La visita del papa de Roma ens ha deixat esmaperduts i garratibats davant dues evidències, duríssimes i incontestables. La primera, que ja no existeix una església catalana. La segona, que la política catalana també s’ha perdut en alguna llunyana galàxia de l’hiperespai.
En ambdós casos, com sempre passa a la vida, els buits s’han omplert ràpidament, sense que ens n’adonéssim. Ara tenim una església espanyola a Catalunya i una política espanyola a Catalunya. Dos èxits històrics que ens haurien de fer sentir més orgull que no pas la Sagrada Família: no hi ha gaires països al món capaços d’autodestruir-se amb tanta rapidesa i eficàcia. No han passat ni deu anys de l’1 d’octubre i ja veus com estem…
A Madrid i a Barcelona hem vist, aquests dies, el desplegament de la política espanyola en tota la seva esplendor, encara que una mica abonyegada pels escàndols del PSOE (no pitjors ni més repugnants que els que ha tingut o té el seu germà bessó, el PP) i pel cop d’estat de la dreta franquista, que progressa adequadament. El que no hem vist en cap moment és política catalana.
Sí, hi havia muntanyes d’autoritats als actes fent impúdiques genuflexions als peus del poder madrileny, però això no és política, sinó escenografia. En canvi, qui sí que ha fet política i de la bona són Lleó XIV, parlant pels descosits, l’arquebisbe Omella, descalçant i castellanitzant el país amb entusiasme, el rei castellà i Pedro Sánchez, més calladet però anant per feina. Quatre exemples de capacitat política, més enllà de fílies i fòbies.
Política de defensa de la llengua i cultura catalanes, per exemple, aquestes darreres setmanes n’ha fet força gent i a la desesperada, menys el Govern, cada vegada més regional i submís. Sempre sembla que estan d’excursió ves a saber on, però mai no són allà on toca ni fan el que els correspon, més enllà de cantar les lloances de Sánchez i Zapatero. S’ha de reconèixer que és tot un art i que aviat assoliran l’excel·lència…
Política sobre immigracions, sobre creixement demogràfic, sobre drets humans, sobre justícia social? Els polítics catalans (indepes de veritat, falsos indepes, no indepes o senzillament espanyols) no tenien res a dir sobre aquest tema cabdal, en contrast amb un Lleó XIV que sí que ha desplegat desacomplexadament un programa moral i polític contundent.
Política sobre les explosives i esgarrifoses conclusions de l’Informe Fènix, que és una esmena a la totalitat de la suposada estratègia econòmica catalana? Ni una sola paraula. Silenci absolut. Desídia. De tots, totes i totis. La política de l’estruç. Segur tenen coses més importants a les quals dedicar el seu temps, entre les quals fer llistes…
Política sobre com s’ha d’acabar la Sagrada Família, l’autèntica catedral nacional de Catalunya, encaixonada a l’Eixample? Ui, ui, ui, després de quatre tòpics per quedar bé, la política municipal ha desaparegut i l’Ajuntament s’ha posat de perfil, ja hi anirem pensant, que el tema és perillós, ara venen eleccions i no toca fer emprenyar els votants…
Tenim polítics a cabassos i postureig per donar i per vendre, però no tenim política.
La millor metàfora d’aquesta deserció de la classe política és la senyera king size, gegantina, que aviat onejarà al Parlament: com més gran la bandera, més petit i buit el Parlament.
I justament el que no ens podem permetre ara mateix és un país en pilot automàtic, bloquejat per una classe política que no està a l’altura i que tothom sap que ja no hi estarà, que això no té remei, si és que no hi ha un miracle…
I si ja ens posem en el terreny, sempre relliscós, del catalanisme, una classe política plena de presoners de Madrid, de persones traumatitzades o amenaçades, que mai més no llençaran ni un sol paper a terra i que tremolen, en la intimitat, quan senten que l’ombra dels jutges els està vigilant contínuament… I el mateix podríem dir de l’exili. Aquest triple tap, el dels represaliats, el dels empresonats i el dels exiliats, és una de les claus del gran embús que impedeix que a Catalunya es faci política catalana. Ja no dic independentista, que no estaria gens malament… No, senzillament catalana, en clau profundament catalana, de defensa dels interessos, el benestar i la identitat de Catalunya. Back to basics, vaja.
Però, de moment, mentre no trobem la sortida al laberint, aquí estem atrapats, sense església ni política pròpies, deixats de la mà de Déu, amb un magnífic temple expiatori dels nostres pecats i una política que no pot ser altra cosa que un càstig diví, una calamitat bíblica similar a les deu plagues d’Egipte.
