La victòria és, principalment, un estat anímic condicionat per les nostres expectatives. Si pensàvem que uns pocs centímetres ens separaven del cel i ensopeguem amb uns guanys mediocres, sentirem una profunda decepció. Al contrari, si temíem per la nostra vida i hem aconseguit sobreviure malgrat perdre casa nostra a un incendi, ens sentirem afortunats. Així mateix, aquests mecanismes psicològics tenen també una dinàmica comparativa, perquè situarem la nostra fortuna o desgràcia en relació amb les circumstàncies dels altres jugadors. Si a una guerra tots els països pateixen grans pèrdues, el triomfador serà qui menys sacrificis hagi fet perquè sortirà, comparativament, en una situació millorada respecte dels altres contendents.
Molts lectors poden pensar que aquest plantejament és massa psicologista i que hi ha uns fets objectius que poden determinar qui guanya i qui perd a les guerres, però les guerres són conflictes humans i els països són dirigits per persones que es troben també sotmeses a aquestes pressions emocionals. La realitat no és un videojoc i els estats, malgrat ser màquines administratives, no són conduïts encara per cap intel·ligència artificial, malgrat que la Xina ho sembli a vegades. Per tant, la victòria i la derrota no es tracen amb línies fredes i objectives fàcils d’identificar, són més subjectives del que podem pensar.
Un exemple d’aquestes paradoxes que solia explicar als meus estudiants de Relacions Internacionals fou el desenllaç de la Primera Guerra Mundial. El Tractat de Versalles és, evidentment, la manifestació de la capitulació de Berlín; però, en la pràctica, significà la seva victòria: Alemanya amb les seves fronteres reduïdes es convertí en un país més cohesionat i homogeni que abans de la guerra, mentre que al seu voltant sorgiren tota una sèrie de petits estats dividits internament, sense exèrcits i amb economies més endarrerides. Per altra part, França hagué de fer molts més sacrificis que Alemanya per guanyar la guerra i demogràficament sortí molt més afeblida que Berlín, que no hagué de patir directament enfrontaments armats al seu territori.
Aquests reequilibres geoestratègics són l’explicació del ràpid ascens i triomf dels nazis i, si no hagués sigut per les demencials ambicions de Hitler que el portaren a enfrontar-se amb Stalin, l’Alemanya nazi podria haver-se convertit en el poder hegemònic d’Europa. La història té uns ritmes molt allunyats de la immediatesa que tant els nostres governats com les nostres societats ja no saben entendre. Tothom vol celebrar victòries contundents i immediates per compartir-les a les xarxes socials abans de sopar i la precipitació i la impaciència han accelerat en els últims mesos el moviment de plaques tectòniques que s’està produint al món a conseqüència de l’emergència de la Xina.
Un exemple recent d’aquestes ànsies de victòria el tenim en la derrota de l’Índia enfront del Pakistan en la crisi de fa uns mesos. Narendra Modi, el president de l’Índia, cregué que era el moment d’infligir una humiliació decisiva al Pakistan, perquè el país es trobava a una situació diplomàtica molt complicada. Aliat estratègic dels Estats Units i la Xina, sofria d’una greu inestabilitat interna perquè l’enfrontament dels seus socis els posava a un equilibri complicat que els indis cregueren els condemnaria a ser abandonats per tots. Per altra part, les bones relacions que Modi mantenia amb Putin, Trump, sumades a la rebaixa de la tensió amb la Xina aconseguida als últims mesos, dibuixava un escenari on Delhi tindria llum verda de tots, perquè, a més, havien sofert un atac terrorista i tenien la legitimitat moral del seu costat. Per tant, era el moment ideal per donar un colp de força que permetés fer palès l’avanç de l’Índia en els últims decennis front l’estancament i endarreriment del Pakistan.
Tanmateix, el resultat fou tot el contrari de l’esperat. La Xina no abandonà el Pakistan i, gràcies al seu suport tecnològic, destruïren sis avions de combat. Es demostrà la superioritat dels avions xinesos J-10 enfront dels Rafael i Mirage francesos i els MiG 29 russos i l’Índia hagué de recular i acceptar un alto el foc. Si bé podia haver-se presentat com un acord just per a totes les parts, l’entusiasme bel·ligerant de Modi a l’inici del conflicte contrastava amb la dura rebaixa de les seves pretensions. Ell mateix, amb la seva impaciència, precipitació i supèrbia, s’havia infligit una humiliant derrota, mentre que a l’escena internacional s’havia trobat més aïllat del que esperava: ni Rússia ni els Estats Units li donaren el suport desitjat.
