Venim d’una llarga etapa, de molts anys, de governs als quals els ha fet una mandra infinita governar el país. I qui parla de mandra parla d’incapacitat infinita, de prioritats de petit poder, de capelleta, de partit o de colla. De papers, plans, documents i estratègies n’estan les papereres plenes. Però el país no funciona. Arrosseguem temes, reptes, problemes, des de l’any de la picor. I al pas que anem no els resoldrem fins que arribi la setmana dels tres dijous.
Això de ser català és cansadíssim, una mena d’interminable dia de la marmota. Estem bloquejats, entre el final amarg de la presa de pèl del procés, les barbaritats de la repressió, la profunda depressió col·lectiva. Anys i panys parlant del mateix, queixant-nos d’aquest, manifestant-nos, fent tuits, ploriquejant… Anys i panys donant voltes a la roda del hàmster. Incapaços de separar els dubtes existencials i metafísics sobre el futur ideal de Catalunya de la necessitat pragmàtica de resoldre les coses de cada dia, afegint-hi els efectes perversos dels quals es dediquen amb entusiasme a embolicar el país en una renovada teranyina colonial en la qual tot resident a Catalunya, per poc català que se senti, hi perdrà bous i esquelles.
Ja n’hi ha prou de temes interminables i de fer veure que els resoldrem a còpia de llançar-nos els plats pel cap o repartir culpes a tort i a dret, menys a qui les reparteix, clar. La culpa és sempre dels altres. Si no som independents, no anirem enlloc. Si no ens fem espanyols de genolls, tampoc. I ni una cosa ni l’altra no porten enlloc, tot segueix enquistat, embussat, enfangat, paralitzat.
Podríem fer una llarguíssima llista, però des dels temps de Moisès no hi ha res com els decàlegs, allò tan tòpic de “les 10 coses que hem de solucionar d’una punyetera vegada”.
El finançament autonòmic seria una d’aquestes coses, per descomptat, ja deixant de banda altres qüestions, que pertanyen a una altra categoria de la política: s’ha d’acabar amb l’asfíxia, però també amb la mala gestió. Les punyeteres Rodalies, els trens nostres de cada dia, aquesta misèria indecent, a la qual podríem afegir l’eix ferroviari mediterrani, l’aeroport o el desastre espectacular, patètic, de l’autopista que fa de Via Augusta del segle XXI. L’educació, una catàstrofe que destrossa el futur per a demà i per als pròxims vint o trenta anys. La llengua, clar que sí, que cal revitalitzar i eixamplar, amb una intel·ligència i una fermesa que fins ara no hem practicat, per desídia i comoditat. La immigració, només faltaria, amb capacitat de mirar a la cara el fenomen i de convertir-lo en una oportunitat i no en una sobrecàrrega o un factor d’empobriment col·lectiu, respectant i fent respectar els valors i la identitat del país. El camp, la ramaderia, la base sempre oblidada, excepte quan els tractors emprenyen una mica. La indústria, deixada de la mà de Déu, però embolcallada de retòrica per dissimular la buidor industrial del país. L’habitatge, una estafa que destrossa la vida i el futur de la gent i està arruïnant el país. El turisme desfermat, abusiu, empobridor també. I ja posats, l’equilibri territorial del país, amb una visió diguem que “d’arc mediterrani”, per no ofendre ningú i per no perdre de vista el que realment som.
Podem ser aquests temes o uns quants més, cadascú farà la seva llista, potser hi podríem afegir la seguretat sense trampetes, el medi ambient, la igualtat, la cultura… I podem donar voltes i voltes a si som o no un estat o si ho arribarem a ser mai, però això no són més que excuses per no agafar el toro per les banyes.
No n’estem ja cansats? No ens adonem de tot el temps que perdem parlant sempre del mateix i en el fons no fent res? Passen els anys i seguim allà on érem, o una mica pitjor que ahir, sense horitzons seriosos.
El drama dels trens és un magnífic indicador d’aquest país a la deriva, però no és pas l’únic. En qualsevol cas, és evident que no solucionarem res fent les coses com fins ara. Com cal fer-ho? Començant per aquí, per dir que ja n’hi ha prou de comèdia. I la resta ja anirà venint si tenim clar que per aquest camí anem directes al precipici. Hem de guanyar musculatura de país, confiar poc en els administradors i governants impotents, pendents d’altres prioritats i batalletes de les seves, i aprendre a agafar les regnes del nostre propi destí. Facilíssim de dir i dificilíssim de dir, oi? Sí, però és això o el desastre, per molta anestèsia que ens injectin.
