats escàndols van passant sense tenir gairebé conseqüències pràctiques, polítiques. Hi ha evidentment una responsabilitat institucional: els missatges que les institucions i les persones que les ocupen envien a la societat són en bona part els que eduquen aquesta opinió pública. Però també hi ha una responsabilitat social. Quan sento dir allò que la democràcia espanyola és una democràcia plena, avançada i perfectament homologable, aquests escàndols sense escandalitzats em fan penar que aquesta suposada democràcia plena té llacunes molt importants. Problemes en l’oferta. Però també problemes en la demanda.