Aquests errors de càlculs han produït uns girs inesperats. El 2022, les pressions dels Estats Units aconseguiren deposar al president legítim del Pakistan, Imran Khan, per les seves simpaties cap a la Xina. L’evolució esperada era un apropament a Washington, però ha esdevingut just el contrari: l’exèrcit pakistanès fou abandonat pels nord-americans i l’actual govern ha decidit enfortir els seus llaços amb Beijing. Enmig d’aquest terratrèmol diplomàtic, Netanyahu ha decidit incendiar-ho tot.
Netanyahu, incapaç de superar l’eurocentrisme que marca la política israeliana, ha atacat l’Iran sense pensar en les conseqüències que els seus actes tindrien a l’altre costat de la frontera. Iran, tradicionalment, ha mantingut un complicat equilibri entre el Pakistan i l’Índia per evitar veure’s arrossegada a un conflicte entre les dues potències. Modi i el seu partit, el BJP, al contrari, fa anys que cerquen una relació més estreta amb Israel. Tot i això, Iran ha cedit la gestió del port de Chabahar, un punt estratègic, a la companyia portuària índia, per mantenir la seva política d’equilibri entre les dues potències nuclears.
Tanmateix, l’actual atac d’Israel ha capgirat del tot aquest equilibri, perquè, l’Iran culparà als serveis secrets indis de la infiltració del Mossad al seu país. El dijous 19 de juny, mentre Trump tractava amb menyspreu al general en cap de l’exèrcit pakistanès, els noticiaris d’Islamabad anunciaven exultants que la Xina facilitaria abans del previst 40 nous avions de combat J-35, el seu model més avançat. Mentre els falcons a Tel-Aviv i Washington estaven exultants bombardejant Teheran, els oficials xinesos i pakistanès s’estaven reunint per coordinar la col·laboració amb l’Iran.
Un tens equilibri entre tres potències nuclears, Pakistan, la Xina i l’Índia, on la neutralitat d’un país amb ambicions nuclears com l’Iran era fonamental per contenir possibles escalades, s’ha esmicolat per l’agressivitat fora de control d’Israel, un altre país amb bombes atòmiques, mentre que les dues potències nuclears tradicionals, els Estats Units i Rússia, són cada cop més irrellevants a la regió. Un llarg i tens equilibri que era fonamental per a tota Àsia acaba de decantar-se en favor de la Xina, que forjarà una aliança militar amb el Pakistan i l’Iran.
Les possibilitats d’èxit dels bombardejos d’Israel, sense intervenció dels Estats Units, són zero. Poden utilitzar una bomba nuclear per intentar destruir el programa nuclear iranià, poden comptar amb bombardejos constants americans i podrien, fins i tot, aconseguir un èxit parcial i destruir completament les instal·lacions iranianes. El problema és que no poden destruir una nació, una civilització, amb més de tres mil anys d’història. Tenir la bomba atòmica quan vius envoltat de potències nuclears i el respecte a la integritat territorial són principis transversals a l’Iran compartits per règim dels aiatol·làs i l’oposició. Encara que es produís un canvi de règim, el nou govern de l’Iran estaria format per militars i tecnòcrates més secularitzats que cercarien la protecció i l’aliança de la Xina.
Les conseqüències de la irresponsabilitat i la frivolitat de Netanyahu són difícils d’entendre en el reduït marc del nostre eurocentrisme; però han condemnat l’Índia a l’aïllament a la regió i a una posició subordinada a un eix regional i geogràfic que controlarà Àsia conformat per la Xina, Pakistan i l’Iran. La pretensió d’arrossegar l’Iran a una guerra civil interna que porti la destrucció del país com hem fet a l’Iraq, Líbia o Síria fracassarà per complet. El resultat serà just el contrari de l’esperat: un Iran més fort militarment, amb més aliats i, probablement, més secularitzat i enfrontat amb occident.
