A la Moncloa consideren que el debat parlamentari d’aquest dimecres, en el qual Sánchez va desgranar les seves quinze mesures contra la corrupció i va dir coses –no sé si del tot certes—com que havia arribat a pensar en la seva dimissió, ha estat, en el fons, un èxit. Perquè, diuen, “cap dels socis d’investidura va expressar cap desig d’abandonar el pacte”, encara que realment Podemos no pot manifestar-se més allunyat de les actuals posicions del PSOE. Els socis, reafirmant-se, encara que amb crítiques i protestes, en la seva fidelitat a l’executiu que presideix Pedro Sánchez, li van salvar el cap en el seu moment de major feblesa després dels casos Ábalos i Santos Cerdán.
Però per quant temps se salvarà Sánchez de la guillotina política? Ni Junts, ni Esquerra ni, menys encara, el PNB, semblen gaire entusiasmats amb les polítiques que duu a terme el govern central. Ni amb l’aroma de corrupció que impregna la política espanyola. En àmbits de l’oposició, concretament del PP, es murmura que “hi ha contactes” amb Junts a la recerca d’un acostament i, qui sap, pot ser que fins i tot a la recerca d’una moció de censura. Es tracta, clar, de somnis dels ‘populars’: no hi haurà acostament ni a Junts ni al PNB. Ni tampoc, en un altre àmbit, a Vox, del qual el PP està més allunyat que mai.
Però clar, una cosa és que el PP no aconsegueixi aliats per presentar una moció de censura contra l’odiat Sánchez –i Feijóo va portar molt lluny la seva antipatia personal pel president, amb poc elegants al·lusions a la seva vida familiar—i una altra que la que Rubalcaba va dir ‘coalició Frankenstein’ es mantingui molt més temps. A la Moncloa diuen que sí, però amb la mateixa convicció i versemblança amb la qual el PP diu que “és possible” algun tipus d’acord amb Junts. No sembla que hi hagi d’haver res d’això i sí, en canvi, que la inestabilitat política es mantindrà qui sap encara durant quants mesos.
La veritat és que a Junts semblen estar cedint no poc respecte a les seves condicions passades imposades a Sánchez i el seu govern: aquella exigència de Puigdemont perquè Sánchez es presentés a la qüestió de confiança sembla haver quedat oblidada. I, diuen a la Moncloa, Puigdemont està disposat a esperar “el temps que faci falta” en qüestions com la seva amnistia o l’exigència que Espanya imposi l’ús del català entre les llengües oficials de la UE: el pròxim dia 18 es reuniran novament a Brussel·les els representants de la Unió i del Ministeri d’Exteriors espanyol per tractar sobre aquesta qüestió, que, reconeixen fonts governamentals, “no avança gaire” perquè hi ha diversos països europeus que s’hi oposen, al·legant, entre altres coses, que aquest és, amb el rebuig del PP, un tema que divideix als partits polítics espanyols.
Les coses, doncs, després d’unes setmanes d’infart polític, amb l’esclat del ‘cas Cerdán’ i les seves derivacions, estan com estaven al començament: amb un govern central inestable, depenent de Puigdemont i dels altres aliats, amb el fins ara ‘soci’ Podemos distanciant-se sorollosament dels socialistes, amb els independentistes catalans remugant, cada vegada més sonorament, pel seu descontentament amb els seus aliats madrilenys, amb els nacionalistes bascos advertint cada vegada més rotundament que per aquest camí no es pot seguir. I clar, amb totes les amenaces col·laterals: nous casos de corrupció que puguin sorgir, la persecució judicial al fiscal general de l’Estat…
Però, de moment, cap dels socis, començant, clar, per Sumar, ha trencat els llaços, i Sánchez se’n pot anar de vacances a Lanzarote amb la relativa tranquil·litat que li dona el fet de tenir-ho tot ‘lligat i ben lligat’ al Congrés, encara que no l’hi tingui tant pel que fa a les sorpreses que puguin donar-li els àudios en poder de Koldo i de l’UCO, que sobrevolen per cenacles i tertúlies, omplint-los de rumors molt preocupants per a l’inquilí de la Moncloa i per a algun membre del govern, com el titular de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres. Veurem.
Tant Junts com Esquerra i el PNB l’han advertit clarament: si sorgeixen notícies sobre un finançament il·legal del PSOE o apareixen nous escàndols de corrupció al partit o al govern, es replantejaran la seva aliança amb l’executiu central. I algun aliat circumstancial de Sánchez, com ara Coalició Canària, ja ha manifestat que se’n distancia, perquè no s’ha complert la condició imposada que Sánchez se sotmeti a la qüestió de confiança al Congrés.
No. Sánchez no pensa fer això. Ni tampoc convocar un congrés extraordinari, ni avançar eleccions, ni adoptar cap de les mesures que li demanen els mitjans, alguns partits i fins i tot una part de la militància. Sánchez, excepte el que pugui derivar-se de les ‘sorpreses’ que pugui rebre procedents d’aquest país al qual podríem anomenar Audiolàndia, se sent tranquil: té el suport dels socis, per molt crític i insegur que sigui aquest suport, i compta amb el suport de la majoria de la militància del seu partit.
Però tornem al mateix: per quant temps, tenint en compte que ni tan sols ha pogut complir el mandat constitucional de presentar dins del termini i en la forma escaient els pressupostos generals de l’Estat? Això, quanta vida política li queda a Sánchez, no ho sap ningú, probablement ni el mateix Sánchez, que ja fa les maletes per a passar unes vacances que necessita –només cal mirar-li a la cara demacrada—a La Mareta, potser per última vegada a la seva vida.
