Demano per endavant perdó per recórrer a la molt suada frase de l’assessor de Clinton James Carville, que va posar de moda allò d'”és l’economia, estúpid!”. I que, des de llavors, allà pels primers anys noranta, ha vist reproduïda la interjecció amb els motius més variats. Jo avui la manllevo per referir-me a la molt estúpida polèmica al voltant de la data de les eleccions catalanes, una data que fa unes hores semblava una qüestió de vida o mort. Amb tot el que ha passat, incloent el ferotge rebrot de les infeccions per coronavirus, es diria, escoltant les ardoroses intervencions dels que estan a favor o en contra de l’ajornament, que celebrar els comicis el 14 de febrer o ajornar-los, per seguretat, a un dia qualsevol de maig és una matèria d’alta política. Com si els resultats, crec que molt previsibles malgrat algunes enquestes sensacionalistes d’última hora, haguessin de canviar per això.
Ens desvivim per les polèmiques estèrils, que afecten més la forma que el fons, més la superfície que les profunditats. Se’m fa difícil, per exemple, entendre que el ministre de Justícia de govern espanyol, Juan Carlos Campo, afirmi que ajornar les eleccions catalanes suposa córrer el risc de “suspendre la democràcia”. Ni més ni menys. I aquesta frase, dita per qui exerceix com a Notari Major del Regne, pompós títol que significa molt menys del que sembla, ha derivat en una polèmica legal perfectament estèril, en la qual cada part esgrimia els seus propis textos jurídics.
Un gran absurd, en la meva humil opinió, quan ni més ni menys que dos-cents experts –també els qüestionarem tots?– han expressat públicament que suposa un risc afegit la celebració d’unes eleccions precisament ara, amb la que està caient quant a virus descontrolats per tot arreu. I aquí, per a mi, haurien d’haver acabat les disquisicions jurídiques i de picaplets. Ciència locuta, polèmica finita.
Perquè, què vol que li digui, tendeixo a creure’m els que en saben més que jo, sobretot quan s’està jugant amb la salut de la població. I més d’una vegada he tingut la impressió que els nostres polítics, tots els nostres polítics, fan prevaldre els interessos partidistes sobre l’interès general del ciutadà, i sento molt haver de dir-ho així.
Entenc que això de la data de les eleccions a Catalunya no deixa de ser, en l’oceà de problemes veritablement greus que ens afecten, un assumpte relativament secundari. A mi, la veritat, em semblaria molt més important saber per què i què es va a votar. Cosa que, després d’escoltar en alguns fòrums diversos dels candidats, no em queda encara en absolut clara: cada opció diu una cosa diferent i sempre et quedes amb la sensació que, després del mur de les paraules, hi ha l’oceà del no-res. O el mar enverinat dels interessos partidistes inconfessats i inconfessables. O sigui, tot menys la veritat pura, dura i nua.
Si vostè em permet aventurar una opinió estrictament personal, òbviament no guiada per cap opció de partit, en les últimes hores jo hauria afirmat que més valia, si els que estudien la pandèmia ho recomanen, ajornar –al capdavall, seran com a molt tres mesos– les que a qualsevol que vingués de Mart li semblaria que són les eleccions més complicades de la història, de Catalunya i d’Espanya. Potser fins i tot, en aquest temps de descompte fins al maig, s’hauria trobat un camí de reflexió per no seguir, a banda i banda de l’Ebre, fent-ho gairebé tot malament. Que és la veritable essència de el problema: que no en fem cap de dreta. Ni d’esquerra. Ni encara menys, com es veu al centre. I la pandèmia, estúpid!, fent de les seves.
20 
