No sé si és per estar en temps de canícula, o per un cert cansament davant de tantes i tantes notícies que semblen tan transcendents en un primer moment i que en dies, quan no en hores, desapareixen de l’imaginari col·lectiu, que hui m’abelleix utilitzar aquest espai per a comentar un fet que de tan intranscendent que és no arriba a la categoria de notícia. O tal vegada sí?
El fet que haja desaparegut una pancarta penjada en un espai obert no té més importància que la simple anècdota, però ens ha fet pensar en qui podria estar interessat a fer-la desaparéixer, o dit en altres paraules, a qui li podria agradar tant el seu contingut com per a emportar-se-la de record, o a qui li pot molestar tant com per a furtar-la o amagar-la. El diumenge 11 de juliol, al final de la 15a edició del festival de música en valencià “El Feslloc”, que organitza de manera tan reeixida l’Associació Feslloc, de la qual formen part l’Ajuntament de Benlloc (la Plana Alta) i l’entitat cívica Escola Valenciana, havia desaparegut una de les pancartes penjades al recinte del festival. Es tractava d’una pancarta de la campanya Reciprocitat Ara! de 10 x 1,5m amb el lema “Volem un espai comunicatiu en la nostra llengua” i que l’organització del festival ens havia deixat penjar juntament amb altres pancartes de diverses entitats del País Valencià. Vaja per endavant el nostre agraïment a l’organització de l’esdeveniment i la felicitació pel resultat i desenvolupament del mateix festival.
Que desaparega una pancarta no és cap notícia, ja ho sabem. De fet, quan se’n pengen a determinats espais públics, gairebé sempre acaben desapareixent. En aquesta ocasió ens va cridar un poc l’atenció la desaparició de la pancarta perquè El Feslloc s’ha caracteritzat tots aquests anys per generar un boníssim ambient de companyonia, solidaritat, estima per la llengua i alegria compartida, amb un altíssim nivell de comportament cívic i per ser un lloc on mai s’havia produït cap incident de cap mena digne de menció, gràcies a l’excel·lent organització.
Però a qui li pot interessar emportar-se una pancarta d’aquestes característiques? Tenint-ne en compte les dimensions, no sembla el típic objecte que una persona jove puga endur-se de record per a penjar-la a l’habitació, com podria ser el cas d’algun cartell o objectes similars. Tampoc sembla que haja estat l’acció de qualsevol eixelebrat que al caliu de la nova onada contra la llibertat d’expressió que ens arriba amb les ràfegues del vent de ponent, s’haja vist impel·lit a actuar, ja que en eixe cas la substracció hauria estat reivindicada i segurament hauria afectat altres pancartes penjades al mateix recinte. La tercera hipòtesi ens duu a l’autoria d’alguna persona o grupet que, en desacord amb el contingut de la pancarta o de la campanya que representa, haguera decidit actuar, però amb la intenció d’amagar-ne la identitat en ser conscient que l’acció no té cap justificació democràtica.
Davant d’aquest mena de carreró sense eixida estiuenc, us comentaré tot seguit quines són les característiques específiques d’aquesta campanya a favor de la “Reciprocitat Ara!”, amb l’esperança que persones amb més visió i capacitat deductiva o que estiguen passant aquests calorosos dies en llocs de temperatura més benigna, em pugueu ajudar:
La campanya Reciprocitat Ara! és impulsada per un grup de persones de forma totalment voluntària i altruista i compta amb el suport de les entitats Decidim –Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià– i la Plataforma per la Llengua. L’objectiu de la campanya consisteix “simplement” a demanar la reciprocitat plena entre tots els mitjans de comunicació que emeten en la nostra llengua, perquè eixos mitjans puguen ser rebuts per tot tipus de receptors –TV, ràdios, tauletes, mòbils– i a tot el territori del nostre domini lingüístic. En aquest aspecte la campanya ha fet un pas conceptual important respecte a campanyes anteriors que centraven la seua acció a exigir que la TV3 arribara a tot el territori. La recioprocitat és, doncs, una reivindicació que s’empara en les mateixes resolucions del Consell d’Europa i que ens homologaria a la resta d’espais lingüístics europeus, com recorda cada dia la mateixa campanya.
Arribats en aquest punt alguna persona es pot preguntar legítimament d’una banda per què eixa reciprocitat no és ja una realitat. Reciprocitat Ara!, a més de posar la reivindicació a disposició del conjunt de la ciutadania mitjançant les piulades diàries, el post de Facebook i d’Instagram a més d’articles, comunicats i vídeos, etc., ha pogut entrevistar-se amb la pràctica totalitat de les entitats i institucions que tenen alguna cosa a dir en aquest tema i podem afirmar que l’única raó per la qual el conjunt dels més de 12 milions de persones que conformem la comunitat lingüística no gaudim encara de la reciprocitat amb total normalitat, es deu a motius polítics.
Si eixa és la reivindicació que s’expressava en eixa pancarta, a qui li pot molestar o a qui li pot agradar tant com per a emportar-se-la?
PD. Quan estic escrivint aquestes línies, m’arriba la notícia que el conseller d’ensenyament de la Generalitat Valenciana s’ha reunit, segons les seues pròpies paraules, “amb representants de la cultura, entitats cíviques i universitats per explicar el treball fet per la nostra Conselleria perquè la #reciprocitat siga realitat”. Tanmateix resulta molt estrany que en aquesta reunió no hi hagen estat convidades les entitats que han concebut i donen suport a la campanya Reciprocitat Ara!
Vol dir això que el problema polític que genera la reciprocitat plena es troba en llocs diferents a aquells on fins ara pensàvem que eren? Cal recordar que els representants polítics són elegits per a solucionar els problemes i no per a generar-ne de nous?
Continuarem treballant perquè la resposta no es perda en el vent.
