Queden vuit dies -set o menys, depenent de quan vostè, lector, llegeixi aquestes línies-, per al debat de totalitat dels pressupostos, que s’ha fixat el 20 de març. La prèvia del debat és molt similar a la de l’any 2024, quan Pere Aragonès va acabar convocant eleccions el 13 de març davant la impossibilitat d’aprovar pressupostos. Els actors són els mateixos, però amb els papers canviats. Fa tres anys governava ERC, ara ho fa el PSC, que aleshores estava a l’oposició i va acordar els comptes amb l’executiu d’Aragonès. Els Comuns, per la seva banda, s’oposaven al projecte perquè, segons deien, no volien que es destinés ni un sol euro al Hard Rock i aquella situació va desembocar en unes eleccions anticipades que van acabar amb els republicans fora del govern i amb Salvador Illa com a president de la Generalitat. Actualment, els Comuns i el PSC han arribat a un acord i ara centren tots els seus esforços per pressionar Esquerra Republicana per terra, mar i aire, que, de moment, es manté ferm en el seu posicionament.
Però el més semblant dels dos casos és que l’opinió pública creia i creu que el soci que falta per dona llum verda als pressupostos de la Generalitat acabaria cedint com la fruita madura que cau de l’arbre, i ja sabem com va acabar el 2024 o com va acabar el City de Guardiola ahir al Bernabéu. No s’ha de subestimar mai al rival. Els Comuns van posar un macrocasino a Vila-seca damunt la taula com a línia vermella per pactar els pressupostos amb ERC, i ara els republicans condicionen els comptes del govern d’Illa al compliment del pacte d’investidura. Als republicans se’ls veu cansats dels incompliments, o compliments a mitges, dels socialistes, que sembla que també han dit prou amb les exigències dels republicans. Com a mínim fins que passi la tempesta electoral a la qual estan fent front.
Illa ha comès el mateix error que va cometre Aragonès en el seu moment i ha presentat uns pressupostos sense tenir els suports garantits, però confiat que podria arrossegar ERC a l’acord amb la pressió de socis de legislatura i d’agents socials i econòmics. El Govern ha intentat crear un clima perquè el partit d’Oriol Junqueras entrés en l’equació, però fins ara no se n’ha sortit. Fins i tot, els ha advertit que seran corresponsables del fracàs dels pressupostos, però la responsabilitat d’aprovar els pressupostos recau única i exclusivament en el seu executiu, que és qui ha de buscar els suports per tirar-los endavant. No aconseguir-los serà una derrota parlamentària i una forta rebregada per a l’executiu, que buscarà culpables i assenyalarà ERC si no els hi dona suport.
Però els republicans han jugat les seves cartes. Sobretot després de la reunió entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez a la Moncloa el 20 de febrer. Des d’aleshores, el líder d’ERC i tots els seus dirigents van fixar sense embuts que l’IRPF és una línia vermella per als republicans, i que no cediran a les pressions. ERC ha tensat tant la corda que una marxa enrere per alguna cosa que no sigui un avenç significatiu amb l’impost, que a hores d’ara ni hi és ni se l’espera, serà de difícil justificació. En joc no hi ha unes eleccions, i no crec que Illa ara mateix estigui pensant en això, però ERC ha posat en joc la credibilitat d’un projecte polític que aquest cap de setmana celebrarà els seus 95 anys. Els republicans estan obrint a poc a poc els ulls i veuen que jugar al joc que volen els socialistes no els hi fa cap bé, i que les seves exigències són tan vàlides com les de qui governa, sobretot si ho fa en minoria. I que si aquestes no es compleixen, no hi ha braç on agafar-se.
