D’aquesta no ens n’escaparem. Mentre siguem/estiguem espanyols, mentre formem part de la política espanyola -de bon grat o a la força- no podrem quedar al marge dels seus anticiclons, borrasques i gotes fredes. És el que hi ha, de moment i per uns quants anys. Potser no per sempre… I per tant, el 2027 serà també a Catalunya l’any de la mare de totes les batalles.
Hi haurà un superdiumenge electoral el 23 de maig de l’any vinent? Pedro Sánchez diu que no, “per activa i per passiva” però falta molt de temps i és un pillo… A més, el tsunami dels merders del PSOE i del cop d’estat del PP no s’aturarà. Jo no me’l creuria gaire: farà el que més li convingui segons les dades i les seves intuïcions, i si pot sorprendre, sorprendrà. El seu assessor i escuder, Iván Redondo, situa la gran batalla el diumenge 18 de juliol de 2027. Una data simbòlica, d’una gran potència en un país ple encara de franquistes: un 18 de juliol és ideal per convocar el partit que ell etiqueta com “el del sí” a plantar cara i escombrar “el partit del no”. No pot ser més eficaç: el bé contra el mal, però formulat amb més elegància.
El bloc Frankenstein s’aguanta pels pèls: a ningú no li interessa obrir les portes abans d’hora als bàrbars del PP i VOX, si Sánchez pot aguantar i fins i tot organitzar el contraatac… De manera que és probable, només probable, que fins a finals de 2026 o principis de 2027 no entrem en època electoral.
Pel mig de tot aquest calendari tan incert hi ha les eleccions municipals, que ja tenen data fixa, el 23 de maig, i que tenen moltes probabilitats de contaminar-se de política general. Que, si no em fallen els càlculs, coincidiran amb deu eleccions autonòmiques, on destaquen pel seu impacte les de Madrid, País Valencià o les Balears. Tot això, abans de la data límit, que és a mitjan agost. A Catalunya no tocarien eleccions fins al 2028, però ves a saber, segons com vagi tot plegat: si hi ha enfonsament socialista, Illa haurà de resistir fins al final i preparar-se per intentar ser l’aldea gal·la de l’Astèrix o passar a la dimensió desconeguda…
Aquest seria el panorama pel que fa a les dates de les batalles en les quals xocaran dos grans blocs. Una tradició ben espanyola, per cert. Però en aquest cas, de blocs que no poden imposar-se fàcilment i que el més probable és que no guanyin per golejada.
Per tant, el 2027 anirà a tot arreu de coalicions. Explícites, implícites, camuflades, descarades o extramatrimonials, però coalicions.
Cap partit, cap bloc ideològic, no té prou força per guanyar rotundament aquesta sèrie electoral. La gran coalició de la dreta ja està força clara i consolidada. Funciona com un rellotge, acompanyada de l’exèrcit rebel que va avançant en el seu cop d’estat judicial, mediàtic i institucional.
El setge a Sánchez potser no el matarà però sí l’ofegarà i l’obligarà a fer un triple salt mortal si vol salvar-se. I aquí vindrà la coalició que esdevindrà un maldecap important a Catalunya i segurament Euskadi, dos bastions d’un sanchisme autonòmic poc entusiasta, pragmàtic i sense gaire musculatura ni projecte. La gran coalició de Pedro exigeix sí o sí socis catalans i simpaties catalanes, a més de passar el rasclet per tots els racons i amagatalls de les esquerres i els progressismes hispànics, per decebuts i emprenyats que estiguin.
No tenim escapatòria, agradi més o menys. El 2027 es plantejarà en clau espanyola i de futur espanyol: dos models d’Espanya. La coalició Sánchez, si vol sortir-se’n, haurà de ser més d’esquerres i més plurinacional que mai. Però en contra seva li pesaran, i molt, totes les promeses no complertes i algunes estafes importants. Per tant, Sánchez es reinventarà, com anuncia el seu assessor, i d’alguna manera haurà de demanar perdó i dibuixar un futur esplendorós que, ara sí, ara sí que sí, sens dubte que sí, estarà ple de grans promeses i castells de focs… dintre d’Espanya, clar.
No sempre es pot triar ni la partida que jugues ni les cartes que et toquen. Aquesta partida del 2027 està plantejada més o menys sobre aquest esquema i amb unes coalicions força inevitables, llevat de temptacions suïcides. Hi ha moltes jugades possibles i alguna d’elles qui sap si pot obrir portes interessants en el futur o despertar noves dinàmiques polítiques o forçar l’independentisme a desvetllar-se i reinventar-se, que ja tocaria. De tant en tant, convé una bona remenada. I ara en ve una de forta, que no sabem com acabarà.
