ERC no vol triar

Al meu article a EL MÓN la setmana passada, El soroll del silenci, deia que “la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies”. Una setmana després, el silenci és encara més estrepitós. Tothom pensava o temia (és el cas de l’Estat) que els resultats anunciaven un govern independentista amb ERC, JxCat i CUP. Hi ha, doncs, una mena de perplexitat davant l’aparent inacció de les forces polítiques. En un clima de malvolences personals, vetos, pactes, contrapactes i generalitzada hostilitat, sense cap notícia d’avenços a les negociacions, àdhuc les més elementals. És com si els intercanvis es fessin només als mitjans, al pas d’altres consideracions i les negociacions no existissin.

El grup d’opinió dins d’ERC Col·lectiu Primer d’Octubre demana excloure els Comuns de qualsevol govern independentista. Els mateixos Comuns que la direcció del partit vol veure al govern sigui com sigui. I els mateixos també que demanen peremptòriament estar al govern. Un govern d’esquerres, oi? Que, per tant, ha d’excloure JxCat. Al seu torn, JxCat no vol cap partit no independentista al govern, el que, de facto, exclou els Comuns i, per descomptat, el PSC. Ningú no vol el PSC i el PSC els hi vol a tots, tret de JxCat, que cal excloure.

En aquest carrusel napolità d’exclusions i imposicions, el president d’ERC, sense cap càrrec representatiu, porta la veu cantant en lloc del president del govern in pectore, per raons òbvies. La veu cantant, però, no vol cantar i es nega a triar entre JxCat i els Comuns, entre 33 i 8 diputats. No gosa proposar un nou tripartit, encara que els socialistes cedeixin la presidència a ERC, cosa que farien encantats per amor a la pàtria. Els tripartits estan anatematitzats; per què no, doncs, un quatripartit d’ERC, JxCat, Comuns i CUP? Amb un quatripartit, Junqueras no hauria de triar pas i, a més a més, es ficaria a la gàbia governamental l’ocell del paradís de la CUP.

El problema és que la presència dels Comuns grinyola un munt en un govern sortit d’unes eleccions a les quals l’independentisme ha superat el llindar del 50% i té majoria absoluta al Parlament. No es tracta que hi hagi un veto creuat, com si fos un caprici; això és massa elemental. És que les prioritats de JxCat i les dels Comuns-Podem són antagòniques i no té cap sentit que estiguin al mateix govern.

La hipotètica proposta del senyor Illa sembla quimèrica. Amb prou feines assoliria 42 vots, diguem “constitucionalistes”, amb Cs i el PP. Sumant els 11 de VOX a una mena de paroxisme nacional espanyol (que plantejaria qüestions de principis), i encara que s’hi afegeixin els Comuns, estaria en 61 escons, lluny de la majoria absoluta. La majoria absoluta és independentista, almenys nominalment.

L’electorat ha posat la iniciativa a espatlles d’ERC per la seva pírrica victòria d’un escó sobre JxCat. Però Junqueras no vol, no sap o no gosa prendre una decisió i es nega a triar entre JxCat i els Comuns. Aquesta indecisió no rau en consideracions numèriques, car no hi ha color. Rau en consideracions polítiques i equival a confessar públicament que ERC no vol, no sap o no gosa triar entre la independència i la no independència. El que era d’esperar, atès que l’esperit d’ERC no és ni ha estat mai d’independentista.

A les xarxes se sent de vegades que sí, que molts militants i votants d’ERC són independentistes de debò però que, absorts en la lluita contra la mítica Convergència, no s’adonen que la direcció del partit no és independentista. I, encara que se n’adonessin, no tenen mitjans per oposar-s’hi, car el partit no és assembleari sinó una estructura jeràrquica gairebé cabdillista.

És impossible, diuen a JxCat, formar un govern independentista amb partits no independentistes. El problema és que aquesta constatació no només afecta els Comuns, sinó també a ERC, que tampoc no és independentista. La situació, doncs, és abracadabrant: sense ERC, no hi haurà independència; però ERC no és independentista i, com que no té precisament cap desfici de fer-ho palès, amaga l’assumpte demanant la presència dels innecessaris Comuns sota pretext de l’aixecament de la base.

Volen mantenir els ponts oberts amb els aliats del PSOE per tal d’enfortir la taula del diàleg que ens durà a la independència després d’un referèndum acceptat per l’Estat espanyol que està tip de dir que mai acceptarà tal referèndum. Per provar-ho, inicia accions legals contra la mesa del Parlament per les seves actuacions del 2019. La confiança a la taula del diàleg sembla un sarcasme amb un punt de masoquisme.

S’entén el silenci, la manca de notícies. La majoria absoluta de l’independentisme (sumats el real i el nominal) anuncia l’hora de la veritat en la qual tothom haurà de pronunciar-se. Independència sí o no. I ERC no vol triar.