Aquests dies, totes les tertúlies de ràdio i televisió, i també moltes columnes periodístiques, han centrat bona part de la seva atenció en els aldarulls produïts arran de l’empresonament del raper lleidatà Pablo Hasél. Les conseqüències, quant a danys personals, són prou conegudes, i la més trista de totes és la pèrdua d’un ull per part d’una noia de 19 anys. Tots n’hem pogut veure les imatges de les batalles campals que s’han succeït en diferents ciutats de Catalunya i realment fan mal als ulls. Val a dir, però, que cada dia els telenotícies ens mostren situacions idèntiques o molt més crues d’altres llocs del món sense que les tertúlies se’n facin ressò, cosa que ens indica que la nostra percepció de la violència varia segons el grau de proximitat que ens hi uneix, ja sigui física o emocional. Les coses que passen a prop de casa ens motiven o ens colpeixen més que les que passen lluny. Per això els mitjans de comunicació dimensionen els fets en funció dels vincles emocionals que hi té la seva audiència.
Capítol a part l’ocupen els infiltrats en tota mena de manifestacions, alguns pagats per interessos oposats a allò que es reivindica, i també els molts agents d’ultradreta de la Brimo, la majoria dels quals van entrar als Mossos d’Esquadra per gentilesa de l’exconsellera Montserrat Tura, tot generant l’actual desnaturalització del cos. D’això, però, en parlarem un altre dia amb més profunditat.
Jo, personalment, detesto la violència. No crec que suposi mai la solució de res. De res. Més aviat al contrari. Però entenc que l’ésser humà té uns límits que esclaten quan es veu sotmès a l’opressió o quan és víctima d’injustícies per part d’un poder despòtic. Dit això, la violència és violència sempre. Sempre. Passa, però, que tendim a cometre un error de base, que és identificar com a violència únicament aquella que s’expressa a través de cops de puny, llançament d’objectes, crema de contenidors, trencament de vidres, saqueig o trets i pallisses policials. Tot això és violència, és clar. Però hi ha una violència molt més perversa i nociva que aquesta, que és la que no es veu. Parlo de la violència ‘oficial’, de la violència ‘legal’, de la violència ‘jurídica’ que oprimeix les persones i viola els drets humans revestida sempre d’autoritat a cops de llei per part d’un Estat o a cops de maça per part dels seus tribunals. És la violència més ferotge, més repugnant, més covarda, més inadmissible de totes, perquè és l’origen i la causa de totes les violències posteriors.
Quan un Estat desposseeix la gent dels seus drets fonamentals, com ho són el dret al treball, el dret a l’habitatge, el dret a un salari digne, el dret a una pensió digna, el dret a la dissidència, el dret a la llibertat d’expressió, el dret a l’autodeterminació…, ens trobem amb una ciutadania sotmesa a un règim de violència estatal que només pot desembocar, per molt civilitzada que sigui aquella societat, en esclats de violència física grupuscular contra tot allò que representa aquell Estat, ja siguin institucions o la mateixa policia. En altres paraules, si vols pau, no sembris la llavor de la guerra. Si vols estabilitat, no l’esclafis ni oprimeixis la gent. Si vols democràcia, governa amb justícia, no amb autoritat.
Desnonar la gent sense recursos i deixar el jovent sense futur és violència; afavorir l’explotació dels treballadors i condemnar la gent a la misèria és violència; afavorir els interessos de certs depredadors de l’Ibex 35 i prohibir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació és violència; portar a la ruïna els autònoms i els petits empresaris amb les restriccions per la Covid-19 i dedicar 56 milions d’euros diaris a l’elaboració de guerres contra enemics imaginaris és violència; elevar a la categoria de Déu un individu coronat per via coital tot obligant la ciutadania a mantenir-lo sense ni tan sols poder-lo blasmar és violència; negar el dret d’asil a la gent que fuig del terror, o tancar les fronteres marítimes als refugiats, o recloure milers d’immigrants en centres d’internament que són en realitat camps de concentració és violència. Violència amb V majúscula.
Parem atenció en les declaracions que han fet sobre els aldarulls pel cas Hasél el president d’Espanya, Pedro Sánchez, i la vicepresidenta d’aquell país, Carmen Calvo. Sánchez diu que “en una democràcia plena com Espanya la violència és inadmissible”; i Calvo remarca que “cap dret no es pot defensar ni expressar amb violència, és una línia vermella absoluta”. Sánchez i Calvo gosen dir-nos amb total desvergonyiment que “Espanya és una democràcia plena”, que “la violència (dels altres) és inadmissible” i que “cap dret no es pot defensar amb violència”. Ho diuen tot i saber, com saben, que aquesta violència és conseqüència directa de la violència primigènia que ells, a través de tots els organismes de l’Estat, exerceixen dia rere dia contra els drets fonamentals. Una violència dolorosament soferta en pròpia pell per Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, pels polítics i pels artistes catalans a l’exili o a la presó, pels milers de persones perseguides pel referèndum de l’U d’Octubre i per totes aquelles que, en l’exercici del dret a votar, van ser apallissades per la policia espanyola i la Guàrdia Civil.
¿Volen parlar de violència, senyor Sánchez i senyora Calvo? Ho volen? Doncs bé, tota aquesta violència seva impune és la causa de la ràbia, de la impotència i de la desesperació de milions de persones. Una altra cosa és que aquestes persones s’equivoquin creient que llançant llambordes i cremant contenidors tindran salaris i pensions dignes o aconseguiran la llibertat de Catalunya. S’equivoquen, perquè l’eina de treball de l’Estat espanyol no és l’intel·lecte, és la porra, i qui té una porra al cap no raona, pega. Pega i imposa la seva voluntat. Si l’U d’Octubre Catalunya va derrotar espectacularment l’Estat espanyol davant de tot el món, va ser perquè no va usar la violència contra la violència que rebia. I és gràcies a això que les imatges històriques d’aquell dia perseguiran Espanya per sempre més, fins al punt que, si pogués, les destruiria ara mateix.
Recordem que Sánchez, Calvo, PSOE, PP i companyia són els mateixos que ara fa uns anys ens deien que “sense violència es pot parlar de tot”. Però ja ha quedat clar que no, que es pot parlar de tot menys de la llibertat de Catalunya, encara que l’independentisme superi el 50%. Quan la presència de prop de tres milions de persones al carrer un 1 d’octubre reivindicant el dret a l’autodeterminació de Catalunya no serveix perquè l’Estat espanyol reaccioni com van reaccionar els governs del Canadà, amb Quebec, i del Regne Unit, amb Escòcia, es fa palès que l’Estat espanyol ha optat pel camí de la violència, atès que la seva obsessió per encadenar Catalunya a Espanya constitueix un acte de violència extrema que no té cabuda en cap marc que es regeixi per la Declaració Universal dels Drets Humans.
Només hi ha una estratègia possible contra un Estat així: l’estratègia de la intel·ligència i la fermesa articulades per mitjà d’una confrontació pacífica permanent amb accions deliberades i amb polítics –polítics, no gestors– que estiguin disposats a assumir totes les conseqüències que comporta la lluita per la llibertat. Si no ens hi resistim, ens venceran.
11 
