Admeto que en un principi pensava el PSC havia arribat per quedar-se a la Generalitat. De fet, administració que agafen, no la deixen anar. Els exemples d’ajuntaments com el d’Hospitalet de Llobregat o Cornellà en són la prova. Al capdavall, els socialistes estan ensinistrats per gestionar estructures de poder delegades i amb abundants pressupostos públics. A més, la possibilitat de la perpetuïtat en el poder de la Generalitat s’ampliava amb la sensació, argumentada, d’incompareixença del contrari. El PSC es trobava còmode amb una ERC fent de crossa amb un esperit semblant al d’ICV i Junts ressituant-se ideològicament i estratègicament després d’investir Pedro Sánchez. Tot plegat en un panorama polític xarbotat pels discursos de l’extrema dreta que omplen l’espai mediàtic i bona part del debat polític. De fet, correm el perill que l’extrema dreta esdevingui una excusa, però això ja són figues d’un altre paner.
En tot cas, el PSC comença a ser un bluf incrementat per la seva acció d’agitació i propaganda. Van arribar al poder, vantant-se de la gestió i el principi de la bona administració aprofitant el vent de cua de tenir un govern espanyol del mateix color. La fórmula era, a priori, simple. La Moncloa no cediria més poder, però sí que cediria –potser i sobre el paper– més diners. Cal recordar que la política no és gestió. La política és prendre decisions, fer-les complir i fer creure als funcionaris que han d’aplicar-les. La política es va inventar per manar, no per gestionar. La democràcia és això. Si no, en lloc dels polítics triaríem els funcionaris, els secretaris municipals, els interventors, els policies, els notaris, els jutges o qualsevol tècnic que ha d’avalar un document d’inici d’activitat.
De tota manera, el caire que ha agafat la política municipal apunta que els millors alcaldes són gestors. Una errada greu. L’alcalde ha de gastar sabates i, sobretot, procurar que el consistori tingui diners. Així mateix, té un altre avantatge clamorós davant qualsevol altra administració: sempre en té una per sobre i pot repartir les culpes amb més credibilitat. Si la rotonda no es fa, no és pas per demèrit de l’ajuntament sinó perquè la Generalitat no paga, la Diputació s’absenta i Madrid, sempre Madrid, no compleix.
Per això, fer creure que governar Catalunya és com governar un ajuntament els pot sortir molt car. Ni un president és un alcalde, ni un conseller és un regidor. S’ha constatat amb la nefasta gestió de la crisi de Rodalies, els problemes a Educació o la bomba de rellotgeria que suposa el sector de la Salut. Cal afegir, la desídia del Govern amb qüestions centrals de la nació, com ara la llengua i la cultura, que s’ha guanyat l’adjectiu d’imperdonable. De fet, en un any i mig m’ha sorprès el desconeixement enorme del país per part de l’estructura de govern socialista i la llunyania que professen amb allò que ells mateixos en deien “els problemes de la gent”.
La incompetència mostrada en el drama de Rodalies ha estat el paradigma de com és governar un país com si gestionessis l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Només faltava veure un president substitut llegint unes disculpes o felicitant tenistes espanyols quan els catalans no ens podíem bellugar de casa; una consellera a qui li aixeca la camisa un sindicat de maquinistes i la responsable de la seguretat a Catalunya reaccionant com una criatura a qui no li compren un caramel perquè l’oposició fa la seva feina –Mare de Déu, els Mossos en mans de dos perdonavides com són Núria Parlon i Josep Lluís Trapero. Perillosíssim–. Tres exemples que han demostrat, que a més de ser incompetents, són ridículs. I no són temps per fer el ridícul.
