El PSC -o el PSOE- governa en precari a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. Però els nivells de precarietat són ben diferents en cada cas concret. A un costat hi ha l’ajuntament de Barcelona, amb les singularitats que permet el funcionament municipal. Jaume Collboni, sense oposició òssia articulada, fa i desfà. Si el ple no li accepta els pressuposts, demana una moció de confiança que sap que no prosperarà i els aprova d’ofici. Ofici de viu. No hi ha res més fàcil al món que manar en un ajuntament amb una olla de grills incapaç d’interpretar la mateixa melodia.
A l’altre costat del món hi ha Pedro Sánchez. En contra té una oposició sòlida, granítica i esverada. El Partit Popular a Espanya no és cap broma. Va guanyar les eleccions, va perdre la presidència del govern i ha decidit que, si ell no reparteix les cartes, estripa la baralla. A destralades. L’aliança de Pedro Sánchez amb Sumar i, sobretot, amb l’independentisme català ha regalat al PP l’adhesió del búnquer institucional. Hi ha una línia de continuïtat entre Isabel la Catòlica, Felip IV, el tigre del Maestrat, Cánovas del Castillo, el general Franco, José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso. Espanya només pareix i cria hòmens armats. Arquitectes -o perits- del terror. Les institucions de l’Estat entenen que només el conservaran, el seu Estat, amb mà de ferro. Alberto Núñez Feijóo podria semblar una broma, però no. És l’enèsima i darrera baula del ¡Vivan las cadenas!
El govern de Pedro Sánchez sobreviu cada dia de rebot i de retop. El president espanyol sua sang per sumar majories parlamentàries i a aquestes alçades sembla ben clar que la legislatura s’escurçarà. Quan Sánchez desafia Feijóo i li amolla que, per moltes absoltes que li cante, haurà d’aguantar-lo mil dies més, el delata la gravetat del gest. Si el líder del PSOE n’estiguera convençut, faria servir un altre to. Més burleta, més displicent. O més canalla. Les pròpies limitacions i el dura lex del poder judicial han escaldat encara més Junts. I sense Junts, no hi ha majoria parlamentària. És qüestió de temps que hi haja un esclafit. Per acabar-ho d’adobar els indicis de corrupció del govern socialista no són dramàtics, però el desestabilitzen. Això dona al PP la munició que anhela. I els populars disparen fort i alt per evitar que ho faça l’altre tercio, el de VOX, que és més requetè encara.
Hi ha també el tercer concòrdia: Salvador Illa, a cavall entre Collboni i Sánchez. El president de la Generalitat no corre tan solt com el primer, però tampoc panteixa com el segon. Ha esquivat sense dificultats el primer debat de política general. En el moment de l’aprovació de les resolucions el vell bloc tripartit ha reviscolat alegre i combatiu. Hi havia la incògnita d’Esquerra, espatarrada per la seua guerra civil, però les esperances dels octubristes díscols no s’han acomplit. Els republicans han votat en bloc i ho han fet a favor del “progrés”. Illa n’ha eixit enfortit, d’aquest debat, i ara trepitja més fort encara.
El 132è president de la Generalitat per ara s’ha limitat a escampar la bondat -traient-se el barret davant amics, coneguts i saludats- i a prometre meravelles. Illa afirma que vol pactar amb tothom -menys amb Belfegor Garriga i Belcebú Orriols-, que farà construir més pisos que Núñez i Navarro i que ja té enfilat un model de finançament que farà caure de tos i d’alegria Esquerra Republicana. Amb aquesta intenció ha destinat cinc funcionaris més a l’Agència Tributària Catalana, que s’ha enfitat amb tanta gent.
Salvador Illa no ha fet res més. En realitat, no ha fet res. Ho té tot a favor i té corda per a estona. Per a què vol fer res? Per aprovar els pressuposts només ha d’esperar el congrés d’Esquerra, que guanyaran els amics o els més amics encara. Les dues grans llistes que ara es disputen el pa i la sal dins el partit eren partidàries d’investir-lo president i res fa pensar que la victòria dels uns o dels altres canviarà a la curta aquesta opció.
Aquests dies les escaramusses d’Esquerra han permès saber que Oriol Junqueras i el primer secretari del PSC van pactar els noms de la família republicana que havien de continuar a la Generalitat. Esquerra només que dona alegries. El foc amic que escampa cada dia ha permès saber més dels seus budells que tretze anys de junquerisme. Si els republicans van acceptar votar a favor de Salvador Illa per evitar eleccions, la intenció es manté i es mantindrà durant molt de temps. Potser el congrés d’Esquerra deixarà el partit més obert en canal encara i la direcció guanyadora no estarà per temptar la sort assetjant lla. Pel que fa Junts, com que els seus vots no decanten majories, ja pot cantar àries i sarsueles, perquè la seua oposició ni pica ni cou al president.
Està tan pagat i se sent tan segur, el 132è president, que espanyoleja més que les olives d’Alcoi. Li haurien de parar una habitació de convidat d’honor al Palau de la Zarzuela. Aquesta darrera setmana ha tingut més contactes amb Felip VI que la reina Letícia. El monarca ha decidit que Catalunya ja no és terra hostil i Salvador Illa se li ha enganxat com una llepassa. Potser alguns dels votants del PSC comencen ara a desdir-se’n. Ni el mateix Montilla ballava tan a gust la Marxa Reial. La nit del Premi Planeta Illa es va oferir per omplir a sa majestat la papereta amb la travessa dels guanyadors. Si el rei vol literatura, literatura li darem.
Salvador Illa no té oposició i té gràcia amb el malabarisme curt. L’independentisme li ha desbrossat el camí. Desbrossat i enramat. L’únic problema que haurà d’afrontar el president a la llarga serà que les pròpies promeses li cremaran els dits. Hospitals i escoles demanen més inversió i canvis estructurals. Sense el primer no hi haurà els segons. La reforma del finançament és una camama més. Un engany macabre que acabarà com el ball de Torrent amb els presidents del PP. A mesura que passen els mesos el pragmatisme d’Illa se li girarà en contra. Els que apel·len als problemes de la gent no en resoldran cap. Perquè Espanya és una línia de continuïtat que no alterarà cap català lliurat, per molt que salte i bote pels volts del rei.
